Aquest dilluns a la tarda, la sala d’actes de Can Jonch, al carrer del Rec acollia una nova tertúlia organitzada per l’Arxiu Municipal de Granollers, per tancar els actes de celebració del centenari de l’edifici noucentista de l’Hospital. Actuant com a mantenidora la responsable de l’Arxiu, Laura Casanovas, s’havia convidat a sis veterans treballadors de l’Hospital que, si més no, han passat en el centre bona part de la segona meitat del segle que s’ha celebrat. Entre el públic també hi havia algunes persones relacionades d’alguna manera amb l’Hospital, com a pacients o col·laboradores.
A la taula de convidats van seure-hi els inicialment sis tertulians, descrits breument per Casanovas.
Teresa Subirats Delhom, nascuda a Santa Coloma de Gramenet, l’any 1951, va començar a treballar a l’Hospital de Granollers el 1976, amb 23 anys, al departament de compres i després va passar al departament de comptabilitat fins a la seva jubilació a més de ser membre del comitè d’empresa.
Marina Molins Viaplana, nascuda a Granollers el 1943, el 1975 va començar a estudiar a l’escola d’infermeria, amb 30 anys. Del 1975 al 1978 va estar a l’escola i després va anar fent algunes suplències i no va començar a exercir d’infermera fins al 1979 a consultes externes. El desembre del 1979 va passar a ser primera supervisora i posteriorment a Cap d’Area. Després va passar a treballar amb el Dr. Queralt a consultes externes fins a la seva jubilació el 2008.
Consol Fusté Ballús, nascuda l’any 1954 a Granollers, va començar a treballar l’any 1971 com a administrativa, amb 16 anys, i després al departament d’informàtica. El 1982 va passar al Centre Geriàtric com a administrativa, on hi va estar 24 anys. Posteriorment com a responsable d’atenció a l’usuari fins al 2018 quan es va jubilar.
El Dr. Artur Puig Hernández, Barcelona l’any 1942. Amb l’especialitat de Pediatria va ser el primer metge que el gerent de l’Hospital va contractar el 1974. Hi va exercir com a pediatre fins al 2007 que es va jubilar.
La germana Fina Hernández Turró, nascuda a Malgrat de Mar l’any 1934
Va arribar a l’Hospital de Granollers l’any 1964. Ella era mestra i un cop aquí va estudiar infermeria. Va dirigir ‘Escola d’Infermeria de l’hospital durant més de 30 anys. Ara està jubilada, però, com la resta, continua col·laborant fent voluntariat. És la monja més veterana de la comunitat.
Agustí Trullà Galobardes, nascut el 1946 a Barcelona. Gerent de l’Hospital des del 1970 fins al 1981.
La mantenidora de l’acte destacava la feina feta per tres de les tertulianes de la tarda, la Teresa, la Marina i la Consol que els van ajudar a descriure i a poder identificar les imatges del fons de l’Hospital que van ingressar a l’Arxiu.
És difícil poder conèixer com era el dia a dia de l’Hospital ara fa cent anys, malgrat que existeixen dades històriques, però que no reflecteixen aquelles anècdotes que van viure els professionals de la medicina en aquella època, els temps bons de l’Hospital i les penúries que van passar. Els tertulians van poder explicar històries viscudes a partir del començament de la dècada del 70 del segle passat quan l’Hospital va experimentar un creixement que no s’ha aturat fins ara. La paraula que potser es va repetir més va ser la de «pioners» i és que el nostre Hospital ho ha estat, tal com recordaven els tertulians en diverses ocasions. El Dr. Puig i l’ex gerent Trullà feien menció de quan es va crear el primer servei d’UCI de pediatria de tots els hospitals comarcals de Catalunya, recordat el cas d’un nadó «que va pesar 700 grams i que afortunadament ara corre pels carrers de Granollers». Sense deixar l’especialitat de pediatria van parlar d’un fet que va acabar apareixent publicat en una de les millors revistes especialitzades del món. «S’acostumava a posar una pomada al cul dels nadons que portava vitamina A. Hi havia moltes pomades que inclús ho publicitaven amb un ‘Enriquecido con vitamina A’. Es va detectar que si es posava molta pomada, hi havia intoxicacions i sense més ni més es va voler estudiar el fet, fent servir els nadons com a conillets d’índies, per comparar que passava si es feia servir la pomada o no. I es va determinar que no s’absorbia a través de la pell. Es va redactar un informe i es va enviar a una revista especialitzada, en aquella època la segona en importància en l’àmbit mundial, després d’una d’americana i la sorpresa va ser que quan va aparèixer publicada, la notícia sortia a la portada». Perquè no se n’assabentés ningú, vaja. Sense deixar les publicacions i el servei de pediatria, una altra anècdota recordada va ser la que explicaven els tertulians i que va originar un batibull. «Durant un temps, un dels pediatres es va dedicar a recollir anècdotes que passaven sovint amb alguns pares. Casualment, aquella llibreta va poder ser observada per un periodista que va estar fent un reportatge del servei i la va publicar. Allò va transcendir i una agència de notícies, possiblement l’agència EFE ho va tornar a publicar, en l’àmbit nacional, organitzant-se tot el rebombori que finalment va acabar sense més històries».
Continuant amb l’especialitat de pediatria, el Dr. Puig explicava com havien aconseguit obtenir el premi per alletament matern. L’Hospital de Sant Joan de Déu ja tenien l’acreditació com a defensors de l’alletament matern i a Granollers van seguir els passos per arribar a ser considerat el segon hospital Amic dels Nens, iniciant una sèrie de cursets i converses, i comptant des de l’inici amb la col·laboració de llevadores i del servei de pediatria del CAP Vallès, suprimit biberó i les típiques bosses d’obsequi dels laboratoris. En un dels actes de reconeixement va assistir-hi Joaquín Ruíz Jiménez, defensor del poble i president d’Unicef España.
Un altre fet pioner va ser la creació de la direcció d’infermeria. Fins aleshores les infermeres depenien de la direcció mèdica. El canvi va ser fonamental i Agustì Trullà ho justificava dient que «tant abans com ara les infermeres són les professionals que es passen més hores tenint cura dels pacients». Es destacava també la feina feta per les religioses de la comunitat Vedruna, tal com deia la Consol Fusté sempre havien estat més avançades que en altres llocs on feien la seva tasca. Com també van ser pioners en un altre servei, convertint l’Hospital en el primer dotat de farmàcia hospitalària, que garanteix una millor distribució i control de la medicació que cada facultatiu prescriu a cada pacient.
Parlant de metges, cirurgià en aquest cas, es va recordar al Dr. Jeroni Font Cunillera, amb la seva dedicació exclusiva en els serveis quirúrgics i primer Cap de Servei de Cirurgia fins a l’any 1984. Famós entre d’altres per les seves intervencions d’apendicitis que feia si tot anava bé, en tan sols deu minuts i que per tancar la ferida només posava un punt.
En aquest segle l’Hospital va créixer de manera considerable, recordaven les ampliacions dels anys 1971 i 1978, poc abans d’aquell terrible accident ferroviari de Les Franqueses. Poc després, cap al 1982 ja tenia tota l’estructura d’un hospital comarcal, amb les especialitats bàsiques. Va ser també el primer de la seva categoria en formar especialistes MIR.
Agustí Trullà resumia en breus paraules la necessitat de treball en equip i en un hospital més que enlloc. Tot ha de ser un conglomerat, metges, infermeres, personal dels serveis de neteja i de manteniment que han de treballar conjuntament. Cal no oblidar el voluntariat, en part format per antics treballadors, ja jubilats i persones que poden oferir els seus serveis, com la Lina Casasas, present a la sala i que recordava algunes anècdotes viscudes especialment al geriàtric, alguna com la d’una àvia que no deuria pas riure massa quan li van voler depilar el bigoti (ella va dir més finament, el llavi superior) i la barbeta. La cera es va assecar mot ràpid i li van fer mal.
L’anècdota que més va doler al primer administrador de l’Hospital, Josep Dachs va ser quan a finals dels anys 60, començament dels 70 va ser atracat al carrer i li van prendre els diners que portava per pagar la nòmina del personal. Va ser un cop molt fort per ell, malgrat que va tenir sempre la confiança absoluta de tots els directius i companys. Una de més simpàtica la va protagonitzar el Sr. Canal l’any 1971. S’estava fent el sorteig de Nadal i per voler gastar una broma va anar pel passadís cridant «Ens ha tocat, ens ha tocat». Era mentida, una broma,però, al cap d’una estona els va tocar el segon premi de veritat. Cal recordar que a la planta baixa de l’Ajuntament, a la plaça de la Porxada es pot visitar, fins al pròxim 31 de maig, l’exposició sobre el centenari de l’edifici noucentista de l’Hospital, igualment presentada amb fotos de l’Arxiu Municipal.
Josep MAS
