Aquest cap de setmana, l’Ajuntament de Granollers va oferir per segona vegada jornades de portes obertes a l’edifici històric de la plaça de la Porxada, coincidint amb la commemoració dels 46 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques, amb set visites programades de matí i tarda pel dissabte i quatre diumenge al matí, comentades per la historiadora Cinta Cantarell.
Cada visita començava a peu dret a l’actual plaça de la Porxada, davant de la façana principal. I diem actual perquè Cantarell ubicava aquest edifici que ara fa 122 anys que es va construir en una plaça, “la plaça Major”, que durant altres èpoques se n’ha dit del Blat, plaça Gran, de la República i de José Antonio, des d’acabada la Guerra Civil fins a l’actual Plaça de la Porxada, que inclús s’ha ampliat en “menjar-se” la de Manuel Montañà, antiga placeta Boada. La informació s’ampliava amb una representativa imatge del suposat Granollers medieval, al segle XVI i de l’anterior edifici, rònec, estret i sense gaire diferència d’una casa particular, tret del rellotge que destacava a la façana. L’any 1842, Granollers ja havia fet gestions perquè la nova carretera que havia d’anar de Barcelona cap a Vic passés pel centre de la llavors Vila, la qual cosa s’aconseguiria l’any 1848, entrant pel Coll de la Manya en lloc de continuar recte per la serralada de ponent, com finalment ha acabat, tram conegut popularment per l’Autovia de l’Ametlla. L’estiu del 1854 arribava també el tren i la vila creixia considerablement, en estar molt més ben comunicada amb Barcelona. I tornant a l’Ajuntament, calia un edifici més d’acord amb els d’altres pobles i ciutats, que substituís aquella “casa” que, com explicava Cantarell, en algun temps va estar fins i tot pintada de verd i que es va enderrocar l’any 1902. El projecte del nou edifici es va encarregar en un principi a l’arquitecte barceloní Francesc Mariné Martorell, autor dels plànols de Can Torrabadella, però finalment va ser el seu col·lega, Simó Cordomí Carrera, del qui es té poca informació, qui es va encarregar del projecte, acabant-se la seva construcció d’estil neogòtic, l’any 1905. Mentrestant l’Ajuntament s’havia traslladat a l’antic convent de Sant Francesc, actual Casa de Cultura.
Una decoració relacionada amb les cultures religiosa i popular
Una de les característiques que destaquen a la façana de l’Ajuntament, típica del modernisme és l’exuberància de decoració, inspirada en la naturalesa, flora i fauna. De la decoració escultural se n’encarregà el també barceloní Josep Maria Barnadas Mestres. De la seva obra, feta entre el 1902 i el 1904 en destaquen dinou elements, incloent-hi les granotes i cogullades (ocell) de la barana de l’escala. La guia de la visita comentava que l’autor era un home molt religiós i potser per això ele elements representats tenen una relació directa amb la cultura cristiana, com també amb la popular. En va fer notar uns quants, entre els més coneguts i els que passen sovint per alt; el gall i la serp, a la finestra de la planta baixa, que representen les coses bones (gall) i les dolentes (serp); a la finestra del despatx de l’alcaldia, dues cares joves, de noi (amb barretina) i noia (amb mocador de cap); un lledoner, arbre del qual s’aprofita la fusta per fer molts estris de pagès; al balcó, un mussol, representació de la saviesa i l’escut on ningú sap per què hi figuren dues aus que podrien semblar flamencs o bernats pescaires, però no gralles com sembla que hi correspondria. A la porta d’entrada, dos rams de llorer i fulles de roure i de castanyer d’índies i papallones.
Un cop passada la porta i ja dins de l’edifici, hi destaca la majestuosa escala de pedra que puja fins al primer pis on es va poder visitar la Sala de Plens, emprada tal com explicava Cantarell per mols més usos que la celebració del ple municipal de cada mes, com presentacions d’actes, recepció de personalitats, entre molts d’altres, entre ells com destacava el regidor Francesc Arolas, uns dos-cents casaments civils que s’hi fan cada any. Feta el 1977 i remodelada el 2002, amb l’ampliació de l’espai destinat als membres del consistori quan es va ampliar fins a 25 regidors. Per això el canvi de color del frontal de la taula semicircular. En aquesta ocasió el centre de la sala oferia una petita exposició de documents referents a les primeres eleccions democràtiques de 1979 a les que es van presentar cinc candidatures.
La visita continuava pel passadís, parant-nos a observar els capitells de la barana i els vitralls del sostre, camí cap a la sala de la comissió Permanent on es reuneix l’equip de govern, on antigament s’havien celebrat els plens i que dona al balcó amb vista a la Porxada. Normalment crida l’atenció la làmpara tipus aranya de “cristalls”, que són simplement vidres, com assenyalava la guia, que aprofitava per explicar els estralls que va sofrir al balcó, la sala i la làmpara quan els fets d’octubre del 1934, que va ser bombardejada per l’exercit per tal de foragitar els revoltats de la CNT-FAI, que finalment van ser detinguts en intentar sortir pels darreres de l’edifici. En aquesta sala també destaquen tres peces de ceràmica de Cumella i una figura, reproduint l’escultura de San Esteve de la Parròquia, patró de la ciutat. Només quedava la visita al despatx de l’alcaldesa, on la peça històrica representativa és el quadre “Granollers”, regalat per Joan Miró l’any 1971 en motiu de la celebració de la 1a Mostra internacional d’Art en homenatge al pintor, de maig a setembre d’aquell any. I moment esperat pels visitants, poder sortir al balcó amb vista a la plaça.
Amb motiu de la celebració, l’Arxiu municipal ha tornat a oferir temporalment i només durant el cap de setmana l’exposició «El Granollers de 1979», un recorregut en imatges per la ciutat d’aleshores, amb espais públics, edificis i actes destacats. Talment, ha reeditat com l’any passat una nova postal antiga de la Porxada, aquesta vegada de l’any 1939.
Josep MAS
