L’antifranquisme viscut per tres professores de l’Institut Cumella de Granollers

Coincidint amb la celebració del Dia Internacional de la Dona, l’Arxiu Municipal ha celebrat aquesta setmana la tertúlia d’aquest trimestre amb el títol «El franquisme amb ulls de dona». Les tertulianes, tres exprofessores de l’Institut Antoni Cumella van exposar la seva aportació en tres grups ben diferenciats: l’aspecte polític, la vida professional com a professores i el feminisme, tot dins el mateix context.

Montserrat Lorente, nascuda a Granollers el 1946, exmilitant del PSAN, partit socialista d’ideologia nacionalista, independentista i marxista-leninista i exprofessora de llengua i literatura espanyola, va encetar la xerrada tot afirmant que malgrat no haver estat mai militant de cap grip feminista «em sentia feminista». «Des d’un principi tenia claríssim que treballaria i sempre em vaig sentir igual que la meva parella i els companys». Expressava que sentia la necessitat de lluitar contra el franquisme, tot destacant la importància dels moviments catòlics com la JOC (Joventut Obrera Catòlica o la JEC, la versió estudiantil. «L’església, almenys una part, ens acollia. A Granollers hi havia la revista Granollers Comunitat Cristiana, editada per la Parròquia de Sant Esteve, en la que i escrivien personatge com Josep Verde, Pere Canal, Josep Cardús, Esteve Sala, que tenien una consciència política molt clara. També Mossèn Cardús ens acollia a Marata i parlàvem del que fos. D’altres entitats com l’Agrupació Sardanista, amb Salvador Casanovas, també van ser molt importants».
La llibreria la Gralla, que es creava l’any 1966 era un altre lloc de reunió. «Hi passàvem tots per allà. Recordo que quan el cop d’estat del Tinent Coronel Tejero hi vàrem anar tots. Després vàrem marxar, una cap a la feina, d’altres a amagar-se o a fugir… Allà trobàvem llibres interessants d’autores com Simone de Beauvoir o Virgínia Woolf, Maruja Torres o Manuel Vázquez Montalbán o Perich i els dibuixos i diàlegs de la Mafalda i la Susanita. Llegíem revistes com Por Favor, Triunfo, La Codorniz, Hermano Lobo… Qui podia s’apuntava a les Associacions de Veïns, als Amics de les Nacions Unides o a l’Associació Cultural…”
Del 1963 fins al 1968 Lorente treballa a la Universitat de Barcelona. «Allà enganxo tot el rovell de l’ou de la moguda universitària i la Caputxinada, quan es va constituir el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona. Allà es va detenir a molta gent i hi vaig trobar la Montserrat Roig, una líder nata, un mirall i inspiració per nosaltres». L’any 1969 es va incorporar al PSAN, on va militar fins el 1974, quan va començar a veure que allò dels partits no era cosa seva.
En aquela època van lluitar per aconseguir el pati de l’escola bressol Cangur que era propietat de Roca Umbert. També per l’escola pública de qualitat, arribant a aconseguir que moltes escoles del CEPEP passessin a ser públiques com el Salvador Espriu de Granollers (antiga escola parroquial). Dins de la política Lorente va viure l’època de l’Assemblea de Catalunya, l’any 1971, on confluïen totes les forces polítiques catalanes, però que va acabar disgregant-se i cada partit va anar pel seu costat.

Asunción Armentia, nascuda el 1946 a Vitoria i que viu a Catalunya des que es va casar l’any 1979 a Sant Celoni, ha estat professora de física i química al mateix institut Antoni Cumella. A ella li va tocar explicar les seves vivències i el seu punt de vista del món de l’ensenyament. Filla de pagesos, arribà a Catalunya amb un any d’experiència a l’ensenyament ta la seva ciutat natal. En aquella època només hi havia un institut a tota la Comarca, amb uns 1.500 alumnes. Recordava que es va presentar al director del centre (el Sr. Bernat Cifré) «i en deu minuts ja tenia treball. Aquell senyor tenia la potestat de donar-te treball i de treure-te’l». «A l’institut hi havia molts problemes, laborals i manques per tot arreu. Hi havia uns 80 professors i tan sols cinc o sis d’estables. Cada any s’adjudicaven les places».
«La situació laboral de les dones era molt pitjor, ja que no existia el permís de maternitat. Un grup de professors vàrem veure la necessitat d’organitzar-nos i ens reuníem als vespres i caps de setmana. També necessitàvem completar la nostra formació pedagògica. Hi havia un elevat nombre d’alumnes per classe, fins a 42 a PREU (ella va dir COU, que va ser més tard), amb mancances als laboratoris, no hi havia biblioteca i la calefacció era totalment atrotinada. Es feien assemblees amb els alumnes malgrat estar prohibides i haver-hi ‘xivatos’entre els professors”. Recordava una manifestació que es va fer a la Porxada i que els alumnes més alts va acabar al ‘cuartelillo’ de la Guardia Civil, en considerar-los els organitzadors. Es demanava la construcció de nous instituts a la Comarca, així com que se suprimissin les subvencions a l’escola privada. Finalment l’any 1978 es van convocar oposicions restringides i es va acabar el moviment reivindicatiu».

La tercera tertuliana, Matilde Martínez, natural de Terrassa, nascuda el 1948, quan es va casar l’any 1970 va anar a viure a la Garriga i va exercir com a professora de francès a l’Institut. A ella li tocava parlar del vesant feminista en el mateix context i època. Començava explicant que fins a l’any 1970, amb la Ley General de Educación del ministre José Luis Villar Palasí,no es va unificar l’educació per a nens i nenes. “Fins aleshores també estaven vigents lleis tant en el codi civil com en el penal basades en un codi de 1889. La majoria d’edat pels homes era als 21 anys, mentre que les dones eren majors d’edat primer als 25 i més tard als 23 si eren solteres. Si es casaven depenien dels marits. Ella mateixa explicava que de soltera tenia passaport, suposadament autoritzat pel pare però que de casada havia d demanar permís al marit. Cap dona no podia treure’s el títol sinó feia fet el Servicio Social, amb la típica ‘canastilla’. No existia el divorci, ni l’avortament i encara que ja existien els anticonceptius, estava prohibit fer-ne propaganda. L’adulteri estava penalitzat per a la dona. En canvi si era un home el que li posava les banyes, l’havien d’enxampar moltes vegades amb la mateixa dona”.
L’any 1975 va anar destinada a un institut de Barcelona i “aquell mateix any quan va morir Franco es van començar a alliberar algunes lleis. Es va poder fer propaganda dels anticonceptius, el 1981 es va aprovar la llei del divorci, al 1985 es consideraven legals tres supòsits d’avortament i finalment ara fa deu anys es va despenalitzar totalment”. I acabava la seva intervenció tot dient que tot plegat l’ha ajudat a conèixer-es a ella mateixa.

La tertúlia, amb la sala de Can Jonch plena va durar força més del que sol ser habitual, una hora i gairebé tres quarts, gairebé sense donartemps a més intervencions per part dels assistents. La responsable de l’Arxiu, Laura Casamovas recordava que fins el 15 de maig es pot visitar a la planta baixa de l’edifici històric de l’Ajuntament l’exposició fotogràfica que porta el títol d’El paper relegat de la dona sota el franquisme, de la que en vàrem informar en un reportatge anterior.

Text i foto: Josep MAS