Un any més la Porxada acollia, aquest dissabte, un dels actes no per vistos en altres ocasions, menys valorats de les Festes de l’Ascensió, la Mostra d’oficis tradicionals, en la que hi participaren onze artesans, alguns establerts s la ciutat i d’altres vinguts d’arreu de Catalunya, Reus, Molló, Lleida, la Costa Brava o de la veïna comarca del Maresme. Durant tot el dia la Porxada, que dit sia de pas li agrairem la seva ombra amb el sol que queia, va ser un anar i venir de visitants, on era especialment destacable la mirada dels més petits que veien per primera vegada treballar, fer manualitats, com deia algun, amb uns materials desconeguts, com el vidre, la pedra o el ferro…
Tot fent el recorregut pels diferents obradors, anàvem informant-nos de la feina de cadascú i comprovant com ho feien.
El BOTER, de Castellví de la Marca, ens rebia amb el seu eslògan propi, a la vegada que s’identificava: “Jordi Arnalat, que li farà la bota que sempre ha somiat”. També s’autodefineix com el boter més jove de Catalunya. Un ofici que va néixer de la necessitat de transportar el vi d’un indret a un altre veure que el vi canviava quan tenia criança dins les botes.El boter dona la forma al barril amb ajuda del foc i un torn manual, fa els cèrcols que l’envolten, polint la bota fer deixar-la acabada.
La BUFADORA DE VIDRE, Essenia, de Lloret de Mar, per si no feia poca calor, treballava de cara als visitants fabricant les seves peces originals amb el bufador a una temperatura de 1.200 graus, ajudada amb utillatges de metall per modelar les seves obres, amb unes tècniques que poc o molt han anat variant segons ho feien grecs i fenicis.
Jasmina León és l’artista que en el seu taller del carrer La Torreta de Granollers CERÀMICA CATALANA fabrica les peces com les que va exposar a la mostra de la Porxada. Segons l’explicació de l’ofici, la ceràmica catalana és present des del segle XV, al principi amb una clara influència morisca, amb motius geomètrics i vegetals, fins que al segle XVII, comença a apropar-se als models italians renaixentistes, on destaquen les figures femenines, els animals i els àngels. I les peces més tardanes reben les influències de la ciutat holandesa de Delft, amb decoracions en tons blaus sobre blanc, representacions de temes populars i escenes de la vida quotidiana.
El de CISTELLER és un ofici que malgrat ser molt antic, es manté i els seus productes es continuen venent als mercats, evolucionant segons la demanda de cada època. Pau Trepat, de Lleida anava teixit davant la mirada encuriosida dels visitants, només amb les seves mans com a eines les seves peces, fetes a base de canyes, vímet, margalló o altres plantes fibroses com a matèria primera.
Potser un dels que gairebé tots els menuts es deleixen per poder participar és el FORJADOR. Amb la fornal, l’enclusa i el martell i amb molta paciència, el forjador, Francesc Martínez, de Dosrius anava donant forma a un tros de ferro, feina que llavors la mainada repetia, amb eines i força a la seva mida.
Els descendents i continuadors del GANIVETER Masat, Albert Masat i Amador Lucas, amb botiga al carrer del Portalet, continuadora de la fundada al carrer Joan Prim el 1886, ens feien una demostració del bon manteniment de les eines, ben esmolades, condició essencial pel seu bon funcionament. A més també es dediquen a la fabricació de ganivets i altres eines de tall. Per això també es coneix com a ferrer de tall al ganiveter.
En Xavier Roura, de Canet de Mar mostrava la seva feina com a artesà LLAUNER, un professional que a partir d’una planxa fina, plana, de metall et fa en un tres i no res soldant les juntures amb una mescla d’estany i plom, un setrill, una regadora o un embut. També és un dels oficis que tenen una història centenària.
Molts hi enviarien a més d’un a picar pedra, però no de la mateixa manera que ho fa en Joan Mateu, de Reus, d’ofici PICAPEDRER, que per la seva feina empra un recurs natural, ha estat utilitzada des de la prehistòria, la pedra i eines gairebé tan antigues com el martell i un cisell per aconseguir amb art i paciència tota mena de gravats, escultures elements arquitectònics.
Un conegut pels seguidors de la Festa Major és en Jordi Galí, RAJOLER, ara ja jubilat des de fa mig any i per qui no és cap secret fer amb un material tan senzill com és el fang, maons, cairons, rajoles, a la seva bòbila. Fill d’Amador Galí, primer rajoler de la colla dels Blancs el va rellevar fins que va passar la feina al seu germà David.
Novetat d’aquest any va ser la participació de la VITRALLERA Ingrid Solé, de Molló, propietària d’Artenvidre i que treballa la tècnica Tiffany és l’art del vitrall en què s’utilitza coure com a element d’unió entre els vidres. Fins aleshores es feia servir la tècnica artesanal tradicional, usada des de l’època romànica a les catedrals, emprant el plom i que no permetia fer formes tan complexes.
El SABATER Francesc Coher es va establir fa uns tres anys al carrer Navarra de Granollers, provinent de Barcelona. La seva és una feina que cal dominar, ja que cada reparació respon a un perfil diferent, canviar talons, posar mitges soles i tota mena de problemes que, per si no n’hi havia prou, es complementen en arreglar i refer cinturons, bosses, jaquetes… Les sabates de pell més semblants a les fem servir avui daten de fa uns 5500 anys, una llarga història, com la del Gremi de Sabaters de Catalunya es va fundar l’any 1202, desaparegut fa prop de 25 anys. En l’actualitat Coher és l’únic reconegut com a mestre artesà sabater de la província de Barcelona.
Lamentablement i no per problemes només de relleu familiar, ja que s’hi afegeixen les càrregues fiscals i els hàbits dels usuaris que canvien dia a dia, els oficis artesans van veient reduïda la seva presència al mecat però no poden desaparèixer mai , encara que alguns quedin com afecció, la qual cosa els fa encara més importants. Esperem l’edició de l’any que ve, si pot ser amb nous treballs i nous professionals que facin que s’ompli de nou de visitants aquest magnífic escenari que és la Porxada,
Josep MAS
