Amb una sala Tarafa plena de gom a gom i amb moltes persones sense poder seure, Pere Miralles Mestre, bomber professional del parc de Granollers presentava aquest dimarts el llibre Història i històries dels Bombers de Granollers, amb el subtítol afegit de Cent quaranta-cinc anys d’incendis i rescats al Vallès Oriental. Pere Miralles, nascut a Granollers el 1995 és graduat en Prevenció i Seguretat Integral per la Universitat Autònoma, amb menció en Coordinació de Seguretat Pública, i tècnic en Emergències i Protecció Civil. Segons explica a la seva breu bibliografia a la solapa del llibre, amb vocació de bomber des de petit, la qual cosa confirmen familiars seus, amb dinou anys es va incorporar com a tècnic operador de control a la Sala Central de Bombers de la Generalitat de Catalunya, i més tard a la de la Regió d’Emergències Metropolitana Nord. El 2018 va entrar a la unitat de Mitjans Aeris i aquest mateix any aprovava les oposicions de bomber professional. Ha treballat als parcs de Badalona i Vic, i des del juny del 2020 ho fa al de Granollers.
El llibre, de 159 pàgines, en una edició molt acurada de Gent i Terra, de Santa Eulàlia de Ronçana, consta de quatre apartats, d’èpoques ben definides: L’origen dels bombers de Granollers (1876-1931; República, Guerra Civil i Franquisme (1031-1962); Els bombers de la Diputació de Barcelona (1062-1980) i els Bombers de la Generalitat (1980-2023). Completen el llibre l’epíleg, annexos amb la cronologia dels caps del parc i els emplaçaments que ha tingut, la bibliografia i l’obligat capítol d’agraïments.
A la presentació, feta per l’editor, Vicenç Relats van acompanyar l’autor David Gesalí, veterà bomber del parc de Mataró i historiador i Jaume Font, net i fill de bombers que actualment té el càrrec de sergent al parc de Girona. Tancaria l’acte l’alcaldessa Alba Barnusell.
El llibre és un homenatge a totes les persones que han estat tants anys bombers de Granollers i a les serves famílies. Miralles afirmava que quan va arribar al parc de Granollers va sentir curiositat i “he escrit el llibre que hauria volgut llegir llavors”. Amb aquest treball s’ha recuperat moltes històries que estaven gairebé perdudes. “És una obra global, ja que molta gent hi ha explicat històries diferents, una història gran, a partir de moltes històries petites”. Aquest fet és el que fa que el llibre sigui fàcil i amè de llegir. La idea de fer el llibre va partir de la realització abans d’un mural que s’exposa al vestíbul del parc de Granollers. Tota la informació obtinguda no podia quedar tan sols en allò i es va decidir publicar-ho.
David Gesalí remarcava, com també ho fa en el pròleg del llibre, una característica única que es reprodueix només en alguns altres parcs. Diem soc bomber de Granollers i la gent també ens anomena així “Bombers de Granollers”. En el pròleg escriu “en els meus inicis com a bomber, precisament en el parc de Granollers, sempre em va sorprendre el fet que la gent i els mateixos professionals s’anomenessin bombers de Granollers. En altres indrets són els bombers. A Granollers, en citar el cos sempre s’acompanya del nom de la ciutat” i feia esment que això, fins i tot aquí, no passa en altres col·lectius i encara que no va dir noms tots vàrem entendre als serveis que es referia i és perquè hi ha una relació que ve de molt antic. Miralles ho corroborava quan parlava de l’essència dels bombers, afirmant que “aquesta feina té un punt molt vocacional i que té una relació molt pròxima amb la gent del teu poble”. Sobre la vocació Gesalí afegia que “de vegades ens pregunten si els bombers són vocacionals i els responc que si, i el que no ho és, en un parell setmanes al parc ho serà”. No hi ha dubte que es tracta d’una feina amb un alt risc i per la que s’ha d’estar molt ben preparat, no en va són potser les oposicions més difícils de tot el funcionariat. Font ho destacava: “de vegades no som conscients dels riscos que tenim, perquè som un equip. La nostra és una feina molt motivadora”.
Dels inicis fins a la Guerra Civil
L’11 d’abril del 1878 l’Ajuntament de Granollers, en temps de l’alcalde Pere Maspons Cadafalch, creava la companyia de bombers municipal. Estava format completament dels voluntaris, majoritàriament treballadors del ram de la construcció, fusters, manyans. El primer cap dels bombers va ser el mestre d’obres municipal Ramon Vendrell Cuspinera i com a sotscap el mateix alcalde, també de professió mestre d’obres. També es van nomenar un Brigada, Josep Baró, contractista; un guarda de magatzem, Agustí Mayol i sis capatassos, Josep Españó, Joan Perramon, Pere Tapias, Joan Molins, Josep Cadefau i Joan Piguillem. El primer parc, on es guardaven els carros i les bombes (dues comprades a Barcelona i la tercera feta a Granollers), dues de les quals encara es conserven, es va ubicar als darreres de l’antic edifici de l’Ajuntament, amb entrada per l’actual plaça Folch i Torres. Passats tres anys, l’any 1881 possiblement en quedar l’espai petit i en haver-se d’enderrocat l’edifici de l’Ajuntament per construir l’actual els bombers es van traslladar a l’antic claustre del convent de Sant Francesc de Paula, espai que ara ocupa l’escola Pereantón. A finals d’aquella dècada es va incorporar al cos també com a voluntari el Dr. Ricard Pedrals Marsà. Més endavant també en formarien part els metges Alfred Sallés Baró i Alfred Canal Comas.
D’aquella primera època es destaquen en el llibre alguns importants serveis prestats, a la fàbrica de filatures Piñol, el 1885, en una fàbrica de cànem a Palou l’any següent o en una forta onada d’incendis en habitatges aquell mateix estiu.
El sistema d’alerta dels voluntaris es feia mitjançant un codi de xiulets que de dia feien dos membres dels mateixos bombers per alertar els companys i de nit els serenos. El codi variava segons les zones en què estava dividida la ciutat. Després, durant la feia l’extinció igualment es feia servir un codi per donar les ordres. El llibre reprodueix una de les taules amb els codis corresponents.
A la primavera de 1918 es va començar l’enderroc del claustre del convent de Sant Francesc hi havia el parc i es va produir un “escàndol local en contra l’Ajuntament que no acaba de tractar els bombers com la població creu que es mereixien”. I és que sense esperar el trasllat a un altre lloc es va començar l’enderroc, deixat esposats a la pols i runa les bombes, uniformes, cascs i eines. Poc després es van traslladar prop de l’escorxador, al carrer España. En aquest lloc hi romandran fins a l’any 1935 que l’Ajuntament va buscar un nou local més adient, escollint l’existent al costat de l’antic cinema Edison, a la plaça Maluquer, llavors anomenada del Bestiar. No cal dir que en aquest període l’activitat dels Bombers, amb uns canvis interns importants, va ser molt nombrosa especialment al començament de la Guerra Civil amb la crema i destrucció d’importants edificis religiosos, l’església gòtica de Sant Esteve, el Centre Catòlic, el convent dels Franciscans o l’escola i convent de les Germanes Carmelites, l’església de Sant Francesc i alguns edificis de partits de dretes, desbordats totalment pel bombardeig del 31 de maig de 1938, en el que casualment també va resultar afectat per una bomba la caserna dels bombers de la plaça Maluquer.
Un cop acabada la guerra, l’abril de 1939 l’Ajuntament nomena una nova composició del cos de Bombers, essent el cap Pau Riera i expulsats cinc dels antics membres. Un mes després es decideixen traslladar el parc a un nou local al carrer de Joan Prim (llavors avinguda del Generalísimo Franco) números del 42 al 46, prop de la Creu Roja, traspàs que es fa efectiu el gener de 1940.
El llibre recull entre d’altres una anècdota curiosa. Era l’any 1961, els bombers de Granollers van instaurar una nova celebració, que ha arribat fins els nostres dies, la diada del Patró, Sant Joan de Déu, que s’escau el 8 de març. Per primera vegada van celebrr la festa el dia 12 de març d’aquell any, havent previst la celebració d’una missa, l’acte d’entronització d ela imatge al parc, unes pràctiques amb vehicles al pavelló d’esports, un dinar de germanor al parc i teatre al Casino. Quan els vehicles sortien del parc per anar cap al pavelló, el camió escala va xocar contra una sastreria de la plaça Perpinyà i va causar ferides a tres dels bombers ocupants del camió. La premsa va publicar que l’accident va ser causat per intentar esquivar una nena que travessava el carrer, però alguns testimonis van afirmar que el braç de l’escala no estava ben fixat i anava basculant, el que va causar la inestabilitat.
De la Diputació a la Generalitat
Durant uns anys s’havia intentat crear un parc, sense aconseguir-ho. Va ser l’any 1962 quan la Diputació va crear el Servei Provincial d’Extinció d’Incendis, essent un dels primers responsables l’enginyer granollerí Josep Maria Puchades Benito. En aquella primera època de la Diputació, podríem dir que els bombers es van convertir en professionals, convisquent amb altres membres voluntaris. Un dels serveis més destacables va ser la participació en les inundacions del Vallès, el setembre de 1962 que sobretot al Vallès Occidental van causar prop d’un miler de morts. Granollers va col·laborar amb els dos vehicles disponibles i onze efectius que es van traslladar a Montcada i Reixac. Un segon accident, al Montseny mobilitzaba nobvament els equips de rescats en estavellar-se un avió el julio de 1970, prop d’Arbúcies, en el que van perdre la vida 113 persones.
A partir d’aquí la dotació del parc de Granollers va anar augmentant i va ser necessari utilitzar les naus de l’antic escorxador, al carrer Torras i Bages com a garatge pels camions. El fet que el personal es mantingués al local del carrer de Joan Prim era un inconvenient pels trasllats i l’agost de 1963 van traslladar les dependències a un antic magatzem de l’estació vella, a la zona entre on més tard es va construir l’edifici dels jutjats i el carrer Josep Umbert, usat l’antic dipòsit d’aigua que subministrava a les locomotores de vapor per abastir els camions autobomba.
El penúltim trasllat del parc el va portar de l’antiga estació fins a la finca de Can Baldiri Nou, a la zona de Bellulla, a Canovelles, on ja van poder disposar d’unes dependències més còmodes i àmplies. En aquell parc, l’any 1968, seria nomenat com a cap Jaume Font Duran, fill de bomber i pare de Jaume Font, present a la presentació del llibre. Font substituïa a Antonio Pujadas i siguent el darrer cap de la Diputació i el primer dels bombers de la Generalitat. En aquella època Granollers tenia una plantilla de tretze persones. No tardaria massa a arribar un nou i per ara darrer trasllat. El novembre de 1968 el ple de l’Ajuntament aprovava la compra d’un solar a la zona industrial per cedir-la als bombers que van poder inaugurar les noves instal·lacions, a l’avinguda de Sant Julià, a Palou, a l’estiu de 1975. En aquells moments ja eren vint els bombers del parc que feien dos torns de vint-i-quatre hores cadascun, treballant un dia sencer i lliurant el següent.
D’aquesta etapa cal destacar la intervenció dels bombers en el fatídic accident ferroviari que el matí del dia 6 de desembre de 1979 tenia lloc a Les Franqueses, en el que un tren descontrolat va xocar contra un altre, aturat que havi sortit de Granollers, provocant vint-i-tres morts i una cinquantena de ferits, accident que malgrat l’interès posat per tothom, va desbordar completament tots els serveis d’emergències.
A començament dels anys 80 del segle passat, amb l’inici de la recuperada Generalitat, un dels primers serveis que va passar a dependre d’aquesta administració va ser el cos de bombers. A partir d’aquí, Granollers pertany a la brigada de Barcelona, amb control primer a Sabadell i més tard a Bellaterra. Serveis de gran envergadura en aquesta darrera època, tan important com els incendis forestals del Vallès de l’estiu de 1994. Per afirmar que les gràcies no vénen mai soles, a la tardor d’aquell mateix any, al mes d’octubre es produïen les riuades i inundacions que van afectar moltes poblacions de les valls del Tenes i el Congost.
El futur va per necessitat, tal com ho deixa escrit a la seva tesi Pere Miralles, cap a un sistema més integral d’emergències per a Catalunya, que integri Protecció Civil, Bombers, l’àrea sanitària i els cossos de policia. Pel que fa a la dotació de personal i material, sembla que és l’assignatura pendent, malgrat quan algun veterà que estat bomber fa unes quantes dècades, ara veu amb què compten i la preparació que tenen els qui els han anat substituint gairebé no s’ho creuen. Mancances sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, ja que la mateixa societat demana cada cop més. Per mostra acabem aquest reportatge amb un parell de retalls de diari, publicats al llibre:
… El 1913 els bombers s’adrecen al carrer de Palaudàries per apagar un incendi que crema un magatzem, i en desplegar les mànegues es constata que són totalment inservibles; perden aigua per tot arreu. La ineficàcia del cos, no per manca de voluntat, sinó per deficiències de material, es demostra altra vegada el 1914, durant les tasques d’extinció de l’incendi d’una fàbrica. Possiblement per això aquell any mateix es compren 100 metres de mànega i es decideix que s’instal·laran boques de reg per tota la carretera…
… la tardor del 1928, un incendi d’un taller d’automòbils al carrer de Tarafa evidencia altra vegada les mancances organitzatives i el material defectuós amb què compten els bombers…
Josep MAS
