Li hauria tocat a la quarta edició, però la maleïda pandèmia també va fer que l’any passat no es pogués celebrar. Enguany, ja amb unes restriccions menys estrictes, aquest divendres la sala gran del Teatre Auditori podia tornar acollir la Gala del comerç que guardona,, des de fa quatre anys amb els Premis Porxada diversos establiments de la ciutat, segons vàries categories establertes. Era la tercera edició després de les de 2018 i 2019, organitzada per l’associació de comerciants Gran Centre i l’Ajuntament de Granollers.
Passava poc de les vuit del vespre quan la mantenidora de la gala, la presentadora de televisió, Eli Carnicer, donava la benvinguda als assistents que omplien la capacitat màxima de la sala i presentava la primera animadora la cantant granollerina Laia Llach que va interpretar la cançó Me l’estimo, és Granollers, que més tard també cantaria Cesk Freixas, el seu compositor, acompanyat per Víctor Nin.
Cada any la gala guardona els establiments que han complert 25, 50 o 75 anys. En guany optaven a la categoria més jove de les tres, un total de deu establiments que van rebre el guardó que representa l’embigat de la Porxada, símbol de la ciutat.
Enguany celebraven els seus primers vint-i-cinc anys la immobiliària i administrador de finques Artous, del carrer Anníbal; El Rei dels Caramels, de la plaça de la Porxada; Aire esports, del carrer Catalunya; Roba Interior Ona del mateix carrer; la Perruqueria i estètica Aranda, del carrer Tarafa; la Perruqueria de Núria Mateu, al carrer Anníbal; Portes i Ciunes Kader, del carrer de Maria Palau¸ el Restaurant La Gamba, al carrer de Santa Elisabet; Tió Centre, complements de moda, al carrer d’Anselm Clavé i Villà Viatges, del carrer Girona. Només l’Editorial Alpina, fundada per Salvador Llobet, al carrer Navarra celebrava enguany el seu 75è aniversari i cap optava al reconeixement corresponent pel mig segle d’existència.
Emotiu premi honorific als Serveis essencials
Acabats els aniversaris va tocar l’apartat potser dels més emotius de la vetllada. Era el torn d’atorgar el Premi honorífic, que distingeix tant a establiments comercials les persones. Potser estava cantada la decisió del jurat, però de ben segur que trobada e ncertada per gairebé tothom quan la presentadora i la pantalla gegant de l’escenari anunciava que, enguany el premi estava dedicat als Serveis Essencials, tots aquells establiments que durant els dies més difícils de la pandèmia van pujar cada dia la persiana del seu establiment, mot especialment aquells dedicats al comerç de productes bàsics d’alimentació o per la salut. En representació de tots ells es va dirigir als assistents la farmacèutica granollerina Anna Font, llicenciada de la farmàcia Olivet del carrer Roger de Flor i coordinadora del Col·legi de Farmacèutics al Vallès Oriental que va destacar les dures condicions en les quals havien hagut de treballar per donar resposta a la població que necessitava els seus serveis, amb la satisfacció d’haver pogut ajudar a moltes persones i famílies senceres que ho estaven passant malament “Tot plegat ha donat sentit a la nostra feina”, afirmava la farmacèutica.
Deserts els premis a la innovació i la gran renovació
Dues de les categories dels Premis Porxada van quedar sense guanyadors en aquesta Ocasió. Es tracta del Premi a la innovació i al de la Renovació de gran format. En el primer hi podien optar els establiments que haguessin observat algun tipus d’innovació de la seva activitat comercial i en els segons, els que hagin realitzat renovacions de gran format. Sens dubte l’absència de candidats ha estat motivat pels temps difícils que ha viscut el comerç en general.
El doble de botigues amb història centenària
En aquesta edició s’han duplicat els guardonats com a establiments històrics, per compensar l’edició de l’any passat, que no es va poder celebrar. Aquest premi es concedeix als establiments comercials amb més de cent anys d’història a la ciutat, sigui per història familiar o per història d’activitat. Aquesta vegada els homenatjats van estar:
Pesca Salada Fontdevila, que va iniciar Maria Solà a començament del segle XX. Va ser l’any 1925 quan una seva neboda, Rosalina Solà es va casar amb Gilbert Fontdevila Ribalta, amb qui va tenir quatre fills. Un d’ells, en Josep es va quedar a la casa continuant el negoci, a més va ser un important i reconegut jugador del Balonmano. Es va casar amb Maria Dolors Font, de Can Font lampista. La seva filla Rosa Maria Fontdevila és qui continuà després el negoci que es troba als baixos de l’edifici de Can Cunillera, a la plaça de la Porxada.
Cansaladeria Sararols. El negoci el va començar l’any 1912 Carme Valls Samón, que havia estat de dependenta a Can Duñó, una cansaladeria de Les Franqueses. Tres anys després es va casar amb Jaume Sararols. El 1925 va ser la primera botiga que va tenir cambra frigorífica. Curiosament n’hi havia una altra a Can Ruixó de Palou, però aquell municipi encara no havia estat agregat a Granollers. L’any 1933 va continuar en el negoci el seu fill, Lluis, casat amb Joaquima Oliveras, que ja coneixia el negoci, ja que era filla d’una carnisseria de la Boqueria, de Barcelona.
L’Estanc Cot, al carrer Anselm Clavé. La seva història comença l’any 1913 quan Emili Cot es va casar amb Josefa Cumella, que regentava una expenedoria de tabac al mateix carrer, al costat del Barato (ara perfumeria Julia). Anys més tard es van traslladar al altre costat de carrer, on són ara. En enviudar, l’Emili es va tornar a casar, amb Teresa Busom, amb qui va tenir dos fills. Un d’ells, en Joan continuaria el negoci, amb la seva esposa Salvadora Gargallo. Actualment ja és la tercera generació qui porta el negoci, Maria Teresa i Jordi, encara que qui normalment trobareu darrere el taulell és l’esposa d’aquest, la Carme Puig.
Estabanell. La història de la nostra empresa local de la llum comença en un altre ram, el tèxtil i de ben antic. Va ser com a fabricant a Roda de Ter el besavi de l’actual propietari, Francesc Estabanell Puntí qui va començar. Més tard es van traslladar a Centelles. L’any 1894 van obtenir la concessió d’uns salts d’aigua a Sant Pau de Segúries per portar el corrent a la fàbrica de Centelles. A partir d’aquí el corrent arribaria a Granollers l’any 1913, quan s’encenien les primeres bombetes. El negoci el continuarien els seus descendents, Francesc Estabanell Fontseré, Francesc Estabanell Demestre, i ara el seu fill, Francesc Estabanell Raventós, la quarta generació en el negoci de la llum.
Estanc Tió. A finals del segle XIX, Joan Tió Serra va començar el seu negoci de graneria al carrer Joan Prim, però no seria fins al seu fill Josep Tió Molins qui pels votants del 1900 començaria amb l’estanc. L’any 1956 quan va enviudar, la seva esposa Mercè Murtra va continuar a l’estanc però plegant la graneria. Més tard li va tocar el torn al seu fill Joan i despès al net, Josep Tió Blanc. El negoci es va anar ampliant fins ara.
Copisteria A-4. Instal·lada al començament del carrer de Corró, és la continuadora d’una de les impremtes clàssiques de Granollers, la impremta Cucurella. Va ser fundada l’any 1902 i actualment és la tercera generació qui porta el negoci, que ha anat veient tots els canvis que ha experimentat l’art de la impressió, des de l’època en que s’utilitzava la tipografia, fins a l’offset i les modernes i ràpides copiadores dirigides informàticament.
Ferreteria Canal. A finals del segle XIX a la plaça de Maluquer, llavor anomenada del Bestiar hi havia hagut a Cal Garbeller, un taller i botiga on feien garbells i llogaven tambors i bombos per a les festes majors. L’any 1902 Joan Canal Cortés, d’ofici fuster, va comprar el negoci, continuant fent garbells, gàbies de conills i venen tota mena d’objectes de ferreteria. L’any 1935 la pubilla de Can Canal, l’Elvira es va casar amb Antoni Santaeugenia. Llavor ampliarien el negoci que va començar a portar el seu fill Joan Antoni.
Tintoreria Flor de Lys. Molts encara la recordem com a Can Cusiné, ja que va ser Joan Cusiné i la seva esposa Carolina Maynou qui l’any 1900, fill d’Igualada s’establien al carrer de Corró. Cinc anys més tard van canviar per anar a la plaça del Bestiar (Maluquer) i el 1912 ja obrien la botiga on ha estat fins fa pocs anys, al carrer Anselm Clavé. Després van passar per la tintoreria el seu fill Isidre i la néta Maribel i ara ja hi ha la quarta generació al capdavant a la seva nova ubicació al carrer Lleó.
Can Bosch, que va començar al carrer d’Alfons IV quan Manuel Bosch Vila obria l’any 1905 la primera ferreria, dedicant-se a ferrar animals de tir i la fabricació d’algunes eines. Durant la guerra el negoci va ser col·lectivitzat i un cop acabada van poder tornar a agafar les regnes i comprar l’edifici que ara ocupa l’establiment. Va ser quan el fill, Lluis Bosch Farràs va començar a vendre tractor i maquinària agrícola. Després vingué el nét, Manuel Bosch i la quarta generació canviant gairebé totalment la fesomia del negoci amb nous productes, molts destinats a la pagesia i la jardinera i fins i les bicicletes.
Can Bassa. La història començava quan Teresa Fontova “heretava” el negoci de modista de la senyora Francisqueta a la que servia com a minyona al carrer de Santa esperança. Era l’any 1894 i dos anys més tard es casava amb Jose Riera Bach. Quan va enviudar es va casar amb una Maria Rosa Bassa. Quan tenia cap a 90 anys en Josep encara anava a proveir a Barcelona. Van continuar en el negoci el seu fill Francesc Riera i el nét Miquel. Un cop acabada l’entrega dels guardons, va ser l’alcalde, Josep Mayoral, qui va tancar l’acte, recordant alguns dels establiments centenaris als quals quan era petit el feien anar a comprar els seus pares, els rostillons de Can Sararols per fer les coques o els Celtes a l’estanc Cot. Mayoral agraïa a tots els botiguers que malgrat que les contrarietats han tingut el valor de pujar cada dia la persiana, recordant que una de les decisions més doloroses que ha hagut de prendre, va ser quan l’11 de març de l’any passat es decidia suspendre el mercat dels dijous. Tal com s’ha demostrat, “la ciutat és l’empenta de molta gent”. L’anècdota la protagonitzava el seu telèfon mòbil quan en mig del parlament li sonava a la butxaca. Ho va justificar i sembla que era cert, que el que sonava era l’alarma que l’avisava que era l’hora que havia de prendre una pastilla. “Els de Can Parera saben de què parlo”. Després de la foto de rigor amb tots els guardonats dalt l’escenari, es donava per acabada la gala.
Josep MAS
