Els representants de l’Hospital de Granollers, Montserrat Medalla, les filles de Vicenç Sáez de Tejada i Salvador Estany, l’alcaldessa i els representants dels grups municipals al final de l’acte. Josep Mas

El teatre Auditori de Granollers s’omplia amb la meitat del seu aforament la tarda vespre d’aquest dijous, per retre homenatge a tres granollerins i una institució de la ciutat, amb l’entrega per part del consistori de la Medalla de la Ciutat del 2022. En aquest ordre, primer Montserrat Medalla, seguida dels familiars de Vicenç Sáez de Tejada i Salvador Estany i dels representants de la Fundació Hospital Asil de Granollers, van pujar a l’escenari, acompanyats de l’alcaldessa Alba Barnusell, per rebre la condecoració.
L’acte començava puntualment a les set de la tarda, amb l’acompanyament musical per part del músic i compositor Martí Ventura al piano, que al llarg de la vetllada interpretaria diverses peces, relacionades o dedicades als homenatjats. La primera medalla que s’entregava corresponia a Montserrat Medalla Medalla que la recollia després de la interpretació que li dedicava ventura, La plaça del Diamant. En to humorístic Medalla parlava de les moltes anècdotes que han representat els seus dos cognoms iguals, com la que recentment ha originat l’entrega d’aquesta distinció quan algú li deia que ja es mereixia la tercera medalla. I feia un paral·lelisme amb les medalles olímpiques. Deia que ja tenia la de bronze pel temps viscut, la d’argent que li acabaven de donar per la seva feina especialment relacionada amb la llengua catalana i la d’or per la família que té. Recordava que com molta gent, fins ben gran havia estat llegint i escrivint en castellà i que gràcies a la Parròquia va anar adquirint els coneixements de català que ella ha intentat ensenyar, junt amb tants d’altres mestres de la llengua, amb qui voldria compartir el guardó que se li entregava, tanmateix com amb el Consorci de Normalització Lingüística, amb qui també ha col·laborat.

A continuació tocava el torn de l’entrega de dues distincions malauradament a títol pòstum, per distingir a Vicenç Sáez de Tejada Escandón i Salvador Estany Bassa. La primera era rebuda, al so de la peça Parlem d’en Vicenç, interpretada per Martí ventura, en mans de l’Anna, filla de Vicenç Sáez de Tejada, activista sociocultural que va arribar a Granollers ben petit, l’any 1962 i ja de gran molta de la seva activitat, professional i com a voluntari, la va desenvolupar en àmbits culturals de la ciutat, darrerament com un dels responsables precisament d’aquell Teatre Auditori que, com deia la seva filla li ocupava molts dels caps de setmana a causa de la seva programació o les vacances d’estiu que la família tenia limitades per les festes majors en les quals participava activament, «a la cavalcada de Reis no venia amb mi, perquè ell era a la cavalcada».
Anna Sáez de Tejada recalcava que el seu pare feia molta feina i la feia molt intensament, en cos i ànima, per la qual cosa ara se li reconeixia, cosa que agraia, però malgrat això havia de dir que «els reconeixements individuals són molt bonics, però no hi ha cap cosa important en aquest món que se sostingui en individus». I posava els exemples de la Festa Major, l’entitat Granollers pedala… i demanava que «el millor reconeixement que se li pot fer és que que continuem fent la feina que feia el seu pare, un esforç col·lectiu, que siguem tots una mica en Vicenç».

La medalla pòstuma a Salvador Estany era precedida per la interpretació de Bon viatge pels guerrers, de Lluís Llach, i era rebuda per la seva germana Alegria, i les seves filles, Estela i Maragda, qui després d’agrair el reconeixement i felicitar els altres tres homenatjats explicava que «quan ens van comunicar que una de les medalles de la ciutat era pel pare vàrem preguntar-nos, ell que hauria dit si li haguessin ofert aquest reconeixement en vida? l’esperit crític i de servei van ser un constant en la trajectòria del pare amb austeritat i discreció, per això és probable que hagués declinat aquest reconeixement públic, dient, no s’ho val, no he fet res d’extraordinari i hauria proposat altres persones que per ell eren exemple de compromís i de dedicació a la comunitat o potser hauria acceptat la medalla i ara ens estaria fent un discurs col·lectiu, recordant-nos que sols no podem arribar gaire lluny i hauria aprofitat per esperonar polítics i institucions per avançar units, per damunt de desavinences partidistes».
La Maragda explicava també que, amb la mort d’en Vador, com el coneixia molta gent, massa recent, el passat mes de setembre passat, la preparació de l’acte que estàvem celebrant havia permès descobrir aspectes que desconeixíem del seu pare i rellegir articles, retrobar nadales, versos i dibuixos, fets que encara els feia sentir el pare més proper i més complet.

La darrera medalla de la vesprada era no per una sola persona sinó per moltes, moltes d’anònimes que al llarg de segles han fet possible l’Hospital de Granollers. La medalla concretament anava destinada a la Fundació Hospital Asil de Granollers, amb motiu del centenari que aquest any es compleix de l’edifici modernista, més conegut com a edifici històric, inaugurat el 25 de juliol de 1923. Pujar a l’escenari els 1.900 treballadors actuals de l’Hospital hauria estat impossible, i per això van rebre la medalla de mans de l’alcaldessa l’actual director el Dr. Rafael Lledó, la germana Carmelita Fina Hernández i la presidenta del Comitè d’empresa, Fina Sánchez.
El Dr. Lledó va començar el seu discurs d’agraïment partint d’un fragment del discurs pronunciat pel senyor Francesc Ribas en la inauguració del nou edifici el 1923.

…»fou el 5 de setembre de 1914 quan va tenir lloc la col·locació de la primera pedra d’aquest edifici. Acaba d’esclatar a Europa la Gran Guerra, que per dissort de tots nosaltres ha fet sentir els seus efectes en aquesta obra, ja que com tots sabeu data d’aquella època l’encariment de tots els elements indispensables de la construcció. Com aquest flagell no fos prou haguérem de lluitar també amb epidèmies, fondes i tristes divisions socials, poc patriotisme, egoisme malentesos i si encara mancava alguna cosa, fins una tempesta ens envià en mala hora un llamp que ens produí seriosos perjudicis en els edificis i que, per tant, augmenten les despeses. Però res d’això ens va atordir«. I Lledó hi afegia, «canviïn la Gran Guerra per la guerra d’Ucraïna, canviïn l’etiqueta de les epidèmies, la grip espanyola per la Covid. No cal que canviïn allò de l’encariment de tots els elements indispensables i pel que fa al llamp, toquem fusta…
Després feia un ampli repàs a la història de l’Hospital citant com a bibliografia el llibre de Carme Barbany, començant per l’any 1329, quan Bertran de Seva construïa el primer hospital al carrer Corró, a l’edifici actual de la Sala Tarafa. Més endavant, al 1521 els jurats de la vila es feien càrrec de l’administració l’hospital, per problemes de diners i el 1844 es va produir el trasllat al convent dels Caputxins al carrer Vinyamata.
Fou l’any 1852 quan s’estableixen els primers contactes amb la Congregació de Joaquima de Vedruna, a partir de la constatació que l’hospital estava mal servit i el 1855 se signava el contracte perquè tres germanes carmelites se’n fessin càrrec i van liderar així un de tants plans de viabilitat que ha tingut l’Hospital. «L’entrada de les germanes va significar un redreçament en el govern de la casa i una millora en les condicions dels malalts i asilats acollits. Durant més de 170 anys no han deixat de tenir cura dels malalts els professionals i els seus familiars. El seu esperit s’ha adaptat a tots els moments, a tots els corrents i a la multireligiositat dels nostres dies, mostrant una visió ecumènica aplaudida i respectada per tothom».
Francesc Ribas, de Barcelona casat amb la granollerina Eulàlia Berenguer, va ser un altre important personatge en la història de l’Hospital i de la ciutat. Va impulsar tres projectes rellevants per la ciutat, un pont, el primer sobre el riu Congost, el 1915, el canvi de traçat de la via del tren que és efectiu el 1958 i relacionat amb això el nou hospital, ja que el que hi havia al convent dels Caputxins feia nosa per passar la nova via del tren.
El 1914 es demanava a la població tres vies per la construcció del nou hospital, primer cedir uns terrenys, subscripcions o donacions i tómboles, fires i festes diverses i sort que l’arquitecte Josep Maria Miró va fe el projecte gratuïtament. També va ser rellevant quan l’any 1917 la parròquia va vendre els seus retaules a Barcelona per 125 mil pessetes.
Fent un salt en el temps i després d’haver explicat totes les ampliacions fetes durant aquests cent anys Lledó parlava d’una nova «casualitat». «El 2020 el 5 de març, el dia que començaven les restriccions per la Covid inauguraven l’edifici del Coneixement. Aquest edifici s’havia pensat feia cent anys per atendre malalts infecciosos i el dia que es posa en marxa, rehabilitat, entraven les restriccions per la Covid».
I ja per acabar destacava les darreres inauguracions. El 22 de febrer es va posar en funcionament el nou edifici compacte. «I s’aniran desplegant nous serveis, en equipaments que estan en construcció. Tenim un bon hospital i s’entreveu millor», Deixeu-me dir que avui dia 2 de febrer tenim més projectes que problemes i això ens ajuda a començar el camí cap al segon centenari. Aquest 2023 assenyala un punt d’inflexió. Mirem enrere per mirar endavant», acabava dient Lledó.

L’alcaldessa ha tancat l’acte amb agraïnt als medallistes la seva feina feta per Granollers, destacant que Granollers és la seva gent, amb les seves vivències i les històries de grans persones i col·lectius que, per sobre de tot estimen la ciutat.
En acabar els guardonats o els seus familiars, així com els representants dels diferents grups municipals, al cap i a la fi, responsables de la concessió d’aquestes medalles, van tornar a pujar a l’escenari per fer la foto de rigor.

Josep Mas