Parada d’aviram de la Gília a sota de la Porxada, l’any 1934. Joan Guàrdia

Justament aquest dijous 20 de desembre feia cinquanta anys de la inauguració oficial del Mercat de Sant Carles que, un cop acabades les obres fetes al llarg d’aquest any, ofereix unes millors instal·lacions als paradistes que cada dia obren la seva persiana per atendre els clients, amb nous magatzems, cambres frigorífiques i també amb un rentat de cara de les seves façanes. Amb aquest motiu, l’Arxiu Municipal ha tancat aquesta setmana el seu cicle anual de tertúlies tot parlant i a manera d’ampliació de l’exposició fotogràfica “50 anys del Mercat de Sant Carles”, que es pot visitar a la planta baixa de l’Ajuntament. En aquest cas els convidats a la tertúlia han estat quatre botiguers que han viscut el dia a dia del mercat des de la seva inauguració aquell divendres 20 de desembre de 1968. Es tracta de Joan Portet Alegret, Esperança Puigoriol, Josep Maria Viaplana i Ferran Rodríguez Martínez.

Com era previsible la tertúlia va començar introduint el tema fent un repàs als anys anterior a la construcció del nou mercat a la plaça de la Caserna, en el solar on fins aquell any hi va haver-hi l’edifici del Cuartel de San Carlos. Tots els botiguers que tenien “puesto” a la Porxada van tenir el privilegi d’obtenir una nova parada al Mercat de Sant Carles. La resta fins a 45 paradistes van sortir a concurs. Actualment, cinquanta anys després encara hi ha nou parades regentades per la mateixa família, les sis peixateries i les famílies Viaplana, Novoa i Rodríguez.


L’alcalde Francesc Llobet i altres autoritats a la parada de la Peixateria Comas, el dia de la inauguració. Antonio Alcalde


Històricament, el mercat municipal de Granollers havia començat a tenir parades estables sota la Porxada i a la plaça des del segle XIX. Per això la Porxada va estar tancada amb reixes i persianes pel sol que més tard es van treure. També des del 1887 fins al 1899 hi va haver uns quioscos afegits a cada angle. Tenint en compte els problemes d’higiene i salubritat que representava que el mercat es fes a l’aire lliure es va començar a parlar de la necessitat de construir un edifici tancar que allotgés el mercat municipal. Així al ple municipal de dia 19 de juliol de 1928 es va presentar la proposta de construcció d’un nou mercat, però finalment no va arribar a cap. Les parades es muntaven i es desmuntaven cada dia. El bombardeig de l’any 1938 va destruir bona part de la Porxada i el mercat no s’hi va poder fer fins que es va reconstruir un cop acabada la guerra. L’any 1940 es va tornar a pensar a dotar a la ciutat d’un nou mercat i es va encarregar el projecte a l’arquitecte municipal Josep Boada Barba. El projecte es va començar a portar a terme, es va excavar el solar per fer el soterrani i van començar a pujar les columnes però… dos anys després motius econòmics van obligar a rescindir el contracte amb l’empresa adjudicatària de les obres i es van paralitzar. No ens hi estendrem gaire més, ja que de tot plegat ja en vàrem parlar a l’anterior reportatge el dia de la inauguració de l’exposició fotogràfica.

Xarcuteria de Fernando Rodríguez i Benita Martínez, una de les famílies presents al mercat des de la seva inauguració. Autor desconegut


L’Ajuntament ja havia comprat el 18 de febrer de 1965 l’edifici de l’antiga caserna de Sant Carles, la qual cosa va desencallar una altra vegada la idea de la construcció del mercat. S’havien mantingut algunes converses amb l’Exèrcit, propietari del solar, però les negociacions no van fructificar. Portet recordava que el capità general de Catalunya Pablo Martín Alonso, havia posat molts problemes per tal que es pogués fer la cessió de la caserna la ciutat. L’assumpte no es va desencallar fins que l’Ajuntament va decidir que el solar de l’antiga caserna seria destinat a equipaments. Quan l’exercit els va posar a subhasta, naturalment ningú va pujar per ells, saben que no hi podrien edificar i l’Ajuntament va acabar pagant una quantitat simbòlica pel solar. La caserna havia estat construïda el 1852, amb capacitat per a 330 places i 30 cavalls i allotjava tropes de guarnició permanent. El 1932, amb la reorganització de l’exèrcit, Granollers perdia la guarnició i quedava en desús arribant a trobar-se en estat ruïnós. Alguns dels assistents a la tertúlia recordaven haver anat a jugar de petits al pati de la caserna, ja tancada. També recordaven com s’havia desmuntat les façanes de l’antic museu i presó municipal del carrer de Santa Apol·lònia contigua a la caserna i les pedres s’havien numerat, encara que desconeixien on paren ara. El projecte del nou mercat va ser fet per l’arquitecte municipal Joan Barangé Tusquets, le obres van començar el 1967 i finalment, un any després s’inaugurava. D’aquella caserna encara es recorden moltes històries i anècdotes. A Granollers hi ha moltes famílies nascudes arran de que algun xicot en edat militar va venir a Granollers a fer el servei i després es van casar amb noies de la ciutat. Un cop acabada la guerra encara hi va haver algun “enamorament”. Els tertulians explicaven que els anys de la postguerra els cavalls eren considerats com arma de guerra i estaven “intervinguts” i molt controlats. A la caserna es va muntar el servei de sementals de l’Estat i al seu comandament hi havia un Brigada que es va casar amb la popular paradista del mercat, la Rosita, més coneguda com la “Manreseta” quina família també havia aterrat a Granollers, provinent de la capital de la comarca del Bages. En aquella època ja s’havia prohibit vendre la carn de xai, vedella i porc a la Porxada i cada venedor va haver de posar notiga a casa seva.Els tertulians destacaven en vàries ocasions la bona entesa que de sempre hi ha hagut entre els botiguers i l’Ajuntament, amb bona voluntat per ambdues parts per solucionar els problemes que han anat sorgint. I també es coneixien dades no massa fetes públiques. L’arquitecte municipal Joan Barangé va fer un projecte de mazatxzem al soterrani del mercat que fins i tot es va oferir als pagesos. L’edifici es va revalorar i amb aquests guants l’Ajuntament va construir l’escola bressol de l’Avinguda de la Victoria, actual Prat de la Riba i el pioner Centre d’Inseminació Artificial ramadera al costat mateix.


Èpoques d’èxit i de canvis de costums


A la postguerra Granollers era una ciutat amb una gran indústria tèxtil i s’havien de refer moltes empreses. Per això es treballava en tres torns de matí, tarda i nit. Això comportava també vendre molt al dia, llegums,gra, bacallà, carn… Més endavant es va produir la davallada de les indústries tèxtils però es va anar equilibrant amb la creació d’altres indústries. Els primers anys el mercat de Sant Carles va viure una bona època, segons els tertulians. L’estiu era una època molt bona, el mercat tenia molts clients. La gent de Granollers no marxava a l’estiu com ara i de la comarca venien famílies senceres d’estiuejants. A la plaça de la caserna, davant de Cal Layon tenien la parada oficial molts autobusos que venien dels pobles i també la plaça s’omplia de camions carregats d’aviram. I a més dels clients particulars moltes botigues de la comarca s’abastien al mercat de la Porxada primer i al de Sant Carles més tard. Una certa disminució de vendes es va començar a produir quan molts treballadors tenien la feina fora de Granollers i dinaven al menjador de l’empresa. També es va notar quan les escoles van començar a tenir menjadors escolars. “Tot són menjars que es deixen de vendre”.També hi va influir l’aparició d’un nou tipus de comerç que es va anar imposant, els supermercats. Un dels primers grans supermercats va ser el Supeco de l’ Ametlla i els pobles els Spar, més petits però amb ofertes cridaneres.Al mateix temps que s’anaven posant nous supermercats i s’obrien grans superfícies comercials a Granollers es produïa l’aparició de dos nous mercats que al començament semblava podrien tenir força èxit però que en pocs anys van acabar tancant. Es tracta de les Galeries Sant Esteve, a l’avinguda del mateix nom i el Mercat de Sant Miquel, prop del Palau d’esports. Els veterans de Sant Carles atribueixen el fracàs al fet de la manca de professionals. Qui van posar gairebé moltes de les parades eren treballadors o empresaris que venien d’altres sectors i no van tenir l`èxit esperat.
També temps per la festa i germandat
Des del començament, propietaris i treballadors del mercat de Sant Carles han anat celebrant la seva festa anual el dia de Sant Carles Borromeo. Les primeres celebracions consistien en una Missa al matí, seguida d’un esmorzar de germanor, algunes vegades viatge en autocar per anar a dinar després del partit de futbol entre solters i casats i a la tarda espectacle de “cabaret” interpretat per ells mateixos. També per Carnestoltes i des de la dècada dels 80 molts dels paradistes atenen els clients disfressats. Un altre al·licient per la clientela era el sorteig que es va fer alguns anys quins premis consistien en un televisor, neveres, viatges i fins i tot un Seat 600. Els tertulians recordaven l’anècdota del sorteig d’aquell 600. Un senyor de Barcelona havia vingut a Granollers per anar a un casament. La seva família li van dir a veure on anava amb el cotxe tan brut i va entrar al mercat a comprar una galleda i una esponja per rentar-lo i va obtenir un número pel sorteig. Per acabar bé l’anècdota cal dir que li va tocar el cotxe… ben net. En aquella ocasió els botiguers gairebé s’hi van picar els dits. El 600 costava 68 mil de les antigues pessetes (408 euros) i només es van recaptar 60 mil pessetes. Al final van arribar a un acord amb el senyor Prades i totes va poder arreglar. De ben segur que cada paradista en té un munt més d’anècdotes particulars per explicar.


Josep MAS