La hipocresia és la característica bàsica d’una llei que, quan interessa als polítics, es posa de moda o no en el nostre país. Així es pot definir la llei de la memòria històrica. Temps enrere va sortir a la llum pública l’aparició d’una fossa a Alcalá de Henares. Allà, presumptament, estaria enterrat el dirigent del POUM Andreu Nin. Alguns van comentar que finalment es sabria la veritat. Ha passat el anys i mai més ningú ha parlat d’aquesta fossa. No existeix. No es vol descobrir la veritat. És millor tapar una part fosca de la història i només parlar de l’altra. Això és hipocresia. Quan els polítics fan d’historiadors poc es pot esperar. Aquests utilitzen les dades pel seu propi interès i les fan servir per demostrar l’indemostrable. La història no els importa. La fi és la utilització malvada d’uns fets en benefici propi.
Però la hipocresia va molt més enllà. S’ha dit, fins a la sacietat, que Franco i els seus van donar un cop d’estat per enderrocar la República. Aquesta afirmació, no només expressada per certs polítics, sinó per saberuts historiadors, ha calat en la societat espanyola i s’ha tergiversat la realitat. Ningú recorda que l’artífex del cop d’estat va ser el general Sanjurjo i que Franco només era un militar més dins de l’engranatge militar de l’època. Recentment un membre de l’esquerra de Parets del Vallès ha demanat retirar un carrer del municipi dedicada a Luis Piquer Jover. Aquest senyor va ser assassinat amb els seus dos fills Ángel i José Piquer Pellicer a la la carretera de Parets del Vallès a Mollet del Vallès el 31 de juliol de 1936. Franco va ser nomenat Generalísimo i Cap de Govern el 28 d setembre de 1936. Per tant, quan van ser assassinats, difícilment coneixien a Franco i el més terrible, tampoc se’ls pot titllar de franquistes. El seu únic delicte era ser espanyols i de dretes. Per això l’esquerra casposa vol eliminar el seu nom de Parets del Vallès.
Reprenent el tema del presumpte cop d’estat de Franco, ens hem de preguntar: quina és la veritat? La República era el mal menor a Espanya. Tots els que van participar en la guerra civil van viure la monarquia d’Alfons XIII. El seu regnat va ser un dels períodes més nefastos de la història d’Espanya. Ningú, en el seu sa judici, pretenia restablir la monarquia. Ara bé, tampoc mantenir una República corrupta. Si, senyors, siguem sincers! Aquesta és la realitat. La República de 1931 estava massa prostituïda. El cop d’estat o aixecament militar del 18 de juliol de 1936 tenia de servir per canviar els polítics existents i mantenir la República. És a dir, es volia netejar la corrupció de la societat espanyola. Aquest, i no un altre, va ser el motiu del cop d’estat de juliol de 1936.
No tots els militars van estar a favor del cop d’estat. Molts es van aixecar perquè els havien promès càrrecs en diferents governs civils. D’altres, com els generals Rojo, Batet, o Campins van romandre fidels a la República perquè els seus principis anaven més enllà de qualsevol plantejament polític.
El que ja no és tan conegut és el fet que Franco no estava d’acord amb l’aixecament militar. El 23 de juny del 1936 va escriure a Santiago Casares Quiroga, cap del Govern de la República, en aquests termes: “Es tan grave el estado de inquietud que en el ánimo de la oficialidad han producido las últimas medidas militares, que faltaría a la lealtad debida si no le hiciese presentes mis inquietudes. Faltan a la verdad los que presentan al Ejército como desafecto a la República. Aún estando a muchas millas de la Península, no dejan de venir hasta aquí noticias que revelan que tal estado de cosas existe igualmente, tal vez, en mayor grado, en las guarniciones peninsulares, incluyendo todas las fuerzas militares de orden público”.
Què pretenia Franco? Potser un reconeixement pels serveis prestats. Casares Quiroga no li va fer cas. Quan Franco va veure que no requerien els seus serveis i que la seva carta queia en el més profund dels abismes, va acceptar el paper que se li va oferir per aquells que ell havia traït en el mes de juny de 1936.
Però no acaba aquí la hipocresia històrica que estem vivint actualment. A molts només els interessen els repressaliats pel franquisme. Els partits d’esquerra reivindiquen aquells que van ser perseguits un cop acabada la guerra civil. Per un efecte amnèsic s’obliden d’aquells que van ser repressaliats durant la guerra. Potser perquè ells mateixos són culpables d’aquestes morts i aquest tema no els interessa. Siguem clars i expliquem els fets tal com van succeir.
Durant la guerra civil a Catalunya van ser assassinades moltes persones de dretes i catòliques, però també membres de les organitzacions que estaven al poder. Van ser repressaliats a 3 membres d’ACR; 35 de la CNT-FAI; 2 de Estat Català; 90 d’ERC; 2 anarquistes; 11 de les Joventuts Llibertàries; 4 del PSUC; 13 de la UGT; 1 del PSOE; i 3 del POUM.
Per què ERC no ha fet mai cap tipus d’homenatge als seus 90 repressaliats? És senzill. Eren persones que no estaven d’acord amb els postulats d’aquest moment i per això van ser eliminats. Traïdors als ideals no mereixen el reconeixement dels actuals dirigents independentistes.
Al Parlament de Catalunya també estava representada la Lliga Catalana. Molts dels seus dirigents van aconseguir exiliar-se abans de ser repressaliats. Abans d’existir ERC ja governava a Catalunya la Lliga. Prat de la Riba, Puig i Cadafalch o Cambó eren membres d’aquest partit. Les bases de Manresa són obra seva. Tot això no els va servir de res. Eren desafectes al nou règim d’anarquistes i d’ERC. De la Lliga van ser repressaliats: Agustí Riera; Francesc Salvans; Lluís Pinyol; Joan Rovira; Josep Codolà. Havien estat elegits democràticament pel poble català. Tenien tant dret com els altres de formar part del Parlament. Per què no se’ls hi ha fet un homenatge?
La legalitat parlamentària no els va emparar. A Joan Rovira el van detenir el 18 d’agost de 1936 i els van empresonar a la presó de Lleida. Va ser jutjat el 27 d’agost malgrat la seva immunitat parlamentària. El judici va ser sumaríssim i se li va negar la possibilitat de defensar-se. Va ser condemnat a mort per haver permès la Cavalcada de Reis quan era alcalde de Lleida en el mes de gener de 1936. Aquest va ser el seu únic crim. Aquest mateix dia va ser afusellat al cementiri d’aquesta ciutat. Enterrat en una fossa comuna, va perdonar als seus botxins.
Aquest diputat al Parlament no ha merescut el reconeixement de la classe política catalana. La Memòria Històrica no és per a ell. No els interessa donar a conèixer les injustícies que ells van cometre. Només importen les víctimes del franquisme. Això és hipocresia. I el cas de Joan Rovira no és l’únic. Si de veritat volguessin fer memòria històrica hauria de posar-se al Parlament una placa que homenatgés a tots els diputats morts durant la guerra civil.
Gràcies al llibre El preu de la traïcions el president Josep Tarradellas va tornar a la quotidianitat diaria. En ell s’explica que els 200.000 francs que es van pagar per alliberar 172 maristes li van ser lliurats a ell que, en aquell temps, era conseller de finances. Els va utilitzar per comprar armament. Una part substanciosa es va ingressar en un compte suís. Després de la guerra li va servir per a reorganitzar ERC. Tot i el pagament 46 maristes van ser assassinats. Tant Companys com Tarradellas van saber d’aquests assassinats i, per rentar les seves consciències, van salvar la resta de maristes. Apuntem que el Tarradellas que va tornar a Catalunya com a president de la Generalitat poc tenia a veure amb el de la guerra civil.
Pel que fa a Tarradellas hi ha una altra història i té a veure amb el cor del president Macià. Quan va morir se li va extirpar el cor i es va decidir conservar-lo com si d’una relíquia es tractés. Simbòlicament aquell era el cor de Catalunya. En el mes de gener de 1939 se’l va endur Tarradellas a França. Va ser dipositat en una caixa de seguretat a Tours. L’any 1977, en tornar de l’exili, el va portar en secret. En el mes de setembre de 1979 es va lliurar als descendents de Macià i aquests el van enterrar al cementiri de Montjuïc al costat del cos. El patètic del cas és que quan van obrir el nínxol de Macià van trobar dins una altra urna amb el veritable cor. Anècdotes a part, per què essent militar i espanyolista va evolucionar cap a l’independentisme?
El canvi es va produir l’any 1915. Aquest any el Congrés es va negar a acceptar la seva proposta de modernitzar l’armada espanyola adquirint més submarins i torpediners. Per aquell temps era diputat de Solidaritat Catalana. El tinent coronel de l’exèrcit espanyol no va acceptar la negativa del Congrés i va decidir renunciar a la seva acta parlamentària. A partir d’aquest moment va començar el seu canvi ideològic. Una rebequeria va desencadenar en la creació d’Estat Català i posteriorment en ERC. Dit d’una altra manera, l’independentisme català és fruit d’una negativa parlamentària i no producte d’uns drets històrics perduts l’any 1714. La hipocresia dels independentistes arriba fins a aquests límits.
César Alcalá
Historiador
