La darrera tertúlia de l’Arxiu municipal d’aquest any va tenir com a tema «El Balonmano Granollers i l’inici del Palau Olímpic». Es va presentar dimarts passat dia 13 en el seu escenari habitual, la sala d’actes de Can Jonch, al carrer del Rec. En aquesta ocasió els tres convidats van estar tres veterans, nascuts tos tres a la dècada dels 50 dels segle passat; Josep Pujadas Maspons (Granollers, 1954), actual president del Balonmano Granollers des del 2011 i ex alcalde de la ciutat de 1986 a 1992 i de 1996 al 2004; Josep Blanchart Santacreu (Granollers, 1959), lligat al club d’ençà que tenia vuit anys com a jugador, entrenador i ara directiu, com a gerent des del 1985 i Josep Maria Guiteras Mestres (Girona, 1955) antic jugador del Club Joventut de Mataró i entrenador de diferents categories el BM Granollers, a més del Palautordera i Mataró. En principi estava previst que també participés en la tertúlia l’antic jugador durant 19 anys i exregidor de l’Ajuntament de Granollers, Josep Maria Junqueras Pujadas.
La xerrada complementava l’exposició de fotografies que es pot visitar a la planta baixa de l’edifici històric de l’Ajuntament, a la plaça de la Porxada, de la que ja en vàrem parlar el dia de la seva inauguració.
Pujadas va començar recordant aquella primera pista del carrer Tetuán, construït gràcies al mecenatge de molt granollerins, on el BM Granollers va jugar des de 1955 fins al 1960, malgrat per la seva edat el que més recorda ja passava quan l’equip va jugar al nou Pavelló d’Esports de Sota el Camí Ral, fins la temporada 1991-92. Entre Pujadas i Blanchart rememoraven aquella victòria en la final de la Recopa d’Europa de 1976, el campionat d’Espanya juvenil de 1981-82 i el primer partit oficial contra un equip estranger, l’Oporto, just l’any que naixia Blanchart.
Sobre l’antic pavelló, el primer que es construïa en una ciutat que no fos capital de província. Obra de l’arquitecte municipal Josep Barange, va ser una obra emblemàtica per a la ciutat, encara que en un principi ja s’hagués de modificar el projecte i afegir-li «més llargada», ja que la seva longitud interior era insuficient per la pista de l’handbol, ja que pel que sembla s’havia projectat per altres activitats. Al principi la pista era de ciment i més tard es va posar el parquet, malgrat relliscava molt.
Segons Guiteras “el pavelló vell, més conegut com el del parquet, era una instal·lació entranyable, un lloc molt còmode,un espai petit però super aprofitat. Era molt important que el públic estigués a peu de pista”. Quan ja es jugava en el nou Palau Olímpic alguna vegada s’havia pensat a jugar algun partit en el pavelló antic per poder tenir al públic més a prop i segons Blanchart, la temporada 92-93 es va jugar un play off i es va jugar primer contra el Bidasoa i després contra el Barça, ja que al Palau hi havia instal·lada aquell any la Fira de l’Ascensió.
UNS PRIVILEGIATS QUE VÀREM VIURE UNA OCASIÓ ÚNICA
Segons Pujadas, si no hagués existit el BM Granollers no s’hauria pensat en Granollers per celebrar-hi els Jocs Olímpics. I per Blanchat “la decisió que fóssim subseu olímpica va ser en reconeixement de totes les persones que havien estat en el club i la seva trajectòria. El club, la ciutat i la gent de Granollers estàvem preparats perquè es fes aquesta competició a casa nostra.Granollers va saber aprofitar una ocasió única. Som uns privilegiats que vàrem poder viure una ocasió única”.
Pujadas que en aquella època era l’alcalde de la ciutat recordava que “tota l’obra del nou Palau va representar a la ciutat potser menys d’una tercera part del seu cost, ja que es va finançar per la Generalitat, la Diputació, el Comitè Olímpic i el mateix Ajuntament. Tanmateix va ajudar molt que els tècnics del Comité Organitzador de Barcelona 92 es fessin càrrec de la direcció i seguiment de l’obra”.
Com a curiositat, Pujadas comentava que mai no hi va haver una inauguració oficial. Això sí, el que va ser sonada va ser la col·locació de la primera pedra, amb totes les autoritats i la presència d’un Cobi, la mascota de Barcelona’92, inflable gegant.
UN PALAU QUE VA CREAR UN NOU BARRI
Quan es va conèixer la decisió de que Granollers fos una de les subseus olímpiques va començar una activitat intensa, fins i tot frenètica, segons Pujadas. El primer que havíem de fer era trobar un terreny. Havia déstar un lloc ben comunicat i es va pensar que hauria d’estar prop de la sortida de l’autopista de Barcelona i l’estació del tren. Això va ser complicat però finalment es va trobar el lloc, on hi havia la masia de Can Mulà. L’Incasol ja havia començat a comprar terrenys en aquella zona i va ser possible aconseguir la cessió d’alguns d’aquests terrenys i es va començar a urbanitzar el voltant, contemplant nous carrers com el d’Emili Botey. Es va comptar amb molt poc temps. L’any 1986 s’escollia Barcelona com a seu dels JJOO del 92, l’any següent s’anomenava Granollers subseu olímpica i el 1988 es convocava el projecte del nou pavelló. Tot un rècord.
Naturalment, com passa sempre, l’obra no va ser ni és encara a gust de tothom i ha estat criticada. Per què un edifici tan gran que potser no s’ha integrat en el conjunt del barri? Calia tan gran? Són preguntes que es fan sovint. Potser la segona és pel fet que molts encara estem acostumats a veure l’antic pavelló ple de gom a gom en gairebé tots els partits. Blanchat va voler aclarir aquest aspecte. “A la final de la recopa d’Europa, l’any 1976 al pavelló antic es van vendre 900 entrades i hi havia 1.050 persones. Ara al Palau no es veurien. L’espai és molt més ampli i gairebé sempre hi ha més públic que no hi havia en el del parquet. Potser és una instal·lació massa grossa. Però les normes per poder-hi celebrar els partits dels JJOO així ho manava”.
Pujadas també reconeixia que la distància entre la pista i el públic és molt gran i els jugadors valoren molt tenir l’espectador a prop. També deixava palès l’interès que l’Ajuntament té amb el manteniment del Palau, una instal·lació que s’aprofita al màxim gairebé cada dia de la setmana, apart dels 35 partits oficials de lliga i campionats europeus tant masculins com femenins que s’hi juguen cada any, segons Blanchart.
Una tertúlia interessant, a la que hi vàrem trobar a faltar força persones que han viscut tota la història del Balonmano a Granollers i han estat testimonis també de l’abans i després del Palau Olímpic. Potser caldria més difusió d’aquestes tertúlies.
Text i Fotos: Josep MAS
