
Era quinzena pregonera de l’època de l’alcalde Mayoral i, una vegada més, va estar una elecció encertada. La Roser Soldevila Estrada en el seu pregó aquest dimarts a la Sala Francesc Tarafa va mantenir l’atenció del nombrós públic que omplia a vessar l’antiga biblioteca i que, de continuar així, tal com va passar fa anys amb la sala de plens de l’Ajuntament, caldrà anar pensant, per edicions properes, en un altre escenari per fer el pregó de l’Ascensió.
Gairebé no cal presentar la pregonera d’enguany, ja que és prou coneguda i més pels que som d’aquest Granollers que en diem “de tota la vida”. Nascuda al mateix carrer de Corró on ara té la seva floristeria, ara fa 73 anys, filla d’una família de pagesos per part de mare i jardiners pel pare, ella ha estat florista per tercera generació a la vegada que testimoni de la transformació que ha sofert la ciutat.
Com és costum, dimarts a la tarda la Roser va ser rebuda per l’alcalde Josep Mayoral i altres autoritats municipals a l’Ajuntament on va signar en el llibre d’honor per a continuació baixar a la plaça on l’esperaven els gegants Esteve i Plàcida, amb els seus vestits nous i, per descomptat, amb el sempre perfecte ram fet a casa de la Roser de Les Flors. Després d’oferir el primer ball el seguici va encetar el seu camí encapçalat pels gegants cap al carrer de Corró, on es faria el pregó. Arribada a la placeta de l’antiga biblioteca, al costat de la casa on va néixer i els seus pares van tenir molts anys la floristeria Soldevila, tocava la foto de rigor amb els gegants, els castellers, l’alcalde i el president de la cola Amics dels Gegants la va obsequiar amb el ram de la geganta. Dins l’esperava una sala que no hi cabia ningú i en la que molts dels que hi arribaven llavors van haver de quedar-se drets. En entrar, com també és costum s’obsequiava amb l’edició impresa del pregó de l’any anterior, llegit per la professora i ex alcaldessa Carme Esplugas.
El pregó de la Roser Soldevila es va centrar en les seves vivències a Granollers des de la seva infantesa quan a l’edat de cinc anys passava moltes hores a casa dels seus avis materns a Ca l’Estrada de Canovelles, una finca com va explicar “ja no hi és, va ser expropiada i enderrocada, i era ha aparegut un poblat neolític que, naturalment, en aquells temps no se sabia que existís”. Els avis provenien de Palou i a la masia de Canovelles, que hi van anar allà pels anys 20 del segle passat van tenir sis fills, la mare de la Roser, Conxita era la gran però l’hereu era un seu germà que casualment el dia del pregó feia 95 anys.
De la seva infantesa recordava l’aigua de la mina que hi havia a la finca, “les nits en què, amb la meva cosina Angelina, ens estiràvem sobre l’alfals per contemplar el cel estrellat, que aleshores era tan net que una estrella tocava l’altre”, les gallines, els ous frescos trets del nial, ” i un gall molt dolent que ens feia de despertador”, la llet de vaca, la fruita posada en fresc en una galleda de l’aigua del pou, els esmorzars de forquilla per tenir força per anar a treballar al camp, amb el porró a taula i el pa amb xocolata de la pedra ratllada pel damunt… Del seu avi deia que era un home savi, “només de mirar el cel sabia quin temps faria”. I recordava “aquella era amb el seu paller, batre les mongetes i els matalassers que, una vegada a l’any, estovaven la llana a cops de bastó per refer els matalassos, o quan passava el pellaire que comprava pells de conill”.

Tota la Comarca venia al mercat
Els dijous eren un dia especial “l’avi i la iaia carregaven el xarret amb totes les coses que hi havia per anar a vendre, ous, capons, conills, gallines, pollets, verdures de l’hort…” A Granollers hi venien pagesos d’arreu de la Comarca “perquè era el mercat més important i encara ho és”. Deixaven els carros al carrer dels Comtes Bell·lloc i equipaven els cavalls amb el seu sarró de garrofes i a l’estiu un barret pel sol. “Carrer de Corró avall trobàvem “el Rengle”, que era un tros del mercat dedicat als conills, pollastres, ous, amb les marmanyeres amb els seus davantals ratllats de color gris, sembla que les vegi encara! La Sió, la Serafina, la Laieta de Marata, cosina del pare, l’Antònia de Palou o la Carmeta de Parets… Hi havia cases que tenien a l’entrada productes que collien dels seus horts, com can Burres, cal Serrat, can Patates; o can Costa al carrer de les Travesseres que, com també venien roba i havien de posar una catifa perquè sortís el cavall sense embrutar res, ja que el carro el guardaven en un altre lloc i el cavall dormia a casa”.
Altres cases de renom que en parlava la Roser eren Can Puntes, Can Garrellet, Can Canal de la ferreteria “que treien les seves gàbies per pollets i conills, abeuradors i també els llums de ‘carburo’ per quan ens quedàvem a les fosques o anàvem de nit a buscar cargols”. Més avall, a la Porxada, Can Sitges, Can Miralles, Can Pintaire (Can Barbany), Can Trascó, Can Nadal, Cal Gras, Cal’Estrany… La gent era més confiada que no pas ara i “les cases no tancaven mai la porta del carrer fins a l’hora d’anar a dormir i algunes vegades es quedava oberta tota la nit, a casa meva més d’un cop”. Un cop acabat el mercat l’àvia Carme “amb els diners amagats a la pitrera, anava a buscar el pa a can Sobrevia, a canvi de la farina que l’avi Julià els portava”.
A la plaça Maluquer hi havia el mercat dels arbres fruiters i planters com hi torna a ser ara i a la plaça Perpinyà hi paraven els porcaters, el senyor Raich, el senyor Concustell, o el Paco de can Justet i a la plaça Barangé, que estava plena de plataners que feien ombra a l’estiu hi trobàvem bous, vaques, burros i cavalls, i alguns principals tractants: el Mingo de Can Ponet , en Federico Font dels cavalls, el senyor Comes, els “Franciscos” Homs i Cot, can Mogas de la plaça de la Corona…” I una frase que reflecteix un fet ara no gaire habitual: “amb una encaixada de mans es tancaven els tractes entre homes de paraula”. Quan havien venut i comprat el bestiar l’havien de portar a l’escorxador, on ara hi ha el Teatre Auditori que dirigia el senyor Josep Maria Ibáñez i que vivia allà mateix. Després que la carn fos revisada pels veterinaris senyors Llobet i Tresserras, era el senyor Baldomero de Can Patates qui amb el carro de l’Ajuntament la repartia per les botigues.
Imprescindible els dijous, un costum que encara es respecta força encara ara menjar arròs per dinar, alguns a la Fonda Europa, a Cal Layón o Can Kiko, restaurant desaparegut fa poc. D’altres el feien a casa.

Jardiners de socarrel
La família del pare de la Roser Soldevila havia viscut al carrer de Barcelona 56. “La meva besàvia ja hi venia plantetes. Va enviudar, i per recolzar-la, els meus avis amb els seus tres fills, Joan, Isidre i Andreu, el meu pare, es van traslladar al carrer de Corró”. D’entre els molts treballs que van sortir d’aquella jardineria i de mans dels seus avantpassats recordava els rams i corones que durant més de trenta anys van fer per la Funerària Encarnat. A Barcelona el seu pare va treballar en l’enjardinament per l’Exposició Internacional de 1929. També l’any 1928 va treballar a la residència del rei Alfons XIIIal Palau Reial de la Magdalena de Santander. Segons deia, el seu pare li havia explicat aquesta anècdota mil vegades: “Havien assajat com fer la genuflexió a l’arribada del Rei.
El meu pare, que era una mica poca traça, es va entrebancar amb la catifa, i la seva cara va tocar els peus del rei”.
El pare també va tenir la seva etapa de polític els anys 1936-37 en que va ser regidor de l’Ajuntament, amb els alcaldes Fàbregas, Rovira i Iglesias. En aquella època, en plena guerra civil el van enviar a fer el servei militar a Roses. Un seu oncle, que era baster i tenia la botiga davant d l’Europa va morir en el bombardeig del 31 de maig de 1938 i “el pare va marxar a França, al camp de concentració d’Argelers, pensant que allà trobarien l’ajuda de França, però només van trobar una platja envoltada per un filat, sense res més, i havien de sobreviure menjant pastanagues robades dels camps”. Més endavant va tornar a Granollers però el van detenir i portar a la presó Model on hi va estar uns mesos però com que no havia fet cap mal “els senyors Josep Jonch, Francesc Canal, Joan Sitges i Josep M. Montagut, i l’alcalde Francesc Sagalés, l’avalaven davant de Capitanía General, informant que ‘no se le conoce ningún hecho punible’ i va poder sortir i tornar a casa”. Un cop passada aquella lamentable època algunes famílies acomodades de Granollers li van donar feina als seus jardins i també va treballar per l’Ajuntamenti li van cedir un terreny al carrer dels Caputxins on hi feia les plantes que llavors anirien a les zones enjardinades de la ciutat. Després de casar-se, els pares, Andreu i Conxita a finals de 1940 van anar a viure al carrer Corró, al costat mateix de la biblioteca i deu anys més tard van obrir la floristeria i aviat van poder comprar la casa.
Records d’estudiant i de l’Ascensió
La Roser va fer la seva escolaritat de primària al col·legi Jardín Infancia i com no, recordava algunes de les seves mestres, Margarita Banús, la Matilde Llobet i la Montserrat Vilarrodona. Després va fer el batxillerat “aquí al costat, al “Colegio Oficial de Enseñanza Media”, més conegut com “l’institut”, amb el senyor Salvador Llobet de director”. Un cop acabat el batxillerat va tornar al Jardín Infancia i va fer el comerç i, “com que no era tan bona estudiant com la meva germana, després vaig aprendre a portar una casa. No vaig fer carrera d’estudis a l’Institut, però hi vaig fer la carrera de l’amor. Vaig conèixer, fa més de 60 anys, a l’Arian Botey Prat. Érem uns nens, i ja fa 50 anys que ens vam casar”. I anant ampliant la família van béixer els seus dos filla, Laura i Arian i després els néts, Roser, Joana, Lola i Alina.
Pel que fa a la Fira de l’Ascensió feia esment dels estands que es posaven a totes les places del centre, els gegants, que ja hi eren i la Semana del Cine Espñaol que feien al cinema Majestic “avui desaparegut i molt enyorat” i que venien molts artistes, tot sota control de l’encarregat del protocol Lluís Sitjes, la direcció artística de Manel Marimón i del propietari del cinema el senyor Masó i “els rams pels artistes els feien a Can Soldevila”. Com que la ciutat va anar creixent, la fira es va have de desplaçar al recinte firal i “per a mi, va perdre molt l’encant, però seguim tenint una de les fires més importants de Catalunya”.
En el pregó també hi van tenir cabuda molts més records com les diferent crisi viscudes per la Roser, amb el tancament de moltes empreses com a Can Botey, i moltes del ram del tèxtil com Roca Umbert. Un altre record, quan va ser la primera florista que per Sant Jordi de 1977 va posar la seva parada de roses a la Porxada i com no, que fa gairebé 40 anys van obrir Les Flors al carrer de Corró número 1, o els Jocs Olímpics i la creació de noves associacions de comerciants a la ciutat.
I abans d’acabar el pregó ens va confessar alguns secrets que ens fan entendre l’èxit del seu treball. “La forma, la quantitat, els colors, tot té un significat. Moltes vegades, abans de fer un ram, tens una conversa que pot ser confidencial. Es fan rams per una mare, per una amiga, per l’esposa o fins i tot per una amant, i per què no per un senyor? Per descomptat, sempre amb el secret professional. Si es tracta d’una núvia, li mires les mans, el posat físic, la mirada i amb això coneixes el que li agradaria pel seu casament. Per un dinar o sopar, a la taula pot haver-hi un ram que l’acariciï, mai tan alt que no puguis veure al que tens al teu davant. El flaire de les flors a l’exterior no molestarà mai, però en canvi en una taula, habitació o un escenari poden ofendre. Moltes persones diuen que tot això és protocol. Jo dic que és sensibilitat. Un ram ha de tenir un missatge. S’ha de poder llegir”.
Ara qui ja porta les regnes de la floristeria és la seva filla Laura. “He de reconèixer que jo mateixa he après molt d’ella”. I acabava com és de rigor, convidant a tots els granollerins a gaudir un any més de la nostra Fira de l’Ascensió. L’alcalde la va obsequiar amb un ram de muguet blanc i la vetllada es va despedir amb les felicitacions de molts dels assistents a la pregonera i el brindis amb una copa de vi servida per l’Associació Apadis.
Text i fotos: Josep MAS