
Aquest dimarts a la tarda, pocs dies abans que es commemorin vuitanta-sis anys del segon bombardeig de Granollers, aquell gener del 1939, la sala d’actes de Can Jonch acollia la presentació del llibre “La Guerra Civil Española contada por los que nos la contaron”, un llibre de 238 pàgines, editat amb la participació d’onze autors, entre els qui hi ha la granollerina, Fina Jonch Sampere, nascuda en aquesta mateixa casa que ara acull el Centre de Cultura per la Pau. Una setantena de persones omplien la sala per escoltar el relat de l’autora, que va estar presentada pel corresponsal de guerra Plàcid Garcia-Planas Marcet, cosi segon seu, quin parentiu, segons van explicar, han descobert recentment.
L’edició del llibre, el primer volum de la col·lecció Memorial de Voces Ocultas, ha estat dirigida per Ramón Abad Belando, metge i cirurgià qui obre aquest primer volum de la col·lecció, metge cirurgià nascut a Barcelona el 1950 que dedica la seva col·laboració a l’abans, durant i després del bombardeig del mes de maig de 1938 a Granollers.
Pel que fa a l’àmbit local i comarcal, el llibre recull també el testimoni de Rosa Mirambell Cáceres, nascuda l’any 1933 i que va viure la guerra a L’Ametlla. El llibre està escrit en castallà, exceptuant el relat de la Fina Jonch que publica el text original en català i la seva traducció.
Fina Jonch Sampere titula el seu relat “Jo també vinc d’un silenci” i a la presentació, que va durar més d’una hora, explicava moltes coses per molts desconegudes dels seus pares, que ella mateixa no havia conegut fins que ja va ser més gran. Destacarem alguns trets dels més significatius dels que va parlar. Del seu capítol afirmava que “No és un relat de la guerra ni molt menys. Jo he escrit de la persona del meu pare, des de la vessant més emocional, de com vivien aquells anys de guerra i de postguerra. És un relat des dels sentiments. És la meva visió, la meva mirada, que m’ha fet molta il·lusió escriure i transmetre avui amb vosaltres. Començo el relat amb una pregunta que jo em faig que primer no entenc i que al final la meva feina d’anàlisi l’he entesa. Me la feia feia temps: “Com pot ser que una persona com el meu pare, de mentalitat oberta, conversadora, una persona antiuniforme, antimilitar, no feixista, no franquista, que estimava Catalunya… com podia ser que ell pogués estar 30 anys treballant com a director del Zoo de Barcelona, que depenia de l’Ajuntament franquista i que a casa aquest aspecte franquista, feixista, no sortís a les converses. Sortia el zoo, els animals, però la part política no la vaig captar en cap moment”. La Fina afirmava que el que li va interessar sempre va ser la feina i ho va fer per amor als animals, el seu projecte de zoo, amb instal·lacions obertes… i va trobar un alcalde, Josep Maria Porcioles que precisament volia posar Barcelona com una destacada ciutat, va trobar en el zoo i en el meu pare un element com per posar les sis meravelles de Barcelona i hi va posar el zoo. “Al pare li va anar de perles i va poder posar el zoo com un dels millors d’Europa”.
Per fer el seu relat agafa dos moments, el de la guerra del 1936 al 1939 i el posterior, el de com va poder construir el seu futur. “A la guerra va passar fam i fred. Què el feia sostenir i aguantar? Pensant en Granollers i en aquesta casa on som ara. Penso que si estigués avui aqui estaria molt content de compartir aquesta trobada, pensant en el seu jardí, amb els animals que hi tenia. Des del front aquest pensament el va sostenir, anímicament parlant, i penso que això és molt sa”.
‘Convidat’ a jubilar-se

Després de la guerra, Antoni Jonch va acabar els estudis de farmàcia. S’havia casat, tenia els fills i va estar uns quants anys com autònom. Va estar en el Museu de Granollers, a l’Agrupació Excursionista “però la part més sòlida va ser quan va opositar el 1954 per la plaça de director-conservador del Zoo de Barcelona, la va guanyar i s’hi va estar fins al 1984 que va ser quan entre cometes, es va jubilar, perquè el van fer jubilar o va demanar ell la jubilació anticipada, precisament en entrar la democràcia. Li van fer allò que ara es diu mòbing. La nova fornada que va entrar després de la mort de Franco van fer aquella cosa de què tot el que s’havia fet abans i el meu pare estaria dins d’aquest paquet, doncs és franquista, per tant, ho hem d’anar arraconant. La nineta dels seus ulls era el Zoo. Jo diria que el mòbing el va matar. Des del 1984 quan es va jubilar fins al 1986 el van fer director-consultor. Per tota l’experiència et consultarem el que faci falta li van dir. No li van fer cap consulta.
Aquest va ser el seu final, que el va superar escrivint”. Per entendre’ns, allò que en diem “Quitate tu que me pongo yo”.
La Fina recordava quan el seu pare va començar a escriure les seves memòries, a la seva mare no li anava bé. “La meva mare no m’havia explicat mai un conte i això que era bibliotecària. La meva mare crec que era més culta que el meu pare, però el meu pare era un home savi, que es feia preguntes, actiu. I la meva mare va anar sempre al darrere del pare. A casa, l’ofici de bibliotecària no era gens valorada”.
Referent al que la mare va viure el 31 de maig de 1938, mai ens en va parlar. El meu pare era més obert i ho va escriure. Va voler escriure també d’on venia i com li havia anat la vida.
El presentador va anar destacant paràgrafs del text. Comentava dos moments de com el seu pare i la seva mare en dos moments de la guerra es miren la cara i com l’un i l’altre tenen el rostre, el cos i l’ànima. I que no en van tornar a parlar més, convençut, però de què ho van recordar sempre. Els dos moments són el dia del bombardeig quan la mare el pateix. El pare la buscava i finalment la va trobar. A les seves memòries diu: “La vaig trobar prop de casa, al pont del Congost, estava sola, absent del seu entorn, el vestit esquinçat i ennegrit, els cabells empolsegats, la cara bruta de sang, suor i llàgrimes. La vaig portar a casa”. Després, quan es va acabar la guerra, Jonch va ser empresonat passant moltes penalitats. “Quan aconsegueixen que surti i us podeu imaginar el rostre d’ell quan el van anar a buscar la seva llavors xicota i el seu futur sogre”.

Jonch no solia parlar de política “Per no parlar de política, el pare feia servir la broma, la ironia, per no entrar en conflicte”.I un altre punt important d’Antoni Jonch que és el seu antimilitarisme. Recordava el que li va passar quan durant la guerra, que va estar a l’aeròdrom de Vilajuïga. “Estant allà els van bombardejar i quan tot havia passat i els avions havien marxat, els comandaments havien marxat”.
Plàcid Garcia destacava igualment un petit fragment del redactat de la Fina Jonch en el que diu “La fortalesa emocional i personal que mostra el pare mentre va explicant totes les situacions d’horror i de terror que va viure a la guerra la trobo de gran intensitat. En cap moment reconec en el que escriu que patís símptomes greus com els de pèrdua d’identitat, bloqueig emocional o sentiment d’indefensió, però sí que mostra un sentiment d’hostilitat contra els altres, amb la consegüent revenja que comporta”. És una mirada de psicòloga cap al seu pare a través de les seves memòries, concloïa Garcia.
La història parla del passat, la memòria parla del present i Antoni Jonch deia: No és el mateix recordar-ho ara que haver-ho viscut.
Gairebé per acabar, Plàcid Garcia li preguntava a la Fina a manera d’entrevistador: Després d’aquest exercici, que t’ha aportat, què has guanyat, quina diferència hi ha entre ara i fa deu anys? “Diria que com més tranquil·la, sé més del meu pare, deia, l’entenc més, entenc més la meva mare, em sap greu aquest silenci d’ella que segur que el va patir. N’he tret que la pregunta inicial se m’ha resolt, no hi ha pregunta. Dir ho va poder-ho fer i molt conseqüent amb el que ell volia. M’ha aportat veure l’un i l’altre per on anaven. Crec que els conec més”.
Amb la intervenció d’alguns dels assistents a la sala, amb algun incís referit a què potser Jonch es mereixeria un xic més de reconeixement de la seva feina per part de la ciutat, a banda de què se’l nomenés fill il·lustre i tingui dedicada un passatge i uns jardins al voltant del Museo La Tela, es va tancar la presentació dedicant un temps a signar els llibres que ja es podien adquirir, amb un vessant solidari, ja que els ingressos de les vendes van destinats a la investigació científica de la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.
Josep MAS