Ada Parellada pronunciant el seu pregó de la 71a edició de la Fira de l’Ascensiò. Ajunt. Granollers

«Avui he fet el Pregó de les Festes de l’Ascensió. He rigut i també he plorat. No és pas poc per a un pregó. El més important de tot és que ha vingut la tieta Francesca. Hem acabat sopant amb les germanes a la fonda Europa». Així ho resumia l’Ada Parellada en una xarxa social. Amb el pregó començava aquest dimarts la 71a edició de la Fira i Festes de l’Ascensió que durarà fins diumenge, al recinte firal i a diversos escenaris de la ciutat, entre ells la plaça Barangé que acollirà la «passada» d’aquest any, dedicada a la música.

La pregonera del 2023, l’Ada Parellada, filla d’en Paco Parellada i la Maria Antònia Garrell, de la fonda Europa, arribava poc abans de les set de la tarda a l’Ajuntament on era rebuda per l’acaldessa, Alba Barnusell i altres membres del consistori i signava en el llibre d’honor. A continuació i acompanyada dels dos gegants grans de la ciutat, l’Esteve i la Plàcida i la colla de geganters, anava en cercavila fins a la Sala Tarafa del carrer Corró, on pronunciaria el pregó.

A la primera fila, l’acompanyaven diversos membres de la família i regidors i portaveus municipals. Amb una sala plena completament, l’alcaldessa feia la presentació de la pregonera, la tercera de la família Parellada a qui li corresponia aquest honor, després del seu pare Paco i el seu germà Ramon.

Barnusell reiterava que l’Ada era la tercera de la família Parellada, els de la Fonda Europa que feia el pregó de l’Ascensió. L’any 1983, el seu pare, Francesc, i el 1996 el seu germà Ramon. Anunciava un pregó «fet des de la mirada d’una dona forta, valenta, amb empenta, obrint sempre camí, una granollerina ben arrelada a la seva i la nostra ciutat i des de la mirada d’una cuinera, nascuda en una família amb una llarga tradició de més de 250 anys de fondistes i que ben jove va decidir emprendre la seva aventura en solitari l’any 1993, obrint el restaurant Semproniana, a Barcelona. Una cuinera que reivindica els productes de proximitat, la necessitat de recuperar els hàbits culinaris a les llars i cases i una divulgadora i activista a favor de l’aprofitament alimentari». L’alcaldessa també recordava que la nostra fira és una cita ineludible del calendari festiu de Granollers, enguany en la seva 71a edició i que conserva les seves arrels, l’espai de trobada, de relació, d’intercanvi, espai de proximitat.

Ada Parellada iniciava el seu discurs, basat principalment en la seva feina com a cuinera, en la història dels seus avantpassats a la fonda Europa i també amb referències al feminisme. Començava dient que havia de confessar que la idea l’havia atabalat. «Il·lusiona, però impacta i a mesura que va passant els dies et vas preguntant si el que explicaràs interessarà a algú o estaràs a l’alçada dels anteriors pregoners i la tremolor adquireix dimensions de gelatina de maduixa». I ho acabava amb un «uix quin fàstic la gelatina de maduixa, jo soc més devota de les pega dolces de la Paradeta».

Seguidament, feia esment als seus records de la infantesa. «La meva infantesa és Granollers, però no aquell Granollers gran, capital i en majúscules. És el Granollers petit, la carcassa que ens forma a cada un de nosaltres i que amb els anys anirem dotant de músculs. El meu Granollers és l’escola CMEC, que era com en dèiem al Salvador LLobet, la Mariola, la Maruja Blanco, el Carnaval del Casino, els Amics de la Unió, la Camenforte, la Barceló, el Mas, el Luciano… entre molts més. I els escoltes. I aquí tinc l’espina clavada i és hora que ho confessi. Durant els campaments de joveneta vaig plorar tant que em van haver de venir a buscar. Jo ho vaig disfressar d’enyor als pares, perquè en qualsevol cas era molt més ètic que la causa que eren els macarrons cuinats per uns intendents, entre els quals hi havia la meva germana Maria Antònia. Ara si, ara t’ho dic. Ho saps Maria Antonia eren per plorar i molt fort aquells macarrons. I ella ho enten, es veu que quan va anar interna a les monges a Barcelona també enyoraba les costelles amb patates que en Lluis li cuinava a la Fonda Europa».

Els granollerins, deia, som molt comerciants i per això la nostra manera de celebrar l’Ascensió és fer el mercat de dijous encara més gran. Perquè mentre fem honors a l’Ascensió aprofitem per vendre un parell de vedells i un tractor, ja de pas. «El mercat del dijous ha fet que Granollers sigui com és, ha fet que aquestes petites places humanes que tant ajuden a trobar-nos al voltant de la Porxada. Sense el mercat no hauria pogut mai menjar aquelles delícies de Can Puigdomenech a la plaça de l’Oli, endrapar com una golafre les croquetes de la tieta Francesca i no hauríem pogut guardar l’olla per l’escudella d’en Pep Salsetes, a la plaça de les Olles. El mercat ha construït la ciutat, ens ha fet comerciants i ens ha nodrit i ens ha proveït. No és pas poca cosa per un mercat del dijous. Ens hem de sentir granollerins i que formem part de la ciutat«.

Moment en que la pregonera signa en el llibre d’honor de l’Ajuntament. Ajunt. Granollers

El perquè del nom de Semproniana

Si hi ha una pregunta recurrent que els fan molt sovint al restaurant de Barcelona és què significa el nom de Semproniana.«Quan m’ho pregunten és el gran moment de poder parlar de Granollers, de les arrels, de poder parlar de la besàvia, quina casualitat, l’àvia de la meva mare es deia Semproniana i explicar la història que li devem a la tossuderia del Sr. Josep Estrada que va estar molts anys defensant la tesi que el Granollers romà podia ser la misteriosa Semproniana que sortia en els Vasos Apolinars que recollien les parades de la via Augusta interior entre Roma i Cádiz» S’ha dit que Semproniana era una «mansio» una estació viària romana que complia la funció de posta facilitant l’allotjament i l’avituallament dels viatgers en fondes, espais pel canvi de muntures i protecció de mercaderies. En el cas de Semproniana sembla que s’ubicava en un «fundo» o finca propietat d’un tal Sempronio. «Potser li deien Cal Sempronio, però era una fonda, una taberna, un lloc d’acolliment. Hi ha qui diu que això dels romans són romanços però a mi m’ha anat de perles«.

De nou sortia la família fondista fent esment de la Semproniana barcelonina que enguany celebra 30 anys «té com a padrins la perseverança Estrada, que és el padrinatge del nom de l’establiment i la tossuderia Parellada, que ja la coneixeu, tot allò dels 250 anys de la Fonda Europa, els més de 80 anys de les Set Portes, els 40 anys de Can Ribas i ara els 30 de la Semproniana. S’ha de ser tossut…»

I passava a fer un repàs ben exhaustiu de qui l’han precedit en aquesta feina que tant li agrada, fent una especial menció a totes les dones de casa seva que ho han fet possible.»Som fets de retalls dels avis, dels pares, i això ho dic perquè vull fer un homenatge a tots els que m’han precedit. El pare ens explicava que una de les raons de per què la fonda encara era de la família que la fonda perquè s’havia respectat la figura de l’hereu i això havia evitat que es fragmentés abans d’hora. La història de la fonda que ens ha arribat és la història d’en Bonaventura, l’Isidre, dels Pacos i d’en Ramon i els devem molt, moltíssim. Però nosaltres resulta que som família de fondistes gràcies a l’empenta de la Cecilia i la feina de la fonda no s’hauria pogut tirar endavant sense l’esforç i la implicació de les dones, de les parelles dels hereus. I avui que tinc el privilegi de fer el pregó és el moment d’agrair a les besàvies, les àvies, les tietes, la mare, les germanes i la neboda, fondistes de la família. La Cecilia Camillo, mitjans del segle XIX, pagesa i filla de Palou, va descobrir el miracle de l’hostaleria per necessitat i se’n va sortir El fill Bonaventura va poder continuar a l’establiment, que tothom coneixia com a Ca la Sila».

Un altre dels moments emotius va ser quan l’Ada recordava que «quan jo era petita hi havia un poble a la Fonda, Tíjola, cuiners, cuineres, personal de neteja la majoria eren de Tíjola, eren la nostra família». I en especial tenia un record per la Manuela «que tant em va cuidar, una persona que fa que la teva vida sigui bonica i la recordis».

Ada Parellada, l’alcaldesa, gegants i geganters en acabar el cercavila. Ajunt. Granoller

Un final… de cinema

Parellada acabava el seu pregó amb un joc de comparació entre les seves avantpassades, les dones de la família i personatges reals o de ficció que han mostrat alguna les mateixes virtuts. Així començava amb la pionera en el negoci de la fonda, la Cecilia, «la nostra particular Scarlet O’Hara, ens va transmetre allò de mai no et rendeixis, recordant la famosa frase de la pel·licula de «Mai més no tornaré a passar gana». La besàvia Dolores, «és la nostra Golda Meir la ex primera ministra d’Israel», nascuda a Caldetes el 1864 filla de la fonda Borràs, el pare ens la posava sempre com a exemple. A principi del segle XX i en contra de totes les normes socials tota sola va llogar la fonda del Vallès propietat de la família Viñamata, l’actual immoble de la Fonda Europa… va ser el que ara en diríem una emprenedora». L’àvia Teresina, la Teresa Novellas, filla d’en Ramon de Cal Pintare. Ens va transmetre la constància i l’austeritat… va treballar 50 anys sense un dia de festa. «És la meva Jo March, de Mujercitas, una dona capaç de sacrificar-se perquè la família tirés endavant». I la tieta Carme Parellada a les Set Portes «va ser la Dorothy del Mag d’Oz, fent malabars amb mil clients diaris i resolent-ho tot amb la seva simpatia».

I tocava parlar de la mare, Maria Antònia Garrell, «ella ens va mostrar en fets el valor de l’esforç, treballadora incansable, moderna, creativa i feminista que no es va cansar de repetir-nos un sol dia que la nostra llibertat era a les nostres mans amb la nostra feina i que teniem d’estar contentes de poder treballar amb allò que havíem triat. No sé si estaria gaire d’acord que la comparés amb Josephine Baker que a part de ser una artistassa de talla internacional es va implicar a fons en la lluita pels drets humans, contra el feixisme i el racisme. A la mare, treballant cada hora del dia i amb vuit fills, lluitadora pels drets de les dones ningú no la guanyava».

«La meva estimada germana gran la Teresa, que ens ha donat a tota la família una lliçó d’hospitalitat, de generositat i de sentit de família. Malgrat la descomunal feina que tenen sempre té la porta de Can Ribas de Montbui oberta, sigui el dia que sigui. «És la nostra Idgie de Tomates verdes fritos, és la nostra heroïna familiar, enfortint sempre l’amistat i la germanor».

I per acabar, la seva neboda, «la Maria Antonia Parellada Bordas, que ha entomat amb valentia i determinació aquesta fonda Europa, la comparo amb Julia del film Julie i Julia, constant en la feina, amb voluntat de continuïtat en la tradició».

Ho resumia dient que «de Cecilies, Dolors, Ma Antònies, Tereses, n’hi ha hagut sempre a totes les fondes del país. Potser no han sigut hereves, però els fills i l’equip han heretat tots els coneixements, els valors i l’amor per la feina. Sense elles, en aquests espais de recer que fan poble no crec que aquest ofici i la fonda s’hagués perpetuat. Estic segura que a la mansio Semproniana, A l’època dels Vasos Apolinars també hi havia una dona darrere el taulell«. Eren passades les vuit del vespre i s’acostava l’hora d’anar a sopar. El pregó s’havia fet curt i havia obert la gana.

Josep MAS