Diríem mentida si diguéssim que només uns quants actes omplen els carrers de la ciutat per la Festa Major. Hi ha qui diu que hi ha badocs per a tot, però la realitat és que la festa convida tothora a sortir al carrer i, fins i tot a participar. Divendres és festa local i un dia amb tres plats forts, sense deixar-ne de banda cap d’altre, sobretot la pila que estan dedicats als més petits de les colles, els Farretes, el Correaigua, viatjar per les “Rodalies de la Muralla” amb el tren blau de Ponent, la festa de l’escuma o anar amb el seguici dels gegantons fins a l’estirada de corda.
Des de primera hora del matí, a la plaça de la Corona ja s’havien format quatre cues, amb persones de totes les edats, avis, pares i nens per participar a la matinal de competicions d’escacs, dominó, futbolí i tenis de taula. Es tracta de proves que puntuen i quins resultats poden fer variar la decisió del jurat per decidir quina colla serà la guanyadora de la festa d’aquest any. Al Correvent de dimecres a la tarda havien guanyat tant els infantils com els adults els de la colla de Blancs. A la plaça de la Corona, la cosa va anar una mica més repartida. La colla dels Blaus van guanyar al futbolí, mentre que la dels Blancs es van alçar vencedors en Escacs i Tenis de taula i hi va haver empat en el domino. L’esportivitat, això sí, va ser la triomfadora del matí. Per dissabte queda la prova puntuable del llançament de rajoles, al parc de Congost i la passada de rajoles, a la tarda, a la carretera.
Tots contents i cap al parc a dinar un bon plat d’arròs o si més no a veure com feien la paella. Abans, això sí, calia anar a veure i sentir, no de massa a prop, la tronada de migdia a la Porxada. Algú hi feia el comentari que sort que la plaça com que està tancada al trànsit no és una Zona de Baixes Emissions, perquè si no, als guàrdies els faltaria bloc. L’humor que no falti.
Arròs per a més de tres mil comensals
Des de mig matí els cuiners i xefs dels restaurants DO, Os galegos, Can Parera, Cruilla-El portal vell i Bocactoria, ja tenien preparats els estris i els ingredients que servirien per cuinar les dues grans paelles de les quals en sortirien més de tres mil racions d’arròs. L’organització anava a càrrec del Gremi d’Hostaleria del Vallès Oriental, amb la col·laboració de l’Associació Esportiva Ramassà.
Amb un sol de justícia, els ingredients s’intentava es mantinguessin frescos a l’ombra. Van ser necessaris tres-cents quilos d’arròs, 300 quilos de pebrot, verd i vermell, meitat i meitat, tomàquets, 300 kg. de calamars, 150 de musclos i 160 de gambes i llagostins, acompanyat tot plegat amb aproximadament cinc-cents litres de fumet de peix.
Buscant l’ombra es van anar omplint les taules repartides pel parc amb els comensals que per tan sols set euros van poder dinar un bon arròs. A quarts del migdia cuiners, membres de les colles i diverses autoritats municipals, encapçalades per l’alcaldessa, Alba Barnusell, van fer l’acte protocolari i simbòlic de tirar l’arròs dins la paella i remenar-lo alm les grans pales de fusta.
L’estirada de corda, pels Blaus per sisè any seguit
Només veure els “armaris” de cada colla que encapçalen el primer tros de corda, ja fa por. Ei, hem dit armaris, però a primera fila també hi ha alguna noia ben entrenada.
Abans de l’any 2019, la colla blanca havia guanyat l’estirada de corda en disset ocasions seguides. A partir d’aquí, la cosa canviaria i la colla dels Blaus l’any passat guanyaven la prova per cinquena vegada consecutiva, des de l’any 2019, tenint en compte el parèntesi de 2020 i 2021 que, per la pandèmia, no es va poder celebrar. Què passaria aquest any?
Amb el tram de carretera “clàssic” entre la fonda Europa i la plaça de la Corona no hi cabia gairebé ningú més. La primera prova era la infantil, per a nens de 6 fins a 12 anys i que mesuressin entre 1’15 i 1’65. Les dues estirades les van guanyar els del mocador blau. Tocava després la prova de foc, la d’adults de més de 13 anys i 1’65 d’alçada. Primer s’explicaven les normes de joc i les precaucions que havien de tenir en compte els participants. La corda, que queda rígida, mesura cent metres i arriba a dilatar-se deu metres per cada costat. Un cop aquest primer pas ja tot depèn de la força de cada grup, i molt important a tenir en compte, un cop acabada l’estirada, deixar anar la corda poc a poc, ja que tothom podria anar a parar per terra. El secret per aconseguir guanyar l’estirada només el tenen uns quants i com en moltes coses tot no s’aconsegueix amb força sinó amb enginy.
Josep MAS
