Coincidint amb la celebració del dia internacional dels Arxius, instaurat pel Consell Internacional d’Arxius, el municipal de Granollers ha titulat aquest mes la seva habitual tertúlia «Tot parlant del mestre Ruera» per recordar la figura i obra del mestre compositor i interprete Josep Maria Ruera Pinart. En aquesta ocasió les convidades han estat la directora de l’Escola Municipal de Música que porta el nom del músic granollerí d’adopció, Anna Maria Piera, dues de les seves filles, Pilar i Rosa Ruera i una néta, Maria Canals. Cal destacar la presentació molt acurada de la informació textual i fotogràfica projectada a la pantalla de la sala d’actes de Can Jonch on es va celebrar la tertúlia i que va repassar en aproximadament una hora la vida del compositor.
Josep Maria Ruera naixia a Barcelona el darrer any del segle XIX, el 1900, fill de Josep Ruera, de professió estorer i Rita Pinart, mestra d’escola, ambdós, aixi com els avis, fills de Granollers. Quan tenia 9 anys,la seva mare va ser destinada de mestra a Granollers, on el mestre va començar la seva formació musical, estudiant solfeig, piano, orgue i harmonia, amb els mestres Manuel Glanadell i Pere Brugués. A 1917 va aconseguir junt amb un altre company, Miquel Blasi un beca del consistori granollerí per continuar els estudis a Barcelona, a l’Escola de Música Municipal i al Conservatori del Liceu. La subvenció va ser de 20 pessetes mensuals, i per poder viure i pagar-se l’allotjament ja va formar un quartet de corda amb altres tres joves més i tocaven per les tavernes del districte cinquè, com deia ell entre delinqüents, gent de l’hampa i prostitutes. Com a anècdota, un dia es van assabentar que al port de Barcelona havia arribat un creuer van llogar una barca al «rompeolas» i es van acostar fins al vaixell, on van tocar la seva música. Tots els viatgers van sortir a coberta per escoltar-los i quan van tornar a terra, l’amo de la barca no els va voler cobrar.
L’any 1921 va començar a compondre, publicant la primera sardana, Aires del Vallès que encara avui toquen moltes cobles. En aquell primer moment ja va voler demostrar que la seva intenció era compondre sardanes d’una manera diferent de com s’havia fet fins aleshores, el que li va repercutir rebent un anònim que li repetia «Burro, burro, burro», anònim al que va respondre mitjançant la premsa. L’any següent, amb 22 anys va obtenir la plaça d’organista de la Parròquia de Sant Esteve, càrrec que va ocupar fins al 1984. Un any després, quan tenia 23 anys va participar en orquestres de renom com La Moderna i la de Pau Casals, al Teatre del Liceu de Barcelona. El 1924 va tornar a Granollers, on va fixar definitivament la seva residència. El 1928 es va casar amb Maria Casademunt Armengol, de quin matrimoni van néixer les cinc primeres filles, Maria Assumpsió, Maria Teresa, Paquita, Rita, que va morir als setze mesos a causa del xarampió i Montserrat.
En els anys abans de la Guerra Civil va ensenyar música a l’escolania de les Filles de Maria de les Teresines, el 1924 va dirigir l’Orquestra Catalònia i del 1929 al 1936 la Societat Amics de la Unió. També va fer classes a l’Escola Montesori que dirigien els mestres Joan Montaña i Maria Tuset i va entrar com a professor de l’Escola de Música de Granollers.
Una carrera ascendent truncada per la guerra
L’actual directora de l’Escola de Música, Anna Maria Piera destacava el talent que segons els que han estudiat les obres de Ruera tenia el mestre i que no haver estat truncada la seva carrera per la Guerra Civil del 1936 estaríem parlant encara més d’un gran compositor, possiblement el seu fulgurant progrés l’hauria allunyat de Granollers.
Malgrat el seu càrrec d’organista de la parròquia de Sant Esteve i que en esclatar la guerra va participar en el rescat i amagatall de moltes obres d’art de l’església, no va ser represaliat pels que per al contrari es van dedicar a destruir tot el patrimoni cultural que tingués relació amb l’església i a perseguir els seus membres.
Ruera va ser el director de la banda de les Milícies i va ser detingut i empresonat a la Model de Barcelona per la denúncia d’un veí que va al·legar, per ignorància, que a casa seva escoltava música sacra. Un cop a la presó va crear una coral i finalment va poder sortir lliure gràcies a un informe de bona conducta signat pel regidor de l’Ajuntament Agustí Corbera. Com a exemple de la seva humanitat es va explicar a la tertúlia el fet que l’esposa del denunciant anava a casa del mestre Ruera a buscar fulles de llimoner per curar-se una llaga a la cama. Després de la denúncia li van preguntar a Ruera perquè després d’aquell fet els hi continuava donant. Ell va contestar que «la dona no en té cap culpa». El 31 de maig del 1938 va ser un dels dies més tràgics per la família en morir la seva esposa Maria Casademunt en el bombardeig de la ciutat.
Retorn a la feina, nou matrimoni i reconeixements múltiples
Un cop acabada la guerra i després de passar per múltiples penalitats com la majoria de ciutadans, Ruera va tornar a la feina. L’any 1940 dirigia l’Orfeó femení, amb més de 90 veus i que va plegar després de que moltes cantaires no volguessin anar a cantar al parc del Retiro de Madrid. Van donar l’excusa que a Granollers hi havia una festa aquells dies i els van treure la subvenció, havent de plegar. Ruera també va dirigir l’orquestra de la Falange després d’acabada la guerra.
El 1942 es va casar en segones núpcies amb Bernadeta Duran, amb qui va tenir quatre filles més. Aquella dècada va ser nomenat director de l’Escola de Música i de l’Orquestra de Cambra al capdavant de la quan va estar fins el 1962. L’any 1943 el club de Ritmo li va retre un homenatge al Teatre Coliseum. L’any següent va fundar l’Orquestra Selecció amb altres músics de gran talla. El 1961 deixà la Selecció per fundar una orquestra nova, la Pleyel que va actuar fins el 1969. També a començament de la dècada dels 60, el 1962 va fundar junt amb Ricard Sauri la Delegació de Joventuts Musicals.
D’aquesta època són la major part de les més de 50 sardanes que va compondre i la seva obra simfònica Empúries per a orquestra i cobla. El catàleg del mestre inclou també peces de música simfònica, per a instruments de metall, de Cambra, piano, cant i piano, música coral, una opereta còmica (Mensaje Real), música per a cobla, música religiosa, lleugera, harmonitzacions i arranjaments.
El 1984 la pèrdua de visió el va obligar a deixar la feina i quatre anys després, el 1988 moria a Granollers. Casualment era el 31 de maig, cinquanta anys després de la mort de la seva primera esposa en el bombardeig.
Reconeixement en vida
Entre els molts premis rebuts per la seva obra i llarga trajectòria musical Ruera rebia el 1959 el premi Pau Casals als Jocs Florals de la llengua catalana a la Sorbona de París per la seva obra Empúries. El 1971 el Ciutat de Barcelona i el 1976 el del concurs Internacional de Música de cobla, amb la glosa de l’antic Ball de Donzelles de Granollers.
Com a granollerí el consistori li concedia el 1971 la medalla de Plata de la Ciutat, un any després era elegit granollerí de l’any (l’única edició que es va fer aquell concurs). El 1983 s’aprovava dedicar-li un carrer; l’antiga travessia Catalunya i l’any següent es posava el seu nom a l’Escola Municipal de Música. També li han dedicat un carrer o una plaça municipis com Cardedeu, Vilanova del Vallès o L’Ametlla.
Sense desmerèixer cap de les seves qualitats tant professionals com humanes, val a, dir que Ruera dins de tot, ha estat un gran privilegiat entre els membres de la seva professió. Ens omplim la boca que Granollers és terra de músics i creiem no equivocar-nos, però també podríem d’afegir que, de vegades, músics força oblidats. I posem per exemple els mestres Aureli Font, Joan Coll, Felicià Maresme o Joan Vilà Ayats, per citar-ne només alguns de la mateixa època de Ruera.
Josep MAS
