Fa uns quants anys, quan a Revista del Vallès publicàvem aquella secció que en dèiem “La Botiga” en parlar de les bacallaneries de la ciutat comentàvem que “productes típics dels que s’anomenava gent pobra, com el bacallà,
són ara gairebé articles de luxe i, potser, gràcies a aquests canvis gastronòmics, les nostres bacallaneries no tan sols s’han mantingut sinó que han anat prosperant. Ja hem parlat a la nostra “Botiga” de Can Feliçó, oberta el 1840, Can Palaus, del 1895, Can Portet, la més jove, del 1935 i ara toca anar per Can Fontdevila, per arrodonir el tema”. Desgraciadament, avui, trenta anys després, hem de dir que d’aquestes no en queda cap d’oberta. La darrera a tancar ha estat aquest mes de desembre la de Can Fontdevila a la plaça de la Porxada. A la fins ara propietària del negoci, la Rosa Maria Fontdevila Font, li ha arribat la merescuda jubilació, per bé que ningú no diria que ja tingui l’edat. Passar per davant de la botiga, amb la persiana abaixada i més en aquestes dates, fa una sensació trista, especialment per aquells que hem viscut aquesta plaça amb tants i tants establiments i botiguers de tota la vida i que ja no hi són. Tot entrant pel carrer de Santa Esperança i fent la volta parlaríem de les bates de Can Brugués, les màquines de cosir de Can Piguillem, en Mas de la cereria, el sastre Farràs, l’altre bacallaner, en Portet, la cotillaire de Can Fontcuberta, els queviures de Can Puchades, la merceria de les germanes Villà, coneguda per Ca les Polles; la sabateria de Can Xicota, la fruiteria d’en Climent, l’espardenyer Miralles i segur que ens en deixem més d’un. Però bé, anem al que toca avui, parlar del tancament de Can Fontdevila, la més recent.
La data de començament de la bacallaneria de Can Fontdevila, ens porta fins a l’any 1916 quan la Maria Solà, nascuda el 1889, va decidir establir-se als baixos de Can Cunillera, l’històric edifici de la plaça de la Constitució nº 28 (ara plaça de la Porxada), construït el segle XVII i que forma part del patrimoni històric arquitectònic de la ciutat. El cognom dels Fontdevila no s’uniria a la bacallaneria fins uns anys més tard, el 1925, quan una neboda de la Maria Solá, la Rosalina Solá González es va casar amb en Gilbert Fontdevila Ribalta i que ja no es mourien de la botiga, on naixerien els seus quatre fills, Montserrat, Manuel, Josep i Concepció.
A la casa es quedà amb els pares en Josep Fontdevila Solá, que el 1957 es casaria amb la noia de Can Font lampista, la Maria Dolors Font Masat. En Josep destacà des de molt jove en el camp de l’esport, handbol i futbol, per arribar en la primera disciplina a ser una de les grans figures del primer equip del Granollers. Malauradament en Josep Fontdevila ens deixà el 1976 quan encara era ben jove, amb 45 anys. La seva esposa, amb els sogres ja grans hauria de posar-s’hi de valent per tirar endavant la botiga.
Primer venien només pesca salada i en casar-se els sogres, van començar a anar pels mercats, a Cardedeu, Mollet, Sant Celoni, Vic i el d’aquí, deixant només el divendres per anar a proveir. A més de la pesca salada ja veiem fruita. En casar-se, en Josep, junt amb en Jaume Casas, de la Terra Alta, van començar a comprar fruita als propietaris dels camps, a València, Lleida, Sant Pere Pescador i Sant Esteve de Palautordera. Començava a haver-hi càmeres frigorífiques i es podia comprar a l’engròs. En posar-se malalt en Josep, van haver de plegar d’anar pels mercats i continuar només a casa.
L’any 1987 es reformà totalment el local del costat de la botiga inicial, on antigament hi hauria hagut una sabateria i s’hi va traslladar Can Fontevila. L’última propietària i l’encarregada d’estar darrere el taulell, ha estat la Rosa Maria Fontdevila Font, filla d’en Josep. Ara, de moment, es desconeix el futur del local, ja que malgrat tenir un contracte de lloguer indefinit, en tancar la botiga, ben segur haurà de canviar d’arrendataris.
A la Rosa li ha costat de prendre la decisió de jubilar-se, però és conscient que cada vegada més costa més fer front a totes les despeses d’un negoci com el seu. També cal tenir en compte que els hàbits dels clients han anat canviant. Els dies de mercat hi havia molts clients de fora, alguns dels quals ara no venen, ja que no poder aparcar enlloc del centre i les compres tampoc són les mateixes, referint-se a productes com la vianda cuita. Costarà que ens acostumem a no veure les arengades exposades en els cèrcols de fusta, al costat de la porta d’entrada i les penques de bacallà sec penjades. Tot canvia, per uns per sort i per desgràcia per d’altres.
Josep MAS
