Tal com mana la tradició, ara en diríem el protocol, la fira de l’Ascensió començava aquest dimarts amb el pregó, que des de fa uns anys es fa a la sala Tarafa del carrer de Corró i li correspon a una dona, normalment granollerina o relacionada amb Granollers. Enguany, i tal com vàrem avançar fa uns dies, l’escollida ha estat Teresa Maria Riera Roca, la propietària de la botiga de roba de Can Baldufes, a la plaça dels Cabrits. La pregonera va ser rebuda per l’alcaldessa, Alba Barnusell i diversos membres del consistori a la sala de govern de l’Ajuntament, on va signar al llibre d’honor i va ser obsequiada amb una reproducció de la Pedra de l’Encant. A continuació els Gegants de la Ciutat, l’Esteve i la Plàcida, que l’esperaven a peu de la Porxada li van retre els honors, acompanyant-la, juntament amb les autoritats fins a la placeta de l’antiga biblioteca Francesc Tarafa. Després de la foto de rigor amb la colla dels geganters, el cap de colla, Gerard Nogueira la va obsequiar amb el ram de la geganta.
Un cop dins la sala, plena completament, l’alcaldessa presentava la pregonera, fent un repàs a l’establiment que regenta i la trajectòria de la seva família, passant de generació en generació, fins a arribar al quarta que li correspon a ella, comparant la botiga amb la fira, que s’ha anat adaptant als nous temps, passant de les baldufes i altres estris de fusta amb la seva besàvia a fabricar camises, però l’esperit d’aquella botiga encara perdura, venent productes de qualitat i proximitat i sostenibles, un paral·lelisme amb la fira de l’Ascensió.
Teresa Maria Riera començava el seu pregó anant molt temps enrere, a l’època dels romans. Deia que “els romans eren savis, sempre ho hem sabut, però quan van arribar a Granollers van descobrir que arribaven a un punt de comunicació estratègic, que tenia un potencial agrícola immesurable i que a més a més tenia el riu a prop. El temps els va donar la raó. L’evolució de Granollers està avesada amb el creixement i evolució del comerç dels cereals, la civada i el blat. Fins i tot el blat té una plaça… amb la seva esplendor al segle XVI de quan data la construcció de la Porxada”. També feia un repàs a les places que hi havia al voltant de la Porxada, la de les Gallines, al costat de Can Clapés, de la Fruita, davant de Can Miralles i, sortint de la Porxada, les del Blat, l’Oli, els Cabrits, les Olles…
Un cop en aquesta última plaça, “la més bonica, on visc jo”, feia menció de la seva història familiar, que ja vàrem resumir en aquesta revista en el reportatge de la seva elecció, des de la fundació l’any 1888. Destacava la figura dels seus avis Josep Riera i Leonor Carbó, fent esment al cognom Carbó, important per la ciutat com explicaria més endavant. Riera recalcva un incís especial en la formació, necessària per a qualsevol ofici i que com ha passat amb els seus avantpassats i amb ella mateixa, calia anar a aprendre l’ofici o consolidar-lo a fora, normalment a Barcelona, com van fer els seus pares i ella mateixa que també va estudiar a Itàlia, a més d’haver après l’ofici ensenyat per la seva mare.
El dijous de l’Ascensió és un dia especial, però a Granollers cada dijous ho és pel mercat. Aquest dia, explicava, la botiga tenia molta feina. Hi anaven molt pagesos a comprar les camises i pantalons de treball i de tant en tant, de mudar. Riera explicava la diferència d’una camisa de feina i una dels diumenges, les de diari eren negres o fosques i les ombreres més grans i amb butxaques i les de les fetes, blanques. Els pantalons de feina eren de vellut negre. “I teníem molta feina en reforçar la costura del ‘pompis'”. Explicava que molts coneguts li han explicat que la seva àvia Leonor “era una màquina de fer feina i que per molt que treballessis, no l’atrapaves mai” També pel que deia, mail volia que les dependentes no s’arrepengessin al taulell, “sempre has d’estar a mig pam fora del taulell per a despatxar”.
El cognom Carbó, Granollers, Roma i la Festa Major
Abans havia dit que el cognom de la seva àvia Leonor, Carbó havia estat important per Granollers. I entrava en escena un frare que fins i tot té un carrer amb el seu nom, Fra Pau Carbó Roca, al barri de l’estació del Nord. Era família de l’àvia de la Teresa Maria. Es va fer frare i va anar a Roma i va arribar a la cúria i va ser molt proper als papes Lleó XIII i Pius IX. Antigament la Festa Major es celebrava el dia del patró de la ciutat, per Sant Esteve, el 26 de desembre. Mentrestant a Granollers s’estava discutint la necessitat de canviar la data de la festa major, ja que al desembre feia fred, els dies eren més curts. Des de l’Ajuntament van demanar al bisbat de Barcelona si es podia canviar, per fer-la al setembre. Els ho varen negar i un dels que ho havia anat a demanar va recordar que havia anat a l’escola amb Fra Carbó i no sabem com, però el 1856 es va posar en contacte amb ell a Roma i li va demanar com es podria fer per obtenir el vistiplau de l’església. Això era el mes de juny i al mes de setembre ja se celebrava la Festa Major del mateix any. No sabem com s’ho va fer, però es veu que sempre s’ha de tenir amics a tot arreu.
Un repàs als grans canvis en el comerç
Després d’explicar tots els canvis haguts al comerç familiar, des d’aquell besavi “que fabricava unes baldufes amb els cercles on s’enrotllava el cordill, que feien que rodés més estona i que tots els nens volien”, fins a l’actualitat, amb una botiga dels que anomenem de proximitat, Riera va fer un repàs als grans canvis que ha sofert el sector en general en els darrers anys del segle passat, començant per les botigues autoservei, els supermercats en mig de les ciutats, en els barris i els hipermercats als afores per arribar a l’actualitat amb el comerç electrònic que “ho ha canviat tot, ens obre al món, o ens creiem que ens obre el món, no necessita un espai físic i ens permet comprar des del sofà de casa. No parlaré de no comprar per Internet, però si ho feu, procureu que a darrere hi hagi una persona física que hi hagi una persona al telèfon que us pugui respondre si teniu algun dubte”.
L’anècdota es produïa quan Riera parlava de les “meravelles” dels telèfons mòbils que van començar per poder parlar estiguéssim on estiguéssim i que ara tenen molts usos i a la sala en sonava un que no havia estat silenciat. Un toc d’humor no va mai malament.
Segons la pregonera, els ciutadans hem tornat a retrobar-nos amb la ciutat, teníem tendència a no conèixer-la, a no trepitjar-la i hi ha tingut molt a veure les zones de vianants. “Us puc dir que molts comerciants eren força reticents a les zones de vianants. Ja hi havia les excavadores treballant i encara es recollien signatures per no fer-se i ara estem contents”.
Podem dir que el comerç proper s’ha quedat situat en els llocs millors de la ciutat, en els centres històrics. Té una superfície petita de venda, moltes vegades de caràcter familiar, no sempre, té d’un a quatre dependents i una oferta especialitzada… ofereix productes de qualitat que provenen de proveïdors propers, de Catalunya, Espanya i Europa, amb una adaptació a les noves tecnologies i estan associats a diverses entitats. Malgrat tot, lamentava que “l’ofici de botiguer està desprestigiat. Hi ha una falta de formació i que hem de tornar a fer que tingui el prestigi que es mereix. La formació és essencial i no vindria malament que hi hagués un cicle formatiu de grau superior”. També els compradors tenim molt a veure en el comerç que
“Solem anar per les ciutats i solem dir, mira aquí hi havia una botiga i ara hi ha un bloc de pisos. És que això és el futur. I estem parlant com si això no anés amb nosaltres. Crec que això no és correcte. La manera com nosaltres anem a comprar, què compren i on ho comprem ens està dient què volem en el futur, quin tipus de ciutat volem. Si comprem fora de la ciutat no volem tenir comerç a la ciutat, si comprem a la ciutat és que sí que en volem tenir”.
Mitja hora després de començar, s’acabava el pregó, recalcant la necessitat de la formació dels botiguers “per fer bé la nostra feina” i tornant als romans, amb una frase que ells naturalment deien i escrivien en llatí, “Qui té ofici, té pa” (Quis panem tea commercium habet) i que nosaltres diem “Qui té ofici, té benefici”.
Josep MAS
