Com se sol fer sempre, coincidint amb la commemoració d’algun fet rellevant o una celebració especial, la tertúlia de l’Arxiu Municipal d’aquest mes d’octubre, que se celebraven les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya va anar sobre el paisatge industrial de la ciutat durant les dècades de 1940 i 1950. La moderació de la tertúlia que com és habitual es va fer a la sala d’actes de Can Jonch va anar a càrrec de la biòloga i llicenciada en geografia, la granollerina Èlia Montagud Blas. Col·laboradora en diverses ocasions amb l’Arxiu, ha publicat recentment a la revista Ponències del Centre d’Estudis el seu treball de final de grau en geografia, sobre cartografia de Granollers. I dèiem moderació de la tertúlia, en aquest cas mai millor dit, ja que la participació dels assistents, entre ells alguns extreballadors de diferents fàbriques ja no existents i de la també historiadora Cinta Cantarell, va ser patent durant tot l’acte.
Com que l’Elia Montagut el va citar en repetides ocasions a les seves explicacions, cal mencionar el treball del Dr. Salvador Llobet Reverter, publicat en el seu llibre de 1951 Granollers, estudio geográfico e histórico, publicat a la també fundada per ell, l’editorial Alpina. Llobet relaciona l’evolució de les indústries a Granollers amb l’arribada del ferrocarril des de Barcelona, l’any 1854 i la construcció de la carretera que comunicaria Barcelona amb Vic i més enllà.Llobet escrivia l’any 1951 «Si durante el siglo XIX se creó la base de la industria moderna, con numerosas fábricas que subsisten todavía en la mayoría con la razón social fundadora o con otra sucesiva, otras empiezan en el transcurso del siglo XX con éxito variable» i a peu de pàgina en cita unes quantes: «Salvador Corderas y Jaime Segalés, Teodoro Planyxart, Isidro Mirambell, Sucesores de Angel Babra, Serra y Arola, José Parera, J. Bellet Téxtil Serra Forn S.A., Miguel Vilarodona, Martínez Gil, Antonio Guitart y Guitart, Serratusell (trnsformada después en Francisco Serratusell Carrera y Francisco Serratusell Farell, Balet S.A., Luis Diumaró, A. Sauquet, y Ballús Colomer».
La primera part de la xerrada va estar dedicada a la ubicació damunt un muntatge de fotografies aèries de la ciutat de les diferents fàbriques tèxtils, fent un recorregut de nord a sud i començant per La Font, segons Llobet la més important ja l’any 1860, localitzada a l’altura del carrer de Corró 169 i anomenada amb aquest nom pel que sembla degut al fet que hi arribava una mina d’aigua que procedia de la zona de l’Hospital. El teixit industrial de Granollers va ser molt potent a mitjans del passat segle XX. Així, quan Granollers tenia 15.000 habitants, 3.010, la majoria dones, treballaven «a la fàbrica». El principal problema amb què es troben els historiadors són els canvis que un mateix edifici ha sofert i els canvis d’ubicació de les empreses. Quan una creixia i no hi cabia a l’edifici on estava havia de buscar una nova ubicació i la nau que deixava lliure l’ocupava una altra empresa.
Al llarg de la tertúlia van anar sortint noms molt coneguts, la majoria d’empreses ja desaparegudes i d’altres que han canviat d’ubicació diverses vegades. Algunes ja les citava el Dr. Llobet l’any 1951. Entre les més conegudes hi havia El Blanqueig, Can Murtra, al carrer de Joan Prim o a la cantonada dels carrers Princesa i Isabel de Villena; Tèxtil Bretón; òbviament també de Ca l’Umbert, La Tela, on també hi havia hagut Brunet i Serrat o Can Romañó i més tard la fàbrica Sampere de paracaigudes, Can Piñol, al carrer de l’Enginyer o encara que no sigui del mateix ram, la serradora Gibert, que hi havia prop de la pista de l’handbol i que encara es conserva la xemeneia i que molta gent confon pensant que es tractava d’una indústria tèxtil i d’altres fàbriques, com Can Molas, Mirambell, Ballús i Colomer, Can Taulats, Garriga i moltes més. Moltes ja no hi són i en el solar que van deixar s’hi van construir edificis de vivendes. D’algunes, exceptuant Roca Umbert, o la casa senyorial de La Tela, ara Museu de Ciències Naturals, només s’han conservat algunes xemeneies, símbol d’aquell Granollers industrial dels segles XIX i XX, o part de la façana, com la porta d’entrada de Can Comas, al carrer de Sant Jaume.
Un cop fet l’ampli repàs de les fàbriques tèxtils es va canviar de gremi, ja que el texit industrial de la ciutat ha estat molt divers. Per exemple Granollers va ser durant molts anys capdavantera en la fabricació d’elements elèctrics amb les dues indústries més importants TEM, més coneguda com a Can Botey, al carrer d’España, de Josep Botey Alsina i Silveri Botey i l’EGA, d’Enric Garrell Alsina, al carrer de Sant Jaume i de Ricomà. La majoria d’interruptors industrials i aparells de seguretat elèctrics instal·lats en empreses de tot Espanya procedien de Granollers. Dintre el ram metal·lúrgic molts granollerins havien treballat a la foneria de Can Trullàs, al carrer Sant Josep o a Indústries Baltasar Porredón, al carrer Tetuán. I la tertúlia va anar acabant fent un repàs per altres fàbriques no menys importants, les de begudes, sifons i gasoses Clotet i Arnan, als carrers Nou i Corró-Comptes de Belloc; perfumeries com Can Prat a la plaça Maluquer i Can Puig a la de la Corona; de sabons, Camp, Can Franc, Roig, la fàbrica de gel de Can Solà, al carrer Barcelona, la de nines d’en Pere Diumaró al carrer de Palaudàries, o la d’espelmes de Joan Parera Casanovas, que en arribar l’electricitat de ca l’Estabanell va haver de canviar de negoci, traslladant-se a Badalona on començà la perfumeria Parera, que anys més tard tornaria a Granollers, per acabar venuda a la multinacional Coty Astor.
La tertúlia, val a dir que va estar una de les més amenes i amb més participació dels assistents d’aquest any, La propera anirà sobre la commemoració dels vint-i-cinc anys de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, es farà a principis del mes que ve i serà presentada conjuntament amb el servei d’esports de l’Ajuntament, amb un canvi puntual d’ubicació, la Sala Tarafa, ja que s’espera un major nombre d’assistents, en convidar-se aquelles persones que van treballar com a voluntaris en aquell esdeveniment històric.
Text i fotos: Josep MAS
