Recentment ens hem assabentat que la direcció dels Hospitals de Mollet i Sant Celoni
han ingressat al seu personal la paga d’objectius (DPO). Fins i tot els treballadors
d’aquest darrer hospital tindran una gratificació de 1000 euros i un llibre cedits
per una entitat privada en prova d’agraïment i solidaritat.
A l’Hospital de Granollers és molt probable que enguany tampoc cobrem aquest
incentiu, i a la UGT pensem que els professionals aquest cop no ho entendran. I mira
que n’ha entès de raons, aquest personal.
Han entès que la seva jornada estigui a total disposició de l’Hospital que ha suspès
permisos i dies de descans. Ho han entès tan bé que molts s’han ofert a anul·lar
descansos i doblar jornades, i en acabar després de llargues hores mantenint un
estat d’alerta i tensió esgotadors entenen que malgrat tot, amb la que cau a
l’Hospital no podien quedar-se a casa.
Costava entendre, però, que abans d’iniciar la dura jornada haguessin de perdre un
temps preciós buscant aparcament, i passar a cada volta davant d’un pàrquing privat
mig buit. Han calgut cinc setmanes i la imposició de la gratuïtat del pàrquing per
part de la Generalitat per a què els sanitaris deixin de pagar, també amb els seus
diners, els rigors d’un període d’excepció.
Entenen que han de tenir paciència a la cua per obtenir l’uniforme amb el qual
s’enfrontaran durant tota la jornada al virus perquè saben que han d’extremar la
higiene. També saben que ja no poden compartir amb els companys la pausa dels àpats
i per això s’enduen el menjar a un racó i mentre dinen en solitari li van donant
voltes al cap, i ho entenen.
A casa, els que poden tornar a casa perquè no tenen familiars de risc, miren les
notícies i es pregunten on han anat a parar tots aquests avions que cada dia aterren
amb la promesa d’acabar amb l’escassesa d’EPIs. Però se’n fan càrrec, i entenen que
les mascaretes més eficaces són un recurs molt limitat que els ha de durar tota una
setmana.
Més difícil ha estat entendre que rere cinc setmanes les bates continuïn sent un
material preciós que ha de durar tota una jornada, i agraeixen el material
improvisat amb bosses d’escombraries perquè malgrat no deixa transpirar i els fa
suar fins l’extenuació se senten més protegides quan han de gairebé abraçar a un
pacient contagiat per fer-li una higiene.
A les dutxes del vestuari, al final de la jornada, mentre freguen cada centímetre de
la pell amb ràbia repassen mentalment tots els pacients contagiats amb els que han
estat en contacte, i es pregunten si no han comès algun descuit, si no estaran ja
contagiats i no podran evitar encomanar als de casa. No es poden treure del cap
aquest pensament, i una nit més no peguen ull. El cansament s’acumula i es fa més
pesant, però és el que toca i ho entenen.
Com entenen malgrat costa molt d’entendre, que hagin de continuar treballant després
que els anuncien que el pacient suposadament lliure de virus que havien atès ha
donat positiu al test. Ja s’havien fet a la idea que no podrien escapar del contagi,
però se’ls fa molt feixuc entendre que l’Hospital assumeixi tenir un vector entre el
personal treballant colze a colze amb altres companys.
Malgrat tot, ningú els hi farà la prova fins que no manifestin tenir símptomes. Fins
fa no res, si un professional confinat a casa no presentava febre després d’una
setmana havia de tornar a la feina fins i tot donant positiu al test. Ho deien uns
protocols que van relaxant la prevenció en funció del personal disponible. Costa
entendre que una política de protecció al personal sanitari condicionada i
supeditada a la demanda d’aquest mateix personal no acabi repercutint en una major
demanda, com a conseqüència de les baixes derivades d’una protecció insuficient. És
un peix que es mossega la cua.
L’Hospital de Granollers concentra tots els llits d’intensius de la comarca. Durant
aquestes cinc setmanes la capacitat per acollir pacients crítics ha hagut de
multiplicar-se per quatre, i els professionals d’altres àrees assistencials han
hagut de ficar-se a la UCI i afrontar l’exigència, la complexitat i la impotència de
la lluita contra aquesta malaltia sense remei conegut. Altres que treballaven a
pediatria, cirurgia, obstetrícia, oftalmologia o trauma han hagut de suspendre la
seva vocació i experiència per concentrar-se en un tipus de pacient diferent i
desconegut. Tots ho han entès perquè la situació ho requereix.
És el mateix personal que, quan tothom convenia que la sanitat pública era una
despesa insostenible, va renunciar voluntàriament a la paga d’objectius durant
quatre anys consecutius. El mateix que als darrers anys ha hagut d’entendre que un
incentiu salarial es converteixi en una almoina perquè els comptes a l’Hospital de
Granollers mai acaben de quadrar.
L’hospital que més sacrifici ha exigit al seu personal, l’hospital que va assumir el
cop més dur del tancament de la Policlínica al 2005, l’hospital del secretari
general d’una de les tres grans patronals del sector, aquest any tampoc pagarà cap
incentiu salarial. No és just. Per això els professionals de l’Hospital de
Granollers aquest cop no ho entendran.
Secció Sindical UGT
Hospital de Granollers
