Granollers, 6 de maig de 2013
—Els seus primers records de la Fira i Festes de l’Ascensió…
—Els emmarco dins d’una etapa de la meva infantesa força trista, ja que per motius familiars vaig venir a Granollers des del meu poble natal de Pont de Vilomara, quan tenia només 7 anys, en plena postguerra. Aleshores no coneixia Granollers, gairebé no hi tenia família… Malgrat tot, amb el pas dels anys, tot va anar canviant: vaig coneìxer el meu marit, vam comptar amb amistats que m’han marcat per a tota la vida, com és el cas d’Antoni Cumella i la seva família… L’Ascensió es presentava com a una gran oportunitat.
—Expliqui.
—La ciutat vivia l’Ascensió d’una manera intensa. Per a la canalla era una gran festa, ja que ens permetia anar a la carretera i descobrir la comarca, que venia massivament, remarcant la capitalitat de Granollers. Podíem veure els cavalls, les vaques i més tard participar d’actes especials com els festivals de cinema.
—Festivament…
—Eren dies importants a totes les cases, ja que venien parents d’arreu. Tothom volia viure l’Ascensió de Granollers i molt especialment aquells que estaven lligats al camp i la pagesia.
—Per a les joves com vostè eren dies de llibertat?
—Eren dies diferents, però això de la llibertat… Les nenes havíem de ser a casar a una hora determinada i explicar amb qui havíem estat… Però vaja, la Fira et donava més oportunitats. Fins i tot teníem ocasió de veure aquell vailet que t’agradava…
—Algun record especial?
—El dia que es va ensorrar la plaça de braus el 1951 i que va causar tant de pànic.
—Què en pensa de l’evolució de la Fira?
—Sentimentalment i emotivament, m’agradava més quan es feia al centre de la ciutat. Això de sortir de casa i veure tots els sstands era força impactant. Ara, per a mi, és una altra cosa. Entenc que de la manera que es fa, segurament només es pot fer allí on es fa, al Parc Firal, però tot i això jo crec que s’hauria de fer alguna cosa important al centre. Vist amb perspectiva, ha perdut una mica d’encant.
—Vostè la visita al Parc Firal?
—Imagino que faig el que fa tothom: baixo un dia, passejo…
—Com veu aquest Granollers que tan bé coneix?
—En molts aspectes hem guanyat moltíssim. Els meus amics de fora resten bocabadats quan veuen la gran quantitat de coses que es fan. I la ciutat, urbanísticament, ha millorat moltíssim. Jo sóc una gran enamorada de Granollers. I m’agrada, malgrat sé que hi ha gent que la troba lletja. És una ciutat agradable i de bon viure. I culturalment…
—Què li passa a Granollers culturalment?
—Doncs que presenta una gran diversitat d’actes, molts dels quals de categoria, com a exemple el gran concert que va oferir l’Orquestra de Cambra de Granollers fa uns dies al Teatre Auditori amb la 5a Simfonia de Schubert i dues peces de Josep Maria Ruera… Culturalment estem ben servits, ja que hi ha molta oferta. Alguns actes es mereixerien una resposta més important.
—Es vostè una dona activa, socialment i culturalment parlant.
—Ho sóc i més especialment encara des que morí el meu marit, l’Oriol, fa 10 anys. Després de la seva mort vaig entendre que havia de seguir endavant si no volia ensorrar-me, fet pel qual vaig prodigar-me en causes socials en les quals crec fermament, com les que duen a terme la Fundació Oncovallès i la Fundació Cultura de Pau en la qual col·laboro tot ajudant en la mesura que puc Federico Mayor Zaragoza.
