L’Arxiu Municipal de Granollers començava, aquest dimecres a la tarda, el nou curs amb la primera tertúlia que, ocasionalment, es feia a la nau Dents de Serra del recinte de Roca Umbert i no en el seu lloc habitual, Can Jonch, al carrer del Rec. La tertúlia compartia sala amb la “Casa de la Festa Major” que durant tota la setmana ha ofert a les visitants poder contemplar tots els elements festius de la ciutat, des dels gegants fins a les darreres incorporacions.
En aquesta ocasió els tertulians eren tres coneguts granollerins que, fa quaranta anys van ser uns dels principals protagonistes del canvi de model de la Festa Major, per crear la festa de Blancs i Blaus i implicar els granollerins i també molts forasters, que ha derivat als nous dies de festa i més de 250 actes que enguany s’han celebrat, tan sols amb l’aturada forçosa de la de l’estiu del 2020 per causa de la pandèmia. Passades les set de la tarda, la directora de l’Arxiu, Roser Rodríguez, presentava els tertulians, Albert Soler, Paco Cruz, Carles Lax, Josep Costa i Rosa Llobet. La sala habilitada reunia potser més oients dels que habitualment assistim a aquest tipus d’acte.
L’Albert Soler va començar la seva intervenció desmentint “algunes coses que s’han dit i que no van ser ben bé així. De vegades s’ha dit que la idea de celebrar la nova festa major va sorgir després de llegir aquella aposta de l’any 1897 que l’Amador Garrell explicava al seu Granollers Vila Oberta, entre aquells dos rajolers, en Josep Bonet Verdaguer, conegut com ‘el Rayo’, de 32 anys i en Jaume Mayou Vila, de 20 anys. En certa manera va ser així, però abans s’havia fet molta feina. La festa major era pràcticament inexistent i aquell grup de joves, de 19, 20, 21… anys companys del barri de Sota el Camí Ral va voler intentar fer una festa diferent. Tot va sortir d’una voluntat i molta feina per poder trobar un relat”. Soler explicava les moltes tardes amb les trobades que van tenir amb en Lluís Tintó, llavors director de l’Hemeroteca, repassant programes, articles i tota mena de documents per intentar trobar un fil conductor, fins que al cap de moltes hores i molts dies, de sobte va aparèixer aquella anècdota de la juguesca d’aquells dos rajolers de finals del segle XIX, explicada per l’Amador Garrell. La història parlava d’uns seguidors dels rajolers que portaven elements distintius de color blanc o blau. Era una història, un relat, que havia passat a Granollers, amb una rivalitat semblant a la d’Oxford i Cambridge.
La festa semblava que anava a canviar a partir de l’any 1979, amb l’arribada dels nous ajuntaments de la democràcia. Aquell any va ser una cosa espatarrant, amb la Murga, però va anar marcint, malgrat que van venir persones i grups rellevants com La Fura dels Baus, Pavlovsky o el Tricicle, per exemple. “Volíem buscar un relat que no s’hagués d’inventar cada any”. Hi havia voluntat de democratitzar la festa, programant sardanes a Can Gili i altres actes a Can Basa o a la Porxada. Però no els acabava de fer el pes. “Contràriament del que també s’ha dit, la nostra intenció (la d’aquells joves) no va ser mai crear una festa alternativa. Era només una proposta i d’una festa de la ciutat. Partíem d’una necessitat que teníem com a joves; ens agradava la festa”. Soler confessava també que “ens espantava que en un temps futur Granollers esdevingués part de Barcelona, tal com s’anava expandint. I si no teníem una festa pròpia mai seriem com Gràcia i volíem ser com Gràcia. Havíem d’espavilar. Han passat quaranta anys, no estem engolits per Barcelona, però la ciutat que tenim, no té res a veure amb la de llavors”, referint-se a la multiculturalitat. “Ens semblava que la festa l’havia de fer la gent i ens emmirallàvem amb llocs on es feia així”. “Calia crear un espai festiu on ens trobéssim tots i crear un relat que donés sentit a la festa. També l’ambientació i mirant i llegint molts llibres ens va servir per trobar el model que anàvem buscant. Calia que els carrers estiguessin ambients. Hi anàvem posant coses”.
En un altre moment de la tertúlia, Soler explicava un fet que va ser molt important en la creació de les colles, el nomenament dels dos primers presidents, escollint el músic Josep Maria Ruera per part dels blancs i el periodista Ferran Salamero pels blaus, llavors redactor del Vallès, antecessora de la nostra revista i que segons Soler, sempre va parlar bé de la festa i actes que es feien. Un d’aquells primers actes va ser el partit de futbol que es va celebrar a l’avinguda del Parc on de manera aleatòria es van formar dos equips, sense tenir cap criteri sobre si simpatitzaven amb un color o altre.
Sobre els espais que havia d’ocupar la festa, “mai es va determinar on es farien els actes” i es va intentar no fer una descentralització, per portar més actes als barris i que la festa fos al centre de la ciutat on per moltes altres coses també acudeixen tots els veïns de la ciutat.
Carles Lax explicava com aquella proposta es va traslladar a l’Ajuntament aquell any 1983, amb l’alcalde Ballús i la regidora de cultura, Montserrat Illa com a regidora de Cultura, que “se la va jugar” escoltant a quatre arreplegats que van anar a l’Ajuntament a explicar l’aventura, presentant el seu projecte, escrit amb l’Olivetti del Casal del Jove i els va donar suport. També calia fer conèixer la nova idea al poble i l’Ajuntament va encarregar el primer cartell, al dissenyador Vicenç Viaplana, qui l’any 1986 va crear també el logotip del nom de Blancs i Blaus que està vigent fins ara.
A la sala entre el públic hi havia el que més tard també va estar regidor de cultura, Josep Sampera, però que aleshores treballava a l’Ajuntament, reiterava com es trobava la festa major abans de tota la moguda que vindria. Explicava com aquell 1979 es va haver de recórrer als geganters de Mataró perquè fessin ballar els gegants i que per no fer-se no se celebrava cap sant de barri. Va explicar que la regidora es va entusiasmar amb la idea i va convèncer l’alcalde. Tanmateix, recordava alguna anècdota que demostrava que va costar que tothom entengués que allò no era cap xarlotada. Es va demanar que es tanqués al trànsit la carretera, però primer només es va aconseguir que es tanqués en una direcció mentre que per l’altra passava la cercavila. Finalment, es va aconseguir el tancament total, una cosa que era impensable.
Ara no es concebria una festa major sense el concurs de rajolers el diumenge a la tarda, però això no va esdevenir fins a l’any 1985. “Vàrem tenir la sort de poder parlar amb Domingo, un fill d’en Maynou que ens va assessorar de com podíem trobar un rajoler com els d’abans, amb l’ofici, ja que el que es feia aleshores era només totxanes a màquina. Ens va posar en contacte amb en Joan Josep Biscarri i aquest ens va presentar l’Amador Galí.
Lax explicava que casualment havia escoltat recentment a la ràdio al relator d’aquest any, Joel Díaz parlant de la festa major de la Mercè, de Barcelona i deia que la festa major autèntica era la de Granollers.
Paco Cruz deia que malgrat aparèixer la seva signatura en el document que es va presentar a l’Ajuntament no va estar en els primers moments en el projecte, però es va incorporar ben aviat a la festa. “Em van abordar pel carrer i em van preguntar si era blanc o blau i em van convidar a anar a una de les reunions i em vaig implicar”. Cruz recordava quatre dates que són cabdals en la història de la festa major i que ha parlat d’elles en els llibres que ha escrit, un d’ells el volum número 7 de la col·lecció Coneguem Granollers i que ens explica com s’ha anat desenvolupant, des del 1857, fons el 2003, any d’edició del llibre. Aquestes dates són els anys 1571, el primer en què es té notícia de la festa; 1856, quan es va canviar la data de celebració que va passar del dia de Sant Esteve, patró de la ciutat, l’endemà de Nadal a la primera setmana de setembre; 1930 quan hi va haver un nou canvi que va determinar que la Feta Major començaria el darrer dijous d’agost i duraria fins al diumenge següent i finalment el 1983 quan es va iniciar el nou model de Festa Major de Blancs i Blaus.
Josep (Pepus) Costa en aquella època treballava al Casal del Jove recordava que el van anar a veure i li van proposar trobar gent per a la colla blanca. “L’estiu de 1983 va ser trepidant i de molta feina: anàvem en cotxe amb megafonia muntada per Ràdio Aragonès i banderes blanques per trobar gent que s’hi apuntés”. Parlava també de les famoses 25 mil pessetes que van aconseguir de l’Ajuntament com a préstec per organitzar la festa. I “no les vam tornar mai i tampoc sabem en què es van gastar. No ho recordem”; deu ser cosa de l’edat, deia i reia. Va ser un estiu trepidant de no fer res més. La Rosa Llobet, que també va començar en aquella aventura destacava la dificultat perquè la gent entengués sobretot que només érem rivals per la festa però per res i que tots érem amics. Tant membres de la colla dels blancs com dels blaus ens vàrem sentir insultats al carrer i vàrem haver d’intentar crear alguna activitat conjunta. Això va acabar comportant la creació de la comissió de la Festa Major. Va costar molt arrencar la colla dels Blancs. També va ser tota una epopeia com va començar el que ara en diríem la botiga de la Festa Major. Llobet explicava que els primers 20 ò 25 mocadors els van retallar un a un per poder anar al ple on s’havia de discutir la proposta del nou model de festa. Després també en vàrem retallar molts i els venien pel carrer en un carro d’un supermercat. Paco Cruz responia al comentari dels seus contertulians sobre el creixement de la festa i la necessitat d’asseure’s a parlar de fins on es pot arribar. Cruz deia que “en una ciutat de 61 mil habitants, per la festa major hi pot haver unes 12 mil persones pels carrers i potser necessitaríem ser més. L’entrada de nous grups a les colles ens enriqueix i com més varietat de grups siguem, la festa anirà millor”.
Per acabar la tertúlia es donava la paraula als assistents coincidint les preguntes sobre com es veu el futur de la festa, amb possibles canvis com el que deixava caure algun dels tertulians i que nosaltres hem citat en més d’una ocasió. Dijous es fa el Pregó quan ja es porten cinc dies de festa i ja hi ha hagut el Repte, que, al cap i a la fi, és un altre pregó. La festa és viva i ha d’acceptar canvis, per bé.
Josep MAS
