
PACO MONJA
—Vostè va néixer el 3 de març de 1922, dia en que Granollers va rebre el títol de Ciutat de part del Rei Alfons XIII, oi?
—Exacte! D’aquesta manera em converteixo, per aquelles coses de l’atzar, amb 90 anys, en el primer ciutadà de Granollers, un fet anecdòtic i curiós que no té més transcendència. Segons sembla hi ha una altra ciutadana, l’Antònia Baró Porta que va nèixer el mateix dia, però no s’en sap res d’ella.
—I a quina hora va néixer?
—És una incògnita atès que al Registre de naixement no es veu bé l’hora, però a mi em sembla que va ser allà a les quatre de la matinada. La meva llevadora va ser la meva àvia Rosa.
—On vivia vostè?
—Al carrer de Joan Prim, molt a prop dels Frares Franciscans. Justament va ser allí on vaig fer els estudis primaris.
—Com era el Granollers d’aquells anys?
—La seva estructura principal girava a l’entorn de la carretera. Tot Granollers gairebé era carretera. L’activitat principal i la ciutat miraven durant tot el dia a la carretera, un espai on hi havia una gran activitat. Tothom intentava treballar i guanyar-se la vida com podia. Jo feia de fuster i aquesta era la feina que estava fent el dia del bombardeig de Granollers.
—Recorda aquella jornada?
—Com si fos ara. Estàvem treballant i vam sentir un gran soroll. I ens vam preguntar què podia ser, però, aviat vam sortir de dubtes. Recordo que vaig anar fins el Parc del centre i allà, a l’alçada del Casino més o menys, vaig veure com moltes persones corrien i es tapaven i protegien el cap. Molts d’ells, pel que es podia constatar, tenien ferides a la cara i al cap com a conseqüència de la metralla de les bombes. Tothom corria. El pànic era general.
—I de la Guerra Civil, quins records en conserva?
—La vaig passar fent de pagès a una casa d’uns parents de Llerona.
—Què li va explicar a l’alcalde Josep Mayoral en la recepció que va tenir amb ell fa uns dies?
—Vaig trobar un home molt atent i receptiu. Portava unes línies escrites per llegir i… finalment, vam parlar d’aquestes coses que li he explicat i d’altres relatives a la ciutat de Granollers, tant pel que fa al passat com al present.
—(…)
—Entre moltes d’altres coses li vaig dir que Granollers ha estat sempre una gran ciutat. Però últimament ha millorat molt, especialment amb les obres de rehabilitació del centre, que ocupen uns quants carrers. Quina meravella poder passejar-hi amb tota la comoditat del món! Ja veu, ara la carretera, aquella via que era tan important a la meva joventut, s’ha convertit en un gran passeig on s’hi pot caminar tranquil·lament i sense cap problema. Em sembla fantàstic! Granollers sempre ha exercit de capital i això ho constatem els que vivim en altres municipis de la comarca.
—Vostè viu a Bigues i Riells!
—Gairebé a tocar de Sant Feliu de Codines. Ens vam traslladar amb la meva dona fa uns quants anys per causa dels problemes de bronquitis que patia i… va ser tot un encert. Els metges diuen que la zona de la urbanització Saulons d’en Déu és especial per aquest tipus de malalties.
—Pel que hem constatat, encara condueix…
—Puc fer-ho perquè gaudeixo d’una bona vista i això em complau molt, ja que, entre d’altres coses, en permet venir de tant en tant a Granollers, la meva ciutat.
Antoni Tintó i Baró (Granollers, 9-3-1922). El passat dia 9 de març va complir 90 anys, un aniversari que coincideix tot just amb l’atorgament de part del rei Alfons XIII a Granollers del títol de Ciutat, fet pel qual es converteix en el primer ‘ciutadà’ de Granollers. L’atorgament del títol de Ciutat a Granollers va ser publicat al número 68 de La Gaceta de Madrid el mes de març de 1922 i deia així: “Volent donar prova del Meu Reial afecte a la vila de Granollers (Barcelona) pel recent desenvolupament de la seva agricultura, indústria i comerç i la seva constant adhesió a la Monarquia, vinc a concedir el títol de Ciutat”. Signaren l’acord el rei Alfons i Rafael Coello i Oliván, ministre de Governació. El coneixement d’aquesta circumstància ha permès l’Antoni que fos rebut fa uns dies a l’Ajuntament per l’alcalde Josep Mayoral, per comentar alguns aspectes relacionats amb aquest fet i d’altres relacionats amb la ciutat en la que va viure uns quants anys fins que va anar a treballar a Barcelona. Posteriorment i degut a una bronquitis que patia la seva dona, Maria Teresa Moliner, es va traslladar a la urbanització Saulons d’en Déu de Bigues i Riells, però situada al costat de Sant Feliu de Codines: “Tot un encert, ja que el clima és molt bo per a aquest tipus de malalties”. Jubilat des de 1987, va treballar durant 40 anys a l’empresa Polyglas de Barberà del Vallès (Vallès Occidental), fent les funcions de director d’Enginyeria, un ofici que sempre li ha agradat i li ha permès reparar i inventar màquines, entre les quals “una de fibra de vidre”. Sempre que pot visita Granollers, on encara conserva força família. L’esquí i la muntanya (“conec molt bé el Montseny i d’altres muntanyes de Catalunya”) han estat dues de les seves grans aficions. Vidu des de fa anys, l’Antoni que es mostra encara molt actiu i condueix sense cap problema, té dos fills: En Toni de 57 anys, i l’Anna de 52. ◊