“El meu és novel·lar fets històrics del nostre país per què crec que les novel·les poden ser un vehicle d’aprenentatge”
L’Encarna Pérez Pérez és doctora en Psicologia, Logopeda i Màster en Psicobiologia i Neurociència Cognitiva. Veïna de Bigues i Riells del Fai exerceix com a professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona, i fent atenció clínica en el CPL Santa Eulàlia–Vic. Ha publicat llibres i articles en revistes especialitzades.
Nosotros, que fuimos tantos (2019)va suposar la seva estrena com a escriptora de ficció, una emotiva història sobre la immigració durant la postguerra. Les seves següents novel·les, Escrito en el tiempo (2020), Cuando te alcanza el miedo (2021) i Nacimos sin alma (2022) han estat definides de realistes, intimistes i amb suspens. Han tingut molt bona acollida entre els seus lectors, per les històries que narra en elles i pel coneixement que aporten sobre el funcionament de la ment davant traumes no resolts.
-Com va començar la seva afició a escriure?
-Jo no havia escrit mai, ni tan sols un diari íntim i tampoc destacava per les meves redaccions. A l’institut vaig escollir l’opció de ciències, tot i que, com a lectora consolidada, m’agradava molt la literatura. Mai havia pensat en escriure ficció però vaig tenir la necessitat de donar una visió de la immigració diferent de la que s’havia donat fins ara en la literatura. I quan vaig acabar Nosotros que fuimos tantos i la vaig publicar, vaig saber que havia arribat tard a l’escriptura però que havia arribat per quedar-m’hi.
-Com qualificaria les seves novel·les?
-Escric històries de vida amb protagonistes reals (no necessàriament coneguts) amb un passat (o un present) no resolt que els hi genera una situació mental determinada. Utilitzo les meves històries per explicar com funciona la ment i com els traumes condicionen les nostres conductes, arribant a crear-nos diferents trastorns mentals. I això embolicat de contingut històric, un altre dels meus centres d’interès.
-Té algun assessor mentre va escrivint o demana opinió un cop acabades les novel·les?
-Sí, un cop acabades les llegeixen vàries persones que sé que faran una valoració objectiva i faig cas de les seves aportacions, tot i que algun cop he continuat mantenint el meu criteri.
-És difícil valorar des de fora l’obra pròpia o hi ha autoavaluació?
-Jo crec que és difícil. Els escriptors hem de fer un treball important d’autoreflexió davant les crítiques o els comentaris dels nostres lectors. En el meu cas, estic acostumada per haver escrit llibres i articles científics que abans de ser publicats han passat per un filtre important i els hem d’haver corregit vàries vegades. M’ha acostumat a acceptar les crítiques i a saber que tot és millorable.
-Quan comença a escriure un llibre, té una idea molt clara de com anirà tota la història o deixa que vagi evolucionant?
Sempre tinc una finalitat per seure a escriure, sé on vull arribar. Però la història i els personatges tenen vida pròpia i mai saps com acabarà el teu propòsit. A la novel·la que ara estic treballant, un personatge que era molt secundari, de cop, s’ha convertit en una figura important que no estava previst i, pel contrari, un altre que en principi tenia un paper important, s’ha anat diluint i ha arribat a casi desaparèixer.
-Ha dit que les seves novel·les son realistes, intimistes i amb un toc de misteri. En elles escriu sobre la història recent del nostre país. Continuarà escrivint sobre aquest període (guerra, postguerra, corrents migratòries…)
-Doncs em sembla que sí. La novel·la que estic acabant ara segueix aquesta línia. El seu argument va sortir arran de documentar-me per la segona novel·la, Escrito en el tiempo, que tracta l’episodi de la desbandada (la desbandà), on milers de ciutadans de Málaga van ser atacats a la carretera d’Almería quan fugien de la ciutat, un fet que va ser amagat per totes bandes. Doncs buscant aquesta documentació que et dic, vaig trobar un reportatge on un senyor gran explicava el que ell va passar en aquell temps i vaig pensar que havia d’escriure la seva experiència en forma de novel·la.
Quan l’acabi crec que començaré una altra sobre una història que m’ha explicat un amic. Li he d’acabar de donar voltes, però estic casi segura que l’escriuré.
M’agrada la novel·la història i em sento molt bé escrivint-la.
-En els seus llibres s’ha vist una evolució cap a la intriga i el misteri. Ha pensat la possibilitat de fer novel·la policíaca?
-M’ho he plantejat per què la veritat és que té més lectors que el gènere intimista i l’històric que jo treballo. A Nacimos sin alma, que es desenvolupa en una residència de la tercera edat, hi ha aquest misteri, però només per què volia parlar de las persones psicòpates i necessitava alguns assassinats. Però no és la novel·la policíaca a l’ús. No hi ha cap detectiu, només una psicòloga (per cert, un personatge que es repeteix des de la segona novel·la) que ajuda a aclarir el que va passant. Ara bé, malgrat que li he donat voltes, crec que no arribaré a escriure cap novel·la d’aquest gènere. Estic molt còmoda en la meva temàtica, tot i que mai se sap.
-Considera la literatura com un mirall de la realitat, que ens ajuda a enfrontar situacions, o bé com una representació que ens permet evadir-nos dels problemes?
-Jo crec que pot servir per a molts propòsits. El meu és novel·lar fets històrics del nostre país per què crec que les novel·les poden ser un vehicle d’aprenentatge (potser provocat per la meva vessant d’ensenyant) i un lloc per mantenir el record d’aquests fets. Però un mirall? No exactament. Som escriptors de novel·les, no construïm un diari del que va passar, i per aquest motiu, tot i mantenir la veracitat del que narrem, podem deixar la nostra empenta personal en la manera d’explicar-lo. I, crec que sí, ens fa evadir-nos per moments de la realitat, siguin problemes o no.
-Permeti’m dir-li que els diàlegs de les seves novel·les son molt naturals. S’ha imaginat, per exemple, Nacimos sin alma, portada al teatre? De fet, l’obra està plantejada en aquest format (la història dividida en actes, personatges molt definits, escenari únic…).
-Doncs mira, potser per l’ego d’escriptora, penso que totes les meves novel·les es poden representar en teatre o en cinema. He pensat fins i tot, en els directors que la podrien dirigir. Somniar és gratis, no?
Respecte als diàlegs, tinc facilitat per representar-me els personatges parlant. Els he creat jo i sé com es comportarien a la realitat. A la fi, son com nosaltres, que vivim, treballem, estimen i intentem sobreviure als nostres conflictes personals de la millor manera possible… fins que ja no poden més i hem de buscar ajuda.
-Per acabar, unes preguntes curtes. La seva última novel·la, de moment, té una clara referència a Agatha Christie. Podria dir-nos alguna altra influència literària?
Soc lectora de llibres (abans ho havia estat de còmics) des que tenia 13 anys (fa més de 50!)i son moltes les influències que he tingut, no puc dir-te només una. Et diria clarament la de Herman Hesse, Miguel Delibes, Dostoievski, Antonio Gala i Pol Auster; Almudena Grandes, Amy Tan, Kate Norton. La lectura en català va ser per mi més tardana, però em va influir molt la Montserrat Roig. Em va afectar molt la seva mort.
-Quin llibre s’enduria a una illa deserta?
-Meu, Nosotros que fuimos tantos. Sense ell, no hagués escriure els altres, i me l’emportaria, a part de pels fets que narra, per com va ser creat. Moltes persones em van donar el seu testimoni i va ser una elaboració amb molts sentiments barrejats. D’altres autors, sense dubte, La palabra mas hermosa, de Margaret Mazzantini.
-Un llibre que la marqués per tota la vida.
-Los cipreses creen en Dios, de Josep Maria Gironella.
-Quan veurem la seva nova novel·la?
-Durant el 2023, segur.
-I ja per acabar, vostè no publica a cap editorial tradicional. Per què?
-Doncs per varis motius. Nosotros que fuimos tantos és un homenatge a les persones que van migrar de casa seva i tenia pressa per què molts d’ells, i també de la meva família, començaven a deixar-nos. Vaig parlar amb vàries editorials tradicionals i les respostes van ser diverses: que no era un tema d’actualitat (ara es publica i es llegeix molta literatura romàntica i thriller), que es trigava molt en la seva publicació, que l’havia de llegir primer un lector independent (que jo havia de pagar) i segons la seva valoració, passaria als agents literaris i a partir d’aquí una incògnita. Per la meva edat, trajectòria professional i interessos, vaig decidir ser una escriptora indie (independent) i publicar a l’editorial d’Amazon, el que estan fent molts escriptors i escriptores per diferents motius. I desprès d’aquell intent amb la primera novel·la no he canviat d’orientació. Continuo igual.
