El passat 29 de març l’estació de TMB de Plaça de Sants línia 1 va ser desallotjada
sense donar explicacions. En aquest anava en Manel, és un senyor amb un grau
reconegut del 66% de discapacitat. Com aquesta estació no té escales mecàniques i
s’ha de pujar molts esglaons, en Manel l’hi va preguntar al guarda de seguretat la
seva situació per tal de trobar una solució. La resposta d’aquesta persona va ser:
“A mi no me cuente su vida, circule que esta entorpeciendo el paso”.
Es a dir, aquest guarda, a part de ser treballador també És persona i considero que
no va ser gens respectuós tant en les seves paraules com en les seves accions. Per
una altra banda, també penso que les persones que van viure la situació en cap
moment van tenir l’instint d’ajudar i deixar un espai perquè pogués pujar les
escales sense cap pressió ni angoixa.
En primer lloc, no s’ha de menysprear ni menysvalorar les capacitats d’una persona i
en segon lloc cal tenir en compte que la societat no esta pensada, construïda i
organitzada per a les persones amb i sense diversitat funcional.
Per començar, una capacitat significa: aptitud, talent, qualitat que disposa algú
per al bon exercici d’alguna cosa. Per tant, queda clar que les persones podem tenir
diverses capacitats. Algú li ha passat que per no tenir la capacitat de conduir, o
la capacitat de saber idiomes, o la capacitat de nedar, o la capacitat d’expressar
els seus sentiments que el defineixin com a discapacitat o minusvàlid? El més
probable és que no. En canvi, tant el Manel com altres persones amb diversitat
funcional sí. En Manel va demostrar que no era incapaç, l’únic que va trigar una
mica més a pujar les escales que els altres, però per aquest motiu no es mereix que
el tractin de manera discriminatòria.
En darrer lloc, no hi ha persones amb problemes per poder realitzar diferents
activitats senzilles a les nostres ciutats i entorns, penso que la realitat és que
les ciutats estan mal adaptades. Per tant, no ha de ser la persona que s’ha
d’adaptar, sinó la societat i l’entorn.
Per acabar, cal dir que totes les persones ens mereixem una igualtat de condicions i
un espai per gaudir i poder fer les activitats quotidianes sense cap impediment, ni
social ni arquitectònic. La societat hauria de ser més conscient de les dificultats
que moltes persones es troben en el seu dia a dia per realitzar qualsevol tasca. Cal
recordar que qualsevol persona pot acabar utilitzant una cadira de rodes, sigui per
accident, malaltia o altres raons. Per això, és un deure social garantir
l’accessibilitat de les persones d’una manera autònoma i inclusiva.
Meritxell Mena
