Amb la recepció a l’Ajuntament per part de l’alcaldessa Alba Barnusell i diferents membres del consistori granollerí de la pregonera d’enguany, Rosa Ruera Duran, es donava, aquest dimecres a la tarda, l’inici oficial a la 73a edició de les Fires i Festes de l’Ascensió 2025. Després, a la sala de govern la pregonera signava en el llibre d’honor i era obsequiada amb una reproducció de la Pedra de l’Encant, abans de tornar a baixar a la plaça on esperaven la comitiva els gegants de la ciutat, Esteve i Plàcida per fer el seu ball de lluïment i acompanyar-los fins a la placeta de la Sala Tarafa on es pronunciaria el pregó. Després de fer-se la foto de rigor amb els gegants i els membres de la colla dels geganters, va ser obsequiada pel cap de colla Gerard Nogueira, amb el ram que lluïa la geganta Plàcida.
Un cop dins la sala, l’alcaldessa va fer la presentació de la pregonera, destacant alguns trets laborals i de la seva activitat social a la ciutat, “implicada en el teixit social de la ciutat, voluntària al Xiprer o membre de l’orquestra de Cambra i de la Universitat Popular…”
La decisió d’escollir Rosa Ruera com a pregonera està forçosament lligada amb la celebració enguany del 125 aniversari del naixement del seu pare, el músic i compositor Josep Maria Ruera Pinart, nascut l’any 1900. I un cop feta la presentació de rigor iniciava la seva dissertació d’una manera força original. Deia: “Tenint en compte que el fil conductor del pregó d’aquesta edició de les Fires i festes serà la música, res millor que començar amb uns ‘Tocs de festa’, interpretada al piano per Josep Ma Roger, creada pel pare l’any 1930″. A continuació, deixant de moment de banda la música feia esment dels seus records d’infantesa al carrer Barcelona, “on vaig néixer i créixer i que és el carrer on la canalla de la nostra època vam tenir la sort de jugar tot el dia fins que ens cridaven per anar a taula o a dormir. Granollers, la meva ciutat va escoltar el meu primer plor un 31 de desembre, en una casa plena d’amor i de música, una casa envoltada sempre de germanor i alegria, malgrat les dificultats de la postguerra. Junt amb el pare Josep Ma Ruera i la mare, Bernadeta jo vivia amb les meves germanes, Maria Assumpció, Teresa, Paquita i la Rita des del cel, Montserrat, Pilar, Carme i Núria, de les quals encara rebo la seva bondat i estimació. Un dels millors records de la meva vida se centra en el quarto del piano quan cantàvem totes juntes mentre el pare dirigia i teclejava”.
Pel que fa a les fires i festes de l’Ascensió recordava les de la seva infantesa com “una etapa feliçment bonica. Nens i nenes ens acontentàvem amb què teníem. Recordo el parc de la fira els ‘cavallitos’, els ‘autoxoques’, les barquetes que gronxaven… el tren de la bruixa i l’alegria de tot plegat, aquelles muntanyes russes que em marejaven, les paradetes de dolços de pomes ensucrades, els ‘xurros’ i els ‘xuxos’ de la xurreria i, no cal dir-ho, aquells vestits que estrenàvem i les sabatetes de xarol en el millor dels casos”. I continuava amb la seva etapa de l’adolescència “els meus records se centren en tot el ventall de coses que ens va anar oferint la vida, les amigues, l’escoltisme, les primeres papallones al cor, els balls de l’envelat i les noies boniques que duien vestits encartonats i sabates de taló. Durant aquesta època vaig començar a experimentar que no tot el que jo vivia era igual a les altres llars. A casa, la música ho impregnava tot i els dies de les fires i festes encara més. La mare sempre era a la cuina fent bullir l’olla perquè a més a més de la família nombrosa que érem, cada any teníem convidats. Era una taula llarga i plena de vida”.
Aquelles desfilades del migdia del dijous, (quan encara era un dels tres dijous que junt amb Jueves Santo i Corpus Cristi, brillaban más que el sol), solen aparèixer en els pregons de molts anys i aquesta vegada tampoc podia faltar. Ruera recordava la desfilada del dijous, davant la fonda Europa, a veure els carruatges, amb els seus traginers, els models de cotxes nous com el petit Biscuter, la Guàrdia Urbana de Barcelona vestida de gal·la, que anava carretera avall fins al forn de Cal Espinasa, on hi havia la llotja de les autoritats. “Recordo que al parc i a la plaça Perpinyà els pagesos lluïen amb les seves grans mestries el seu millor bestiar. I a la plaça Maluquer i al rengle les pageses exposaven l’aviram i els ous més grans i blancs. Era un goig de crits i alegria, sense oblidar els esmorzars de forquilla”.
Per l’Ascensió, a casa seva, deia, era un no parar, l’Orquestra Selecció, les sardanes i l’ofici de l’església amb tots els sons dels tubs de l’orgue. “També tinc el dolç recordatori de les parelles de nuvis que venien aquells dies per demanar al pare que toqués l’orgue pel seu casament. Eren dies de festa que havien d’aprofitar per fer-la més grossa encara”. De la famosa orquestra Selecció recordava alguns dels seus integrants, Ventura, Amador Molins, Amador Garrell, Pepet del jazz, Pey, Riera, Arenas, Giró, Vacca i tants d’altres. També menció pels concursos de sardanes i les actuació de l’Esbart Dansaire “que el Sr. Sala dels ballets conduïa amb gran entrega i passió.
La fira era la mestressa de gairebé tot, els comerciants venien les millors robes i sabates i els ‘colmados’ els millors vins encara que fossin a granel o de garrafa. Per les postres es comprava vi dolç, les conegudes herbes del Remei de Caldes i de Montserrat. El xampany era per Nadal. A cada casa no hi podia faltar una capsa de galetes embolicades, comprades especialment per l’ocasió amb motiu de la possible visita de convidats”.
La part més dura i trista del pregó era quan Ruera feia esment dels tràgics fets d’aquell mes de maig de 1938. “Durant els primers anys de la joventut vaig ser plenament conscient que la meva família havia patit molt els brutals estralls de la guerra civil”. I es referia molt especialment a les cicatrius que van causar a la llar familiar. “Les meves germanes grans, la Maria Assumpció, la Teresa, la Paquita i la Montserrat, havien passat pel dolorós i tràgic tràngol de perdre la seva mare a la plaça de la Porxada quan només eren unes nenes. La Montserrat encara mamava de la seva mare. Va ser el 31 de maig de 1938 a causa del bombardeig efectuat per part de l’aviació feixista italiana al servei de Franco. La mama Maria Casademunt Armengol tenia 38 anys”. Vidu i amb quatre criatures, Ruera es va casar en segones núpcies amb Bernadeta Duran Prat i van formar una nova llar “en la qual no va mancar mai l’estimació. Totes les vuit germanes sempre hem tingut clar que hem tingut dues mares, la mama Maria i la mama Bernadeta”. Uns anys després Rosa Ruera va escriure un poema antibel·licista, “Que la guerra no sia”, que va llegir en el seu pregó, amb la silenciosa i emocionada atenció del públic que omplia la sala Tarafa.
Tornant a la música i a la figura del seu pare, recordava la Fira de l’any 1968, quan el 25 de maig i al Pavelló d’Esports es va estrenar sota la direcció d’Antoni Ros Marbà, amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el primer moviment de la peça simfònica Empúries, “la gran obra del nostre pare, obra que tants anys i esforços hi va dedicar”.
I van anar passant els anys. “Ja mare de dos fills vàrem tornar a les fires molt cofoies per viure-les d’una manera una mica diferent. Les fires ja havien fet un gir important. Vaig tornar als cavallitos, als stands comerciants, a visitar l’exposició de cotxes, motos i tractors i vaig comprovar amb emoció que les parades de pomes ensucrades encara continuaven al costat dels dolços núvols de cotó fluix blanc. Amb el pas dels anys he tingut la sort de ser àvia de quatre nets. Amb ells hem continuat anant a la fira i altres activitats com la passada, la proposta Fem un llibre… També visitem el recinte firal. Malgrat els canvis que s’han produït a la comarca els darrers anys en l’àmbit productiu i la disminució de la seva presència en la fira, les nostres mirades es concentren en el pavelló agrícola i ramader. Amb unes poques vaques, porcs, vedells, ovelles i cabres, el pavelló agrícola i ramader és una mostra d’un passat dels anys 40 del segle XX”.
Actualment tot ha canviat. “Tot que miro les festes amb altres ulls i sentiment continuo veient el mercat del dijous de l’Ascensió esplèndidament, les fruites, les verdures, les paradetes i botigues de la ciutat de tota mena exalten el nostre mercat mil·lenari. Les fires i festes d’ara no són ni millor ni pitjor que les que fa uns anys. Es fan senzillament d’una altra manera. Tothom surt al carrer, amb criatures o sense, però sempre amb la il·lusió i ganes de passar-ho bé“.
“A Granollers tenim la sort de tenir de tot, escriptors, pintors, músics. Granollers és terra de músics, esportistes i artistes de renom” i citava personatges que han deixat la seva empremta, “Salvador Llobet, Josep Estrada, Antoni Jonch, Margarita Tintó, Jordi Baulies, Maria Tuset, Joan Carbó, Feli Miyares, Antoni Cumella, Josep Verde Aldea, Carles Vallbona, Ramon Munné, Antònia Roura i molts d’altres, tots ells que configuren les nostres arrels culturals més properes. Iguament tenim associacions que porten el nom de Granollers per tot el món com és el cas de la Societat Coral Amics de la Unió, dirigida per Josep Vila, sense oblidar l’Associació Cultural, Agevo i la Universitat Popular de Granollers”.
No podia oblidar l’Escola Municipal de Música i Conservatori que porta el nom del seu pare, “que s’hi va dedicar amb cos i ànima i on va comptar amb bons professors com els mestres Aureli Font i Joan Coll. L’escola ha estat el bressol de grans músics i bons professionals, el desaparegut i estimat Carles Riera, Josep Ma Roger, Claudi Arimany i Jordi Masó i actualment té més de 450 alumnes, amb la direcció d’Anna Ma Piera”. Musicalment, a la ciutat brillen formacions com l’Orquestra de Cambra i la Big Band de Granollers. Era el moment d’una nova interpretació en viu, a càrrec de Josep Ma Roger al piano i l’alumne del conservatori Oriol Alabern al clarinet que van oferir la peça Meditació, escrita per Ruera el 1925.
El pregó acabava amb paraules emotives recordant al seu pare i als amics que havia tingut al llarg de la seva vida, la majoria persones del món de la cultura i no només de la música, Ros Marbà, Salvador Casanova, Pere Molins, Amador Garrell Alsina… pintors de renom local i comarcal, Albarranch, Vinaixa, Francesc Serra, Amador Garrell Soto, Josep Lluis Arimany, Jaume Icart, entre d’altres
Gairebé una hora després de començar, Ruera acabava el seu pregó amb paraules novament dedicades al seu pare: “El pare va fer moltes composicions musicals i va rebre molts premis a la seva vida, però jo penso que el millor premi és que va ser un home bo“. I agraint l’assistència a l’acte i “a totes les persones que fan i han fet en el seu dia a dir, moltes vegades en silenci que Granollers sigui una gran ciutat”. I així comença la Fira que fins diumenge omplirà de gent el recinte fira, carrers i places del centre amb les petites fires temàtiques i totes les festes que es fan al carrer.
Josep MAS
