Coincidint amb el dia de la dona treballadora, aquest dimarts 8 de març ha tingut lloc a la sala d’actes de Can Jonch l’habitual tertúlia de l’Arxiu Municipal, en aquesta ocasió sota el títol d’El treball de la dona a la fàbrica, a càrrec de Pilar Falgàs Serrano. La senyora Falgàs, nascuda a Granollers el 8 de setembre del 1934 havia estat convidada a explicar les seves vivències com a dona treballadora a la fàbrica de Cal Umbert durant gairebé 30 anys, des del 1949, quan en tenia 9, fins al 1978 quan la fàbrica va tancar la seva seu a Granollers i es va traslladar a La Batllòria.
Fetes les presentacions de rigor i davant un auditori que en aquesta ocasió omplia per complet la sala d’actes, la Pilar va explicar el seu pas per la fàbrica. “Molts dels treballadors ni ens coneixíem. La fàbrica era molt gran, amb uns 1.700 treballadors que fèiem diferents torns”. Recordà que ella treballava de 8 del matí fins a les 12 i de 2 a 7 de la tarda, de dilluns a dissabte. Era una feina pesada i a més s’havia de tenir en compte que després de treballar nou hores a la fàbrica en plegar es robaven amb la feina de la casa. “La primera setmana de treballar cobràvem 22 pessetes (uns 13 cts. d’Euro) i després calia tenir en compte que es treballava a preu fet. Si una màquina s’espatllava i deixava de funcionar,el temps que estava avariada no el cobràvem”. Moltes de les treballadores es coneixien quan anaven al “cosidor”, un servei que oferia l’empresa a les treballadores solteres. ”Moltes es feien la roba per casar-se i recordo que ens tractaven molt bé”. El soroll dins la fàbrica i especialment a la zona on hi havia les teixidores, era insuportable i encara que estiguessin a pocs metres de distància havien de comunicar-se per signes. “Però ens ho explicàvem tot, fins i tot alguna pel·lícula”. A més a més, la feina als telers era una feina bruta, a l’inrevés que a les polidores que era molt neta.
Normalment, la majoria de treballadors anaven a dinar a casa. No hi havia massa temps per fer sobretaula, depenent del barri on vivien. Pels que venien de més lluny, la fàbrica disposava de menjador i cuina on poder escalfar el dinar i també dutxes per a la higiene personal. “Tot es feia perquè la gent treballés contenta” També recordava la Pilar Falgàs que ella amos els pagaven tres dies de vacances (quan encara no se’n feien) a Núria a l’estiu. També els havien pagar viatges a Lourdes. Més tard tot el personal ja va poder gaudir, primer 15 dies i després un mes de vacances pagades. Un altre dela avantatges que tenien els treballadors de Cal Umbert era la “Cuna” una guarderia portada primer per monges i després puericultores. Les mares podien deixar la feina dos cops al dia, a mig matí i a la tarda per donar mamar als seus fills.
Un cop acabada l’explicació per part de la conferenciant convidada de les seves vivències, s’obri la tertúlia per part dels assistents, L’Enric Garcia Pey, historiador local i gran coneixedor de Granollers obri el torn per reafirmar com a extreballador i fill de treballadors de Cal Umbert les condicions duríssimes de la feina que s’hi feia. “Quan s’engegaven els telers semblava que s’acabés el món”. Confirmà el fet que quan la màquina s’aturava, el treballador no cobrava. Potser aquest fet quedava minimitzat pel fet que si se li espatllava un teler, a la teixidora encara li’n quedaven tres més però vigilar i no deixar que es paressin. Una senyora que del 14 fins als 19 anys va estar treballant a la filatura va voler expressar el seu desig d’homenatjar a la senyora Maria Tintó, del Cosidor, pel seu tracte amb les noies i que tenia una visió molt diferent a de la línia general que es portava en aquell “servei” que, segons ella era “educar-nos i preparar-nos per er bones mestresses de casa i mares”.
Una neboda d’un dels directius, el Sr Perarnau va indicar que havien viscut en un temps que la norma era la submissió i tothom feia el que se li deia. Acabà fent referència a què “els amos eren una gent molt especial, molt paternalistes i havien fins i tot passat gana. Els fills no van saber continuar i… no diguem els néts”.
Text i foto: JOSEP MAS
