A la sala d’actes Sant Esteve de la Parròquia, Pere Diumaró Pou presentava aquesta semana el seu darrer llibre, amb una temàtica que coneix prou be, amb el nom de El campanar i les campanes. Diumaró, empresari del ram de l’artesania, jubilat, nascut l’any 1928 a Can Peret, a la cantonada de la “carretera” com a ell li agrada dir-li al carrer Anselm Clavé, amb la plaça de la Corona, és autor d’altres volums, tots ells dedicats a indrets d’aquest Granollers que tant s’estima. La sèrie va començar amb La plaça de la Corona, editat el 2013, al que han seguit La Carretera, de la Fonda Europa a Can Peret de la Taverna; La Porxada i el seu entorn i Places, parcs i jardins de Granollers.
La presentació del nou volum va anar precedida per l’actuació de la coral Cor Rogent, que va interpretar Tu sei la mia vita, Quina alegria quan em van dir… i Oh dolces campanes. Seguidament el rector de Sant Esteve, Josep Monfort, va presentar els dos protagonistes de l’acte, l’autor del llibre i mossèn Blai Blanquer Cutrina, rector igualment de Sant Esteve des de 1979 fins a 1997, època en què gràcies a la iniciativa de Pere Diumaró unes noves campanes van tornar a ocupar el desembre de 1991 el lloc de les que mai haurien d’haver desaparegut cinquanta-cinc anys abans, quan també es va destruir una de les joies de la ciutat, l’església gòtica.
Nombrós públic omplia la sala, en quina primera fila de seients hi eren presents l’alcaldessa Alba Barnusell, el seu antecessor, Josep Mayoral, mossèn Rodolf Puigdollers i els regidors de l’Ajuntament Francesc Arolas, Albert Camps, Maria Villegas i Alex Sastre.
Mossèn Blai, ara també jubilat, presentava Pere Diumaró tot dient que “Granollers gaudeix d’un ciutadà que estima amb qualitat, que estima la ciutat d’una manera positiva i creativa. De fet, Diumaró és el culpable d’això de les campanes, i que el campanar s’hagi posat dret i restaurat”. Recordava el nom de les sis antigues campanes, les petites, Jesús i Maria; les mitjanes, Rita (la Carnissera) i la Ramona i les grans, la Joana i Sant Esteve. El llibre recull el testimoni de Josep Riera Bach, nebot d’un dels últims campaners, amb els seus tocs habituals el segle passat fins que va esclatar la guerra, els tocs civils, de les hores, alarma, de bon temps o tempesta, d’anar a l’escola i a treballar, de mort o el repic general; els funeraris i els d’església com els tocs d’oració, de missa, catecisme, bateig, combregar, processó, les tenebres de Divendres Sant, l’Al·leluia de Pasqua de Resurrecció i el dia dels fidels difunts. Blanquer recordava unes paraules del geògraf Salvador Llobet, testimoni de quan van despenjar les campanes del campanar, “un dia es va sentir un cop de mall que trencava el campanar, aquells cops de mall semblava que me’ls fessin a mi”.
Un cop acabada la guerra va arribar una campana al campanar de Granollers. Li deien la Paciència i podria procedir del Santuari de Loreto. Ara és la veterana de la Parròquia i es troba a la galeria de l’església i es fa servir per als tocs de Missa.
L’aventura de les noves campanes començava quan un bon dia Diumaró va anar a veure mossèn Blai i li va dir: “mossèn, jo no vull morir-me sense sentir les campanes del campanar”. Mossèn Blai explicava que en aquella època tenien molts problemes, moltes mancances però en Pere Diumaró no va desistir: “Ho entenc, però si te les porto, les posaràs?” Va fer servir, segons Blanquer, “el mètode Peret; anava a trobar els amics i els deia: et vull per una proposta, i si no quedarem tan amics”. “Al cap de dos mesos teníem quatre campanes i en tres anys les vuit, però llavors s’havien de posar i ens vàrem trobar amb un altre problema quan l’Ajuntament ens va dir que no podía ser, que primer s’havia de consolidar el campanar i hem de reconèixer que tenien raó, que estaven encertats. Es va fer un treball molt seriós per consolidar el campanar, que havia sofert de retruc l’enderroc de l’església fent servir inclús dinamita”. Els problemes no van acabar aquí, però finalment el 22 d’octubre de 1991 es van pujar les campanes a dalt del campanar i dos mesos justos després es feia la inauguració solemne de les vuit noves campanes, que van estar batejades amb els noms de Sant Plàcid, copatró de la ciutat, amb un pes de 617 quilos, Sant Josep (560 kg), Sant Esteve, patró de Granollers (487 kg), Santa Anna (340 kg), Santa Maria de l’Esperança (201 kg), Sant Francesc de Paola (125 kg), Sants Cosme i Damià (85 kg) i la més petita, Montserrat, amb un pes de tan sols 70 quilos. En el llibre, Diumaró explica a bastament com van anar els tràmits per l’encàrrec i construcció de les campanes, fetes pels fonedors germans Casals Guixà, de Monistrol de Montserrat. El 23 de desembre de 1987 arribaven les dues primeres, però encara calia fer-hi els-hi els gravats, amb dibuixos del dissenyador Llach, un tema que com explicava mossèn Blai, els va portar moltes hores de feina a ell i en Peret.
L’antic rector acabava la seva presentació, després d’haver recordat el passat, fent una mirada cap el futur, fent una ullada a una de les pàgines del llibre on es detalla la construcció del castellet que suporta les campanes, en el que es va haver de fer un canvi tècnic de darrera hora i és en forma de tres línies de tres campanes. Com que en són vuit, sobra un “forat” i “esperem que més endavant algú s’atreveixi amb la novena, que hauria de ser la més gran de totes, d’uns mil quilos”. I Blanquer hi afegia “ignoro si ara hi ha un altre Peret, però un nom adient seria el d’Antònia“, referint-se a l’Antònia Roura, prou coneguda per tothom. Tancant el seu parlament va citar el pregó que va fer el filòleg i poeta Ramón Munné i que acabava amb aquests versos: Que els bells drings de les campanes / que avui estem pregonant / proclamin, d’ara endavant / talment com roses ufanes / les nostres arrels cristianes / de ponent fins a llevant!
Seguidament, es va fer un visionat d’imatges en pantalla, recollint detalls dels diferents capítols que componen el llibre, sobre l’església i el campanar. La relació amb la torre de Can Casaca, una torre en funció de telègraf òptic que es comunicava, entre altres observatoris amb el campanar; les antigues campanes, els tocs, diferents curiositats i tot el dia a dia de cadascuna de les noves, des de la seva fosa fins al bateig i col·locació dalt el campanar.
Un cop acabada la presentació i en el torn de preguntes, un parell d’intervencions van posar una nota d’humor, encara que alguna de les anècdotes acabés amb el protagonista accidentat. El Dr. Genís Tura explicava que a començament de la dècada de 1950, es volia fer una propaganda del Licor 43 i per tal un paracaigudista va dir que es llançaria des de dalt del campanar. Quan va ser dalt i amb l’expectació que havia motivat, es va desdir, perquè podia quedar enganxat en alguna de les gàrgoles. Li van donar com a segona opció l’edifici de la Caixa de Pensions, a la plaça de Maluquer, molt més baixa, però que era un dels edificis més alts d’aquella època. Ho va provar i en arribar a terra s’havia fet més d’una fractura i algun tall, ja que juntament amb ell baixaven també petites ampolles de mostra d’aquell licor i en aterrar, evidentment s’havien trencat.
Per la seva banda, mossèn Rodolf Puigdollers va explicar el motiu perquè els revolucionaris no van enderrocar el campanar juntament amb l’església. “El senyor Martorell, de la junta de museus, intentava que no es tirés a terra i davant de l’actitud dels altres els va cridar; ‘el campanar no, que és del poble! I d’aquesta manera es va salvar”. Puigdollers ho completava amb una altra que va passar a La Roca. “Van tirar totes les campanes, però l’endemà en van haver de tornar a posar una, perquè la gent del poble no sabia quina hora era”.
Un refrigeri per acabar de fer petar la xerrada va acabar la presentació, que esperem es repeteixi aviat amb un nou tema que enriqueixi un xic més els nostres coneixements d’una ciutat també ens estimem.
Josep MAS
