Fa uns dies, Santi Montagut, escrivia aquestes dues senzilles frases al Facebook: “Hi ha gent que sense conèixer-la l’estimo. Aquesta és la meva ciutat”. I feia referència a la fotografia que acompanyava el text, de la casa del “Ratoncito Pérez” que també publiquem. En Santi pot ser de vegades crític, punxant i dur, però quan es posa sentimental…
Per aquelles persones que o bé no utilitzin les xarxes socials o bé no hagin passat pel carrer Ricomà o el del Llorer, no sabran que parlem d’aquest curiós i delicat treball que algun veí, o no, ja que l’autor es manté anònim ha construït al costat de la font modernista, a la mateixa cantonada. No és la primera vegada que l’artista anònim ha fet la seva petita obra d’art. Va començar pintant la porta de la casa i l’ha anat refent cada vegada que algun brètol, per dir-ho de manera suau, l’ha destrossat. L’actual és d’una perfecció exquisida, sense que hi manqui detall, com el nom de Sr. Pérez a la porta, el seu jardí i fins i tot una teuladeta transparent per no mullar-se. Esperem i desitgem que els nens puguin gaudir-ne força temps i que qui pugui tenir una mala intenció, passi per un altre carrer.
Segons la tradició, “el ratoncito Pérez” és un animal màgic que a la nit porta algun regal als nens i nenes que els ha caigut una dent i l’han posat sota el coixí. En alguns indrets, la mateixa feina la fa la Fada de les Dents, segons tradicions que poden venir des del segle XVIII.
I és que quan amics i companys que viuen fora de la nostra ciutat els ensenyem fotos com aquesta, ens diuen que a Granollers som especials i de vegades únics . I no van massa errats. Per mostra, si poseu al Google la paraula Patufet, el que us hi trobareu és la imatge i l’explicació de l’escultura que l’artista valencià i resident a Granollers, Efraïm Rodríguez Cobos va fer l’abril del 2003 per encàrrec de l’Ajuntament i que es pot veure i jo diria, masegar, ja que estrany és la criatura que quan el veu no l’abraça o li seu al damunt, a la plaça d’en Josep Maria Folch i Torres, a la part del darrere de l’Ajuntament i l’absis de l’Església de Sant Esteve. No hem esbrinat que hi hagi cap d’igual enlloc més. Som únics!
Si passejant per “la carretera” quan som al davant del Museu trenquem per anar cap al parc, hi trobem la plaça de Catalunya. Per “rècord” o per vergonya, amb tota seguretat, la plaça de Catalunya més petita del món, amb només set números, un sol arbre i, això sí, plena de taules i cadires de dos establiments que de vegades costa de passar-hi. Som únics”.
Parlàvem del parc i allà hi trobarem, mig amagat, si el busquem bé hi veurem el monument a Granollers Ciutat pubilla de la Sardana, que va anar a parar en aquell indret quan l’entès de l’època el va treure de la plaça Pau Casals on es va ubicar quan es fa celebrar aquella festassa. I és que es veu que això de treure o canviar el que ha fet un altre, en política, és molt propi. Tan propi com que si fa, no fa, per aquella època un altre monument i que si no era únic poc se ni faltaria, el monument al Mestre, que primer va passar de la plaça Barangé, al costat de l’edifici de Telefónica, al fons del parc, on hi havia l’observatori meteorològic i un bon dia, va desaparèixer, diuen les males llengües, va anar a parar al ferroveller. Es veu que tampoc agradava. Som únics! I trobaríem molts d’altres aspectes que ens fan diferents, o potser no tant, ja que cada ciutat, poble o barri té coses úniques. El més bonic és quan, com començava dient en Santi Montagut, hi ha gent com la que es dedica a oferir-nos coses com aquesta casa del senyor Pérez i fa que estimem la nostra ciutat, per molt que alguns s’obstinin a fer-la malbé.
Josep MAS
