
Aquest dimarts a la tarda, començaven els actes de la 70a edició de les Fires i Festes de l’Ascensió, amb el tradicional acte acadèmic del pregó, que en aquesta ocasió havia estat encarregat a la mestra Agnès Boixader Corominas, entre altres ocupacions pedagògiques, mestra de l’Escola Pia durant quaranta anys. Com és costum, la pregonera era rebuda primer, gairebé pel consistori en ple, a la sala de govern de l’Ajuntament, on va signar en el llibre d’honor i va rebre l’obsequi institucional consistent en una reproducció en miniatura de la Pedra de l’Encant. A continuació l’esperaven a la plaça els gegants Esteve i Plàcida que l’acompanyarien en cercavila fins a la Sala Tarafa on, després de fer-se la foto amb els geganters, faria el pregó.
Agnès Boixader entrava a la sala acompanyada de la seva família on ja hi havia un nombrós públic, entre els tres alcaldes socialistes que ha tingut Granollers abans de l’actual Alba Barnusell, Rafael Ballús, Josep Pujadas i Josep Mayoral.
L’alcaldessa presentava la pregonera tot dient que estem a punt de començar una fira que va tenir els seus inicis fa ara 80 anys, l’any 1943, des del Concurs Comarcal de Bestiar de l’any 1943, malgrat que les arrels venen de més lluny, de la identitat comercial i de mercat de la ciutat. A causa de espais vuits d’alguns anys que la fira no es va celebrar, com els dos anteriors a causa de la pandèmia, enguany celebrem la 70a edició, una edició renovada i que mira en el passat, el present i de cara al futur, per convertir-se en una fira de l’economia verda, dels productes de proximitat, recuperant també els carrers i places del centre, amb mercats i mostres com la dels artesans que es podrà visitar dissabte vinent. L’alcaldessa agraïa, tanmateix, l’acompanyament des de l’Ajuntament dels geganters amb els gegants Esteve i Plàcida, un fet que es repeteix cada any, ja fa una dècada.

Barnusell començava la seva introducció com ja va essent costum de manera diguem-ne políticament correcte: “Benvinguts i benvingudes, tots i totes”, citant els dos anys en què la fira no s’ha pogut celebrar i que hem viscut moments molt complexos i difícils. “Avui trobem a faltar molta gent en aquesta sala” i cedia la paraula a la pregonera que, amb un plec de fulls a la mà, amb bon sentit de l’humor, intentava no espantar l’auditori: “Porto molts fulls, però us els estalviaré. Acostumo, tota la vida he fet el mateix, a preparar-me moltes coses per després poder improvisar més bé. Estic avesada a preparar classes, no a parlar a la ciutat. No tinc cap altra pretensió de parlar d’altra cosa que de les conec, educació, feminisme, justícia social, acollida, vibracions, construcció de la ciutadania, compromís, catalanitat… d’allò que ens mou a la majoria dels que som aquí”.
Reconeixia que aquell acte al qual havia estat convidada era per a ella un examen i que per preparar el seu discurs havia consultat, gràcies a l’ajuda de la Teresa Ma Farré i la Montserrat Roca, alguns pregons d’altres anys, entre ells un de molt interessant de l’any 1959 i altres de la Marta Mata, Joan Triadú, Marta Estrada, Carme Climent i d’altres.
“Com que em van dir que havia de parlar del que m’ha vinculat a la ciutat, això em va portar fins a l’any 1977, quan vaig venir a Can Culapi”. Nascuda a la Nou de Berguedà l’any 1952, filla de pare miner i mare cuinera, deia “soc una d’aquell 0’02 per cent que van poder estudiar, però tota la vida amb beca. No tothom podia pagar-se els estudis sense tenir una beca”. Més tard, ja llicenciada en Filosofia i Lletres (Secció d’Història Contemporània) per la UAB, mestra de Català per la UPC i doctora en Didàctica de les Ciències Socials per la Universitat Autònoma de Barcelona, va a estat professora de l’Escola Pia de Granollers durant gairebé, quaranta anys i professora associada de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma. Des del 1997 i fins al 2015 també va ser membre del grup d’Ètica de l’ICE de la mateixa universitat.
Els seus començaments en el món de l’ensenyament tampoc no van ser fàcils. “Ja amb els dos meus fills, en Marc i l Marta, vivint a Barcelona ,vaig anar a buscar feina a una escola i el director no em va voler rebre, jo era una dona i era jove. Uns anys més tard em va trobar ja treballant a l’escola Pia de Granollers, ja que un amic meu, escolapi, l’Isidre, em va dir que aquí hi faltava una professora i així va ser com vaig començar l’any 1977”.
Recordava que l’alumnat d’aquella època parlava a tothom de vostè, especialment als mestres de secundària. “No sé per què, però a mi mai em van parlar de vostè. Sempre vaig ser l’Agnès de Can Culapi. I és que l’autoritat, aquella que no imposa requereix respecte i un tracte de vostè, requereix respecte i estima mutus en totes les àrees de la vida el que s’hauria de tractar sempre és respectar i ser respectat”. “Als anys 80 i començament dels 90 van ser anys que en matèria d’educació s’havia de fer innovacions. Potser va influir també que ens vàrem adonar que Granollers canviava i que les persones tenien cares diferentes, més negres, més blanques.. i també era necessari que l’escola canviés”.

El seu discurs va estar ple de frases que es podrien agafar com a titulars: “Jo m´he fet mestra a l’Escola Pia”. “Ser mestra vol dir estar en contacte amb altres persones i s’aprèn de tot”. “Una cosa que més he odiat ha estat corregir exàmens perquè resulta que això no té res a veure amb educar, té a veure en seleccionar”. “He estimat i estimo la feina de mestra com estimo la història i perquè estimo la vida”.
Quan s’acostava la jubilació, “quan t’has passat la vida entre adolescents i pensar que no els tindràs al teu costat, això genera ‘mono’ i per això vaig començar en estar més vinculada amb la ciutat”. Actualment és voluntària educativa de Rella-Gr, col·labora amb En-Raonar per construir democràcia i és membre del Consell assessor de Can Jonch. Centre de Cultura per la Pau.
Boixader concloïa el seu pregó convidant a viure la fira en una ciutat que demostra que és una ciutat acollidora, amb les mans obertes per rebre als que hi arriben per primera vegada i amb la il·lusió i el desig que podem deixar als nostres néts com els seus tres, en Marçal, en Bernat i la Laia, una ciutat i un món millor, més saludable, acollidora, allunyada de la guerra, penúries i maldats.
Per acabar es va descobrir el perquè a l’escenari hi havia un piano preparar per a ser tocat. Pol Moreno Folcrà va acompanyar la seva companya Neus López Causa que va cantar, amb una veu esplèndida, la peça Imagine de John Lennon, tancat d’aquesta manera amb aplaudiments l’acte.
Josep MAS



