La tertúlia de l’Arxiu municipal, d’aquest mes d’abril ha anat, coincidint amb l’exposició fotogràfica que es pot veure a la planta baixa de l’Ajuntament, sobre el carrer de Girona. Aquesta vegada els convidats han estat Eulàlia Canadés, Joaquim Garriga i Núria Soto, tres veïns del tram del mig del carrer si tenim en compte que l’avinguda de Sant Esteve també estava inclosa a l’antic recorregut de la via del tren.
Atenent una pregunta que va realitzar des del públic Ricard Saurí, president de l’Associació de Veïns Girona Centre, referent si es té constància de l’origen del nom del carrer Girona, començarem pel final de la tertúlia. Entre els altres assistents hi va haver dues suposicions, que no afirmacions, ja que no està clara la procedència del nom. Segons Saurí podria venir del nom d’un dels principals accionistes del primer ferrocarril de Barcelona a Granollers, Manuel Girona, i segons d’altres el carrer va agafar el nom de quan es va perllongar la línia que, des de Granollers arribaria a la Rambla de Santa Coloma, l’actual estació de Maçanet-Massanes primer, l’1 de setembre de 1860 i a Girona després el 3 de març del 1863.
Si bé no hem aconseguit, per ara, esbrinar la incògnita, revisant la guia el nomenclàtor local trobem informació sobre algunes dades curioses referents al carrer. Així en un ple municipal de 1861 s’aprovava deixar espai per un passeig ran de la via. L’any 1894 es parlava de les voreres que s’havien fet en un tram del carrer, pagades pel ferrocarril i a un altre ple del consistori de 1931, es va decidir canviar el nom del carrer pel de Santiago Rusiñol. I l’any 1923 ja s’hi havia instal·lat una font pública (al mateix temps que es posaven les dels carrers dels Caputxins, Ricomà i Unió), que segurament deuria ser la que hi havia al costat del camp de futbol. Abans de tot el seguit de remodelacions que darrerament ha sofert el carrer, en temps de l’alcaldia de Francesc Llobet es va acordar l’any 1977 posar plaques de ceràmica i amb retolació catalana, junt amb altres carrers, plaques que algú deu saber on paren.
Cases i fàbriques, futbol i estraperlo prop de la via
La xerrada va anar com sempre acompanyada amb la projecció de diverses fotografies de l’Arxiu i anuncis i retalls de premsa. Cadascuna va ser comentada pels asistents, alguns dels qui han tingut relació més o menys directa amb aquells propietaris o professionals. Així es comentaven els anuncis de la «Fábrica de Corsés» (cotilles) de Magdalena Serra de Casals i Ramon Casals, el de «Transportes Figueras en autocamión», el taller de pedra i marbre d’Antonio Marqués, el pintor i decorador Miquel Soto i Comercial Saperas, entre algun d’altre.
El tram entre l’antiga estació, del carrer dels Caputxins (Agustí Vinyamata) a la carretera de Cardedeu es va poblar ben aviat, la majoria eren cases de planta baixa o planta baixa i pis, algunes amb jardí al davant. A cada punta hi havia un pas a nivell i al de la carretera de Cardedeu l’habitatge pel guarda que un cop aixecada la via ha deixat espai per la petita zona verda davant de Can Cumella.
El carrer no va estar absent d’accidents mentre hi va passar el tren. Des de feia temps s’estava demanant el trasllat de la via fora del centre de la ciutat que havia crescut força i el carrer Girona s’havia convertit en molt perillós, només amb quatre tanques mal fetes de fusta i en molts trams sense cap mena de protecció. L’any 1950 havien mort atropellats per un tren un nen de 8 anys i una dona. La insistència un any després de l’alcalde Jaume Raich va fer que la Renfe li comuniqués l’any següent el trasllat de la via que efectivament es va acabar fent. Ara la via torna a partir de nou la ciutat. Algú, potser d’aquí unes quantes generacions, veurà el soterrament de la via tan promès per molts dels candidats al govern municipal des de fa més de gairebé 40 anys.
D’estació vella a la nova, per un altre dia
En un principi s’havia d’anomenar carrer Girona de cap a cap, però la fesomia de la ciutat, dividida en nord, dud, est i oest partint de la Porxada, va fer que des el carrer del Pont (Josep Umbert fins a la plaça actual de Serrat i Bonastre es dediqués a Sant Esteve, patró de la ciutat, yot i que fins a l’any 1990 al final del carrer hi va haver una placa que l’anomenava carrer d’Hèrcules, segons cita l’Enric Garcia-Pey al seu Recull Onomàstic de Granollers. Entre el carrer Girona i l’Avinguda de Sant Esteve, també va aparéixer d’un dia per altre l’Avinguda del Parc.
L’avinguda de Sant Esteve no se sembla en res al que era als anys 60 quan pràcticament només hi havia els edificis dels Escolapis, la fàbrica de Gas, el bar la Violeta (el Túnel, com li deien molts) on a més d’anar-hi a beure s’hi anava a d’altres «affaires». Més avall tot eren camps o els patis de les cases del carrer de Sant Josep de Calassanç (l’antic carrer Lletjós), fina arribar a aquella estació provisional de fusta coneguda popularment com l’estació de Kansas. Però això, com acaben dient a la pel·licula Irma la dulce…. és una altra història. Ho deixarem per un altre dia.
Josep MAS