Aquest any tampoc podem dir que es trenca la tradició de què per l’Ascensió a Granollers hi plou. Aquest dimarts, la pluja i sobretot el terra mullat va fer que pregó es veiés mai millor dit, aigualit i amb els gegants tancats a l’Ajuntament, sense poder acompanyar la pregonera fins a la sala Francesc Tarafa.
Tal com estava previst, a quarts de set de la tarda, l’escollida aquest any, l’activista cultural, Teresa Llobet Illa, arribava a la plaça de la Porxada on era rebuda per l’alcaldessa, Alba Barnusell i altres membres del consistori,per acompanyar-la fins a la sala de govern de l’Ajuntament on signaria en el llibre d’honor, en el que hi escriuria: “Granollers és casa, una casa oberta, acollidora i generosa, on passen moltes coses i on he tingut l’oportunitat de participar en molts projectes ciutadans i mogudes culturals, i espero poder continuar fent-ho. No és perfecta, però és la meva, i li estic profundament agraïda”. L’alcaldessa l’obsequiava amb una reproducció de la Pedra de l’Encant. Mentrestant, la colla de geganters es preparava per fer un canvi de programa per primera vegada d’ençà que fan l’acompanyament de les pregoneres fins a la placeta de l’antiga biblioteca. Primer es va fer la foto de rigor a l’escala de l’Ajuntament de la colla dels geganters amb la pregonera i autoritats, escoltats pels dos gegants de la ciutat, Esteve i Plàcida que excepcionalment també per primera vegada farien dos balls en un espai tan reduït i es feia entrega del ram de la geganta a Rosa Llobet.
Un cop arribats a la sala Tarafa, era l’hora de començar el pregó, amb la presentació per part de l’alcaldessa. Rosa Llobet, que actualment està jubilada, va fer en el seu pregó un ampli repàs per la seva vida com a activista cultural i el pas per diferents entitats i associacions de la ciutat. Les primeres paraules eren per agrair el nomenament com a pregonera de la 74a edició de la Fira i Festes de l’Ascensió, afirmant que “fer aquest pregó fa il·lusió, però també fa molta impressió. Per mi és una gran oportunitat per agrair a la ciutat on he viscut sempre, tot el que m’ha donat. Granollers per mi és casa, perquè m’ha donat en totes les etapes de la meva vida, oportunitats i experiències que m’han ajudat a créixer, evolucionar i construir i sobretot a sentir-me part d’una comunitat”.
A Granollers en general i especialment els més grans, som gent de barri. I així parlava ella del seu. “Granollers és l’escenari de la meva vida, i si d’aquest escenari hagués de destacar un punt seria sens dubte el carrer Corró. Vaig néixer al número 190 d’aquest carrer, al costat de la Muntanya, on hi a a buscar aigua cada vegada que en Serra ens la tallava”.
Com moltes altres pregoneres anteriors, Teresa Llobet naixia en un ambient botiguer i ella per partida doble. “A la Porxada la botiga dels meus pares, al carrer Joan Prim, prop de Can Baulenas la de la meva tia, que va obrir la primera botiga d’esports de Granollers i que perquè no li podia posar el nom en català va trobar l’escletxa de posar-lo en anglès, Sports Illa, que sonava igual que el català. De nenes i de joves, perquè a la meva germana li passava el mateix, tan aviat veníem neveres, televisors o fèiem llistes de ‘bodes’ a la botiga de la Porxada, com ajudàvem a posar fixacions als esquís, posar cremalleres de les tendes de campanya… De la mare i del pare vaig aprendre la responsabilitat, l’esforç i l’estima per la feina, de la tieta, l’amor a la muntanya i al país”.
Un cop fet el repàs als orígens familiars entrava de dret al món que ha estat la seva professió i els principals escenaris culturals de Granollers. “A la Casa de Cultura Sant Francesc hi he passat mitja vida, els pares em van apuntar a ballet. Uns anys més tard allà mateix vaig començar a estudiar solfeig i piano amb els senyors Coll, Ruera i Maresma i violí amb el senyor Amador Molins. Estudiar a l’escola de música em va despertar la meva passió per la música que no m’ha abandonat mai més i que he intentat transmetre als meus fills. Allà també va ser on vaig tenir el primer contacte amb el món associatiu, un món en el que encara hi participo activament amb passió i compromís. El senyor Ruera tenia el desig de revifar l’ambient musical de la ciutat i l’any 1963 la delegació de Granollers de Joventuts Musicals, impulsada per en Ricard Saurí va fer el seu primer acte públic. Jo m’hi vaig incorporar l’any 76, amb setze o disset anys”.
La seva afecció per la música la va portar inclús a fer “campana” quan estudiava. En aquella època es feien destinades als alumnes més grans de l’EGB. Ella estudiava COU a l’Institut i “un divendres al mes em saltava les classes sense que a casa s’assabentessin per poder fer aquella activitat, em cuidava de rebre els músics, de fer entrar i sortir els alumnes si de què la sala quedés neta en acabar”. També recordava al grup de joves que organitzaven a través de Joventuts Musicals el festival Internacional de Música de Granollers, des de l’any 1976 al Museu.
Amplis records per a l’Associació Cultural
“L’Associació Cultural ha estat per a mi una segona família, una segona casa, el meu espai de formació i creixement professional. Hi vaig arribar deixant la meva feina com a mestra i cap d’estudis a l’escola Jacint Verdaguer de Canovelles (havia començat com a mestra a l’Escola Cervetó) i m’hi vaig llençar de cap amb l’ajuda de dues persones importantíssimes, un en Rafa González que enyorem moltíssim i l’altre en Ricard Causa, que m’ha acompanyat sempre”. Així començava els seus records per a l’AC, com ella abreviava. I mencionava un seguit d’activitats al seu voltant i de persones que van participar el programa d’activitats per les escoles, la roda d’espectacles infantils, el cineclub, el centre d’estudis… i d’altres projectes que van néixer “impulsats per col·lectius d’artistes inquiets com Granolleig, liderat per en Jordi Pardo o poetes de Granolleig per en Santi Montagut, cineastes per Lambert Botey, músics com Joan Bretcha i Martí Ventura i altres iniciatives amb ganes de fer més amable l’espai públic, com Petits però ciutadans, Cantània…”
Amb molts membres del consistori presents a la sala, Llobet feia una crida a mantenir i cuidar el patrimoni cultural. “Permeteu-me reivindicar el paper del món associatiu en una ciutat com la nostra. Tots sabem que a Catalunya l’associacionisme ha estat sempre molt actiu. A Granollers tenim moltes entitats que són molt fortes i que generen un important teixit social. Si aquestes entitats estan tan ben arrelades és també perquè han tingut uns espais que ens ho han facilitat, la Casa de Cultura Sant Francesc, la Troca i els espais de Roca Umbert. Em sembla important destacar-ho perquè no totes les ciutats tenen unes infraestructures on les entitats puguin estar juntes sota el mateix sostre. Per tant, consistori, continueu cuidant aquest bé comú que són les entitats, són un actiu molt rellevant. I cuidem també la Casa de Cultura que s’està fent velleta. És un equipament que fa molt bona funció…” I de l’antiga biblioteca Francesc Tarafa, “on de jove hi vaig passar moltes estones, on venia a llegir i a estudiar… i així no em feien anar a la botiga a despatxar… S’hi estava a gust i era un espai molt acollidor. Després hi he vingut a escolar els concerts dels meus fills”. Dit això feia una pausa per presentar un moment musical a càrrec del seu fill, Francesc Vidal, al saxo i Xavier Fort, a la guitarra, interpretant una peça de jazz.
Al tram final del pregó Llobet tornava enrere, als temps de quan feia primària i per parlar de casa seva i la relació amb els veïns i amics. “Quan era alumna de la senyoreta Niñerola a l’escola Jardí. Em va fer viure el teatre d’una manera espectacular, em va escriure un monòleg, el vaig aprendre de memòria i amb 8 anys, l’any 1967 vaig pujar a l’escenari al Casino de Granollers… no recordo com va anar la cosa, però vaig passar una temporada fent bolos pels que ara serien casals d’avis de la comarca. Per mi va ser una bona experiència”.
Després d’haver passat pels diferents espais culturals, molts relacionats amb el carrer de Corro, i tocava a casa seva… “l’altre espai per mi important és la casa on vivim i el veïnat del que forma part. Els que em coneixeu sabeu que soc de les que m’agrada tenir les portes obertes. L’amic Santi Montagut sempre em diu: casa seva és terra de músics i sota el quadre d’en Viaplana s’ha realitzat tota mena de reunions i de rituals clandestins, sempre però amb la cultura damunt de la taula.
Al pati de casa també vaig trobar quan feiem les obres una pedra de 36 quilos amb una inscripció de l’època romana. Va resultar ser un fragment d’un monument funerari del segle I o II. Sembla que podria ser la primera resta escrita del Granollers romà, que demostra que va haver-hi persones enterrades al territori romà fa gairebé dos mil anys. La vaig donar al Museu i ara forma part de l’exposició In illo tempore”.
El pregó acabava citant el seu pas com a responsable de Roca Umbert, del 2008 al 2025, uns anys complicats amb la crisi del 2009. I de les seves activitats com a jubilada, “cantem pels carrers cada primer dissabte de mes, anem al jazz cada divendres, al cinema Edison, al Teatre Auditori… No deixava de relacionar al seu pare, Matias Llobet, amb la fira, ja que a finals dels anys 80 va ser el director de la fira multisectorial. “Si em veiés fent el pregó de l’Ascensió estaria contentíssim”. A la sortida, com sempre es va obsequiar els assistents amb l’edició impresa del pregó de Rosa Ruera, de l’any passat.
Josep MAS
