Ara que han passat els dies podem reflexionar sobre el debat d’investidura de Pedro Sánchez. Per algun motiu he recordat del cas Dreyfus, que va dividir la societat francesa entre 1894 a 1906. També he recordat a Émile Zola i el seu irrepetible J’Accuse. També he reflexionat veient el programa dedicat a Suárez per Bertín Osborne. Basant-me en tot això, i parodiant a Thomas S. Elliot -By the waters of Leman I sat down and wept-, em vaig posar a escriure.
S’ha dit per activa i per passiva que Albert Rivera és o pretén ser el nou Suárez. Es creu tocat pels déus per ser l’alternativa de centre en aquests moments, en els quals, molts pretenen titllar com una segona transició. En primer lloc només hi pot haver una transició. El que passi a partir d’ara no sé com es dirà, però segur que transició no. En segon lloc, si bé és cert que Suárez es una de les personalitats polítiques més importants de la nostra recent història, no és menys cert que no va estar sol. Al seu nom hem d’afegir els de S.M. Joan Carles de Borbó; Nicolás Cotoner i Cotoner, marquès de Mondejar; Torcuato Fernández Miranda; Manuel Gutiérrez Mellado, capità general ad honorem de l’Exèrcit de Terra; i Miguel Primo de Rivera i Urquijo, artífex de la llei per a la reforma política. A qui té Rivera? Millor no contestar per no fer-nos mal.
Durant els anys de la transició hi van haver excel·lents parlamentaris. No parlem de partits, sinó de persones. Vam tenir la sort de tenir polítics que, amb els anys, es van convertir en grans estadistes. Igual que el Tarradellas que va venir com a president de la Generalitat no tenia res a veure amb el que va fugir abans de finalitzar la guerra civil, el mateix podem dir de Santiago Carrillo. El dia que Suárez li va prometre que legalitzaria el PCE, Carrillo va canviar els estatuts del seu partit i va acceptar la Bandera, la Constitució i al Rei. Aquell dia es va canviar la història d’Espanya. I estadistes van ser també Felipe González, Alfonso Guerra, Miquel Roca i Junyent, Manuel Fraga, Xabier Arzallus o Gerardo Iglesias.
En l’última convocatòria per escollir el nou president del govern un no va veure a cap estadista. Podem deixar a part a Rajoy i Sánchez. Un per trajectòria ha demostrat que ho és i l’altre, encara que verd, pot convertir-se en això. Ara bé, la resta està molt lluny del que un considera que ha de ser un estadista. Com va dir Felipe González de Pablo Iglesias, no és comprensible la ira i la rancúnia que molts exhalaren durant aquelles jornades. Tampoc per part de Sánchez, Rufián, Homs … En l’època que estàvem parlant no hi havia ni ira ni rancúnia. Tots ells sabien el que havia passat anys enrere. Tots coneixien d’on veníem i tenien molt clar cap a on volien anar. Per això van deixar a part ideologies i, encara que no estiguessin d’acord amb tot, van lluitar per no només aprovar una constitució i fer gran una nació, sinó per apartar de la vida quotidiana espanyola els fantasmes del passat.
Un punt i a part per explicar una anècdota. El general Vicente Rojo va ser el gran enemic de Franco durant la contesa civil. Quan el primer va morir no hi va haver grans recordatoris en els mitjans de comunicació. Això sí, Franco va demanar saber el recorregut del cotxe fúnebre fins al cementiri de Sant Just. Imprevisiblement aquella tarda va decidir anar als toros. La comitiva de Franco es va creuar amb la del cadàver de Rojo. Va fer aturar el cotxe per homenatjar l’amic -encara que enemic- que acabava de morir.
Reprenguem el fil. Aquesta ira i aquesta rancúnia es noten en la nostre societat o, dit d’una altra manera, la societat és reflex del que es transmet des del Congrés. I no només a Madrid. Aquí a Catalunya les coses no són molt diferents. Alguns estan pretenent posar a la pràctica una cosa que havia desaparegut. És a dir, les dues Espanyes de Machado van acabar amb la mort de Franco. Amb Suárez i la transició es va començar a treballar en un nou projecte social que, fins no fa gaire, tots estàvem d’acord. La manca de professionals o la deriva política dels últims anys han provocat no només aquesta ira i rancúnia, sinó una desil·lusió absoluta cap a la política. Però no tot està perdut com ens ensenya el cas Dreyfus. França va estar dividida durant més de sis anys però, al final, es van reconciliar tots dos bàndols i van reconstruir la nació francesa. Aquí podem fer el mateix.
Tornant a Zola i al seu J’Accuse, només ens queda dir el mateix que ell. Hem d’acusar els nostres polítics per la deriva que estem vivint. Els nostres polítics han de baixar del pedestal i demanar perdó a la societat espanyola. Demanar perdó per la corrupció. Demanar perdó per haver prostituït una feina tan digne com el de ser polítics. Els polítics catalans han de demanar perdó per haver enganyat a una societat amb estratagemes independentistes i no ser honestos. Han de demanar perdó per no saber gestionar i inventar-se ficcions per sortir del pas. Han de demanar perdó per moltes coses i, fins i tot, alguns tindrien que marxar a casa seva. Nosaltres, els ciutadans, acusem els polítics no només per haver-nos mentit, sinó per haver-nos fet perdre la il·lusió en la política.
Dèiem que alguns estan intentant fer una segona transició. Aquests dies a molts se’ls ha omplert la boca amb una sola paraula: canvi. I pot ser cert que es necessiti un canvi, però no el que ells postulen. Per a alguns el canvi significa treure a un o a uns per col·locar-se ell o ells. I això no és un canvi.
El que necessita Espanya és un gir. Oblidar-se de les coses innecessàries que ens envolten. M’explicaré. Portem més de trenta anys amb unes estructures ja consolidades. El mecanisme ja funciona. Estem abocats a seguir endavant amb la democràcia i, per molt que algú ho intenti, aquest engranatge porta anys molt ben engreixat. Tenint en compte això els nostres polítics han de tornar a fer política. Han de baixar al carrer, a l’arena política. Han de tornar a entusiasmar a la gent. La societat s’ha de retrobar amb els seus polítics i aquests amb la política. Potser cal explicar-li a la gent que un no sap com farà les coses o com finalment es realitzaran. Que no sap si els resultats seran bons o dolents a curt o mig termini. Ara bé, que si tots junts agafem el toro per les banyes, amb tota seguretat, deixarem un món millor als nostres fills i, fins i tot, nosaltres aconseguirem gaudir de la feina ben feta.
Els polítics han de descartar del seu vocabulari paraules o sentiments com ira, mentida corrupció o rancúnia. I un cop concedit el perdó, treballar i retrobar-se amb l’esperit originari del que és i ha de ser la política. De no produir això estem abocats al caos. Ara bé, un ha de ser optimista i pensar que mai és massa tard per a res i menys per a tot això. Que així sigui.
César Alcalá
