
El consistori gairebé en ple rebia dimarts passat a la sala de l’alcaldia la pregonera d’enguany de la Fira de l’Ascensió. Per desig repetidament expressat per Josep Mayoral, mentre ell sigui l’alcalde, la pregonera serà una dona, ja que fins l’any 2004 havien estat tot homes. Aquest any havia acceptat la proposta de Mayoral la exregidora, infermera, llicenciada en Filologia Catalana i doctora en Ciències Socials i que ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat en el ram de la sanitat en l’àmbit local i de Catalunya, Montserrat Roca Roger, nascuda el 1953 i ara ja jubilada. La pregonera va signar en el llibre d’honor de la ciutat i a continuació, juntament amb le autoritats locals, va baixar fins a peu de plaça de la Porxada on l’esperaven els gegants vells de la ciutat l’Esteve i la Plàcida, que l’acompanyarien en comitiva pel carrer de Corró, fins a la sala Francesc Tarafa, on pronunciaria el pregó de la 66a. Fira de l’Ascensió.
La presentació per part de l’alcalde va ser una reflexió sobre la personalitat de la pregonera, amb la qui comparteix generació, “una generació que es va fer gran molt jove” i la va qualificar d’“una dona de conviccions profundes, que les expressa amb vehemència i les viu profundament”, una dona “clara i concisa, tossuda, que ha treballat sempre per aconseguir uns serveis públics de qualitat, tant en el ram de l’educació com en el de la sanitat”.
Tot indicava que havia de ser la pregonera…

Un parell de minuts després d’un quart de vuit del vespre, Montserrat Roca es dirigia al públic que emplenava la sala Tarafa, començant per explicar com havia anat el que ella hagués estat l’escollida per aquest any. “Allà per Setmana Santa em va trucar l’alcalde i em va oferir ser la pregonera. M’ho vaig pensar, però li vaig acceptar el nomenament. No sabia on em ficava”. I segons digué, va començar a rumiar com era que li havia tocat a ella, quin podia ser el fil conductor o las raons, basant-se en quatre paràmetres que semblaven decisius. Primer: segons l’alcalde havia de ser una dona i ella ho és. A Granollers hi ha moltes dones, segons el padró de 2015, més de 30 mil, unes 500 més que d’homes. Segon: l’edat, els últims anys han estat sempre senyores en edat una mica madura. A la franja de 60 a 65 anys en el mateix cens n’hi havia de enregistrades unes 1.750. Ja anàvem baixant. En tercer lloc va pensar que potser es tractava d’ella ja que mai n hi havia hagut una pregonera del ram de la sanitat. Clar, les possibilitats s’anaven reduint, dona, més de 60 anys, infermera, a Granollers ja no h’hi ha tantes. I en quart lloc va sospesar el fet de la seva relació amb els barris extrems de la ciutat. Va néixer al del Lledoner i ara viu a Palou. A partir d’aquí va quedar clar que es tractava d’ella mateix. Per tal de conèixer una mica les qui la van precedir es va llegir els darrers pregons pronunciats i va començar a fer l’esborrany del qual seria el d’aquest any.
Roca parlà de la seva vida professional en el món de la sanitat i les seves activitats i inquietuds mentre va estar treballant tant en atenció Primària, com en àmbit hospitalari o dedicant-se a la docència, sempre en el sector públic, un sector que durant el darrer quart de segle passat com actualment, ha anat creixent en qualitat i quantitat.
Una segona part del pregó la va dedicar al seu barri de naixement, un Lledoner del qual en queda ben poc. La seva família com moltes altres de pagès vivien a la Carretera, ja que hi havia pocs carrers més i tenien els camps al mateix barri, consumint a la majoria de les cases allò que produïen i les portes estaven sempre obertes i la mainada jugaven al carrer. Recordà també aquella antiga via del tren que unia les dues línies, la del Nord amb la de França i que anys més tard van suprimir, tot desapareixent la incomunicació de les noves de Can Mònic. Era una època en què els joves començaven a treballar a 14 anys. Ara, des de fa 30 anys la Montserrat Roca viu a Palou, un barri que ja compta amb enllumenat i clavegueram, i que cada vegada té menys pagesos, malgrat gairebé totes les cases tenen el seu hortet que els abasteix. L’auditori va riure quan comparant el Palou d’abans i el d’ara va dir que fa 30 anys es veia el Montsent, Matagalls, Montserrat i ara també es veu el Circuit, la presó… Recordà també la seva relació amb altres barris com de Can Gili, masia on els seus avis havien estat de masovers o els carrers de Barcelona i Joan Camps on va viure una temporada. També va fer esment del teixit associatiu ben viu que té la ciutat.
El pregó més curt
El pregó no podia acabar d’altra manera que recordant com la conferenciant ha viscut la fira. Gairebé obligatori era anar a dinar a casa de l’àvia, anar a veure la passada del dijous a migdia, la fira i les atraccions. Entre alguns actes reivindicatius recordà que quan es feia el sopar de gala de la Setmana del Cinema Espanyol, un any una colla varen organitzar un Sopar Antigala, a La Clau, un local desaparegut a la cantonada dels carrers Bisbe Grivé i Alfons IV. No recordava com va acabar. Ara, el que queda clar és que la gent es va anar fent seva l’Ascensió i a l’arribar la primavera tots tenim ganes de sortir al carrer i gaudir de la ciutat. Com que un dels objectius del pregoner és animar a divertir-se i viure la Fira, va convidar als assistents i ciutadans en general a gaudir de l’ampli programa d’actes, sense oblidar-nos de la solidaritat que hem de demostrar envers tanta i tanta gent a l’altre costat del mar que pateixen la guerra, l’exili i moltes calamitats. Un “salut i festa” aixecà el públic de la sala Tarafa que li va oferir un fort i llarg aplaudiment. Eren dos quarts i cinc de vuit. Un pregó dels més curts de la història, de 18 minuts, però sense deixar de ser interessant i amè. Potser per això es va fer encara més curt. Algun mal pensat, sense dir noms, va relacionar el pregó amb el temps que tenen molts metges de capçalera i especialistes per rebre a tres pacients. Tampoc és això, ja que per experiència i en honor a la veritat hem de dir que molts ens han dedicat molt més de temps, el necessari, això sí, posant aquest temps “de la seva butxaca” o fora de jornada.
Josep MAS