Coincidint amb la celebració del Campionat del Món d’Handbol Femení i complementant l’exposició que es pot veure actualment a la planta baixa de l’Ajuntament, l’Arxiu Municipal celebrava aquest dilluns a la tarda una de les seves habituals tertúlies a la sala d’actes de Can Jonch, al carrer del Rec. Sota el títol «Dones esportistes a Granollers els anys 1950-1970».
Cinc protagonistes d’aquells primers equips van explicar les seves vivències com a jugadores i com compaginaven les seves activitats usuals amb l’esport. Aquestes pioneres han estat Rosario Rodríguez Castro, nascuda el 1939; Maria Cinta Gurri Deulofeu, nascuda l’any 1954; Margarita Larripa Serra (1950), Maria Teresa Guàrdia Puntí (1953) i la seva germana Montserrat Guàrdia, nascuda el 1957.
La responsable de l’Arxiu i mantenidora de la tertúlia, Laura Casanovas, va fer un breu repàs de com van ser els inicis de les seccions femenines en els principals clubs de la ciutat. Curiosament el primer equip del Club de Bàsquet va ser el femení, abans que el dels nois. Es va crear l’any 1932, com una secció de l’Esport Club Granollers, un club, el de futbol, que malgrat ser el primer club que es va fundar a la ciutat, l’any 1913, no va comptar amb secció de fèmines fins l’any 1981, un període ja fora de l’abast d’aquesta tertúlia.
El 1929 s’inauguraven les primeres piscines de la ciutat, a Can Gou, al carrer de Navarra. La instal·lació comptava amb tres piscines, una per homes, una per dones i la tercera, pels nens. Uns anys més tard, ja el 1967 s’inaugurava la nova piscina, a la zona esportiva i es creava el Club Natació Granollers. El 1968 començava la seva secció de Voleibol, dos anys més tard la de natació sincronitzada i el 1972 la de gimnàstica.
L’any 1944 començava a la ciutat un esport nou, l’handbol i es creava el Club Balonmano Granollers. No va ser, però fins el 1967 quan va comptar amb el seu primer equip femení. Per altra banda, l’any 1970 començava l’atletisme femení al Club Atlètic Granollers, que ja estava actiu des del 1932.
La més veterana de les tertulianes, Rosario Rodríguez, mestra jubilada i col·laboradora habitual de l’equip de documentació gràfica de l’Arxiu començava explicant com van ser els seus inicis en l’esport, als anys 1950, quan tenia de 14 a 15 anys. Durant quatre temporades va jugar a bàsquet. Segons deis, la va animar un company de l’institut. Van fer un grup, però «no teníem ni equip, un uniforme per jugar». A algú se li va ocórrer buscar un «patrocinador» i van anar a parlar amb en Santiago Puig, «el dels pinyons». Es veu que els va caure en gràcia, li va agradar la idea, però «ens va posar unes condicions: «havíem de portar pantalons curts, res de faldilles i a la samarreta escrit el nom de Conservas Puig». La Rosario explicava que jugaven contra equips fins i tot de Barcelona i com a anècdota que recorda, la d’un accident que van tenir amb l’autocar en el qual anaven els equips masculí i femení del bàsquet cap a Lleida. «Vàrem bolcar en un marge, però gràcies a Déu no ens vàrem fer res». El bàsquet va ser un esport molt triat per les noies en aquella època, arribant a haver-hi a la ciutat quatre equips femenins, tal com va deixar documentat l’Esteve Ferrer: el del Coñac Decano, Conservas Puig, Club Bàsquet Granollers i el de Roca Umbert.
Margarita Larripa va ser una de tantes noies que vàrem començar a fer esport una mica per casualitat. Segons explicava, a Granollers hi havia pocs llocs per anar i poques coses per fer, i més en segons quines èpoques com per Setmana Santa. Una de les poques coses que es podia fer era esport. L’any 1967 a ella com a algunes altres noies els van oferir de fer un equip per jugar a handbol. «Jo no havia vist mai cap partit de ‘balonmano’ i la resta de les meves companyes, igual». Es van decidir i aquell mateix any ja estaven federades. La Margarita va jugar durant cinc temporades, des de 1967 fins al 1972 i segons ella «l’equip es va acabar desfent, ja que no hi havia pedrera, quan plegava alguna jugadora no hi havia relleu i també perquè es va dedicar molta més atenció a l’equip masculí, quan ja es fitxaven jugadors de fora i es va convertir en més professional. També potser hi influïa perquè jugàvem en unes hores molt dolentes, a les 9 del vespre i als vestidors no hi havia ni aigua calenta». Recordava especialment un dels entrenadors que van tenir, en Miquel Prat, una figura cabdal del Balonmano Granollers. «En Miquel ens va ensenyar a jugar i a estimar l’handbol». També recordava a una altra figura destacada dins del club, el qui segons ells va ser un molt bon president, l’Emili Botey. Després algunes jugadores van passar a formar part d’altres equips, a al Roca o a Vilanova. Preguntada sobre si eren conscients que van ser les pioneres, Larripa deia obertament que «no teníem ni idea que obríem camí. Hi anàvem perquè ens ho passàvem bé».
La Maria Teresa Guàrdia va jugar només una temporada a handbol. Era quan tenia catorze anys i va fer de portera. Les fotografies d’aquella època la coneix bé, ja que és també col·laboradora de l’Arxiu en el, grup de documentació gràfica i de descripció de correspondència. El fet que només formés part de l’equip en va tenir la culpa «que no era massa bona estudiant i vaig suspendre les ‘labors’ i els pares no em van deixar continuar».
Maria Cinta Gurri va començar al club Natació quan tenia 10 anys, va entrar a l’equip femení de Voleibol a finals dels anys 60 i va jugar durant una dècada, fins als seus 22 anys. També forma part de les col·laboradores del grup de documentació fotogràfica de l’Arxiu. Durant la seva etapa com a jugadora, l’equip va pujar a primera divisió. També varen participar en els Jocs Esportius de Sant Jordi, a Sabadell i van quedar segones classificades. Té bons records del qui era el president, Sr. Armengol i també com les altres companyes de tertúlia, el fred que passaven a l’hivern. Després de deixar de jugar, les companyes es trobaven en el pavelló el Tub, però a causa de la pandèmia han hagut de deixar les trobades. L’any 2002 quan feia els 25 anys des que vàrem començar vam fer una festa grossa, ho vàrem celebrar molt bé, amb una Missa i un sopar.
La darrera de les tertulianes en explicar les seves vivències va ser la Montse Guàrdia, que va practicar gimnàstica federada al Club Natació des del 1972 al 1974 quan va començar aquesta disciplina a Granollers. Com la seva germana Teresa col·labora amb l’Arxiu en el taller de descripció de correspondència. Els seus inicis amb l’esport daten de quan anava a l’escola de les Carmelites i anaven a fer gimnàstica al Club Natació. Després va començar amb la gimnàstica artística. malgrat va explicar que no havien anat mai a competir. Entrenaven cada dia de 6 a 9 de la tarda i ho va haver de deixar a causa de una caiguda.
Primer equip femení de Voleibol, 1968. Anna Maria Jansana, la tercera, ajupida. Arxiu Mpal
En el torn de preguntes i de la intervenció dels assistents a la tertúlia, una altra de les pineres en l’esport femení, l’Anna Maria Jansana, que va formar part del primer equip de Voleibol l’any 1968, va explicar alguna de les seves experiències. Totes les noies participants eren alumnes del col·legi de les monges. En aquells primers temps, l’Esteve Ferrer, un home molt relacionat amb l’esport i especialment amb el Club Natació, les acompanyava a jugar a Barcelona. L’Anna Maria recordava especialment «aquells entrepans que anàvem a menjar al bar Núria, al capdamunt de la Rambla…». A Barcelona havien competit amb el Liceu francès o amb el Llars Mundet, entre d’altres. Un altre aspecte que recordava era «la imatge que tinc dels entrenadors, que semblava que tenien molles als dits quan jugaven».
Una cosa quedava clara a la tertúlia. I és que cap de les col·laboradores, pioneres en l’esport femení a la nostra ciutat tenia la sensació que estaven trencant esquemes, tal com se’ls va preguntar més d’una vegada. Margarita Larripa ho deia en poques paraules: «se’ns va presentar poder fer esport i vàrem gaudir moltíssim. Ho fas perquè t’agrada, i prou».
Josep MAS
