PACO MONJA
—Acaben d’estrenar un nou espai d’exposicions en un edifici singular de Granollers, la Casa Miquel Blanxart i Estapé.
—Des de fa molts anys hem presentat els nostres productes a la plaça Maluquer i Salvador, però quan vam veure que la Casa Blanxart quedava lliure no ho vam dubtar ni un moment. És un edifici arquitectònic de bella estampa i referencial pel que fa a la presència de la pedra en la seva façana. Es tracta d’un bon espai per a presentar tot allò que nosaltres fabriquem i venem, ja que en el nostre cas la pedra és el nostre producte referencial.
—Diu vostè que són autèntics artesans!
—Per la manera com treballem la pedra i d’altres materials com el marbre o el granit ho som. A casa, donem vida a la pedra natural fent colors, textures i acabats al gust del client. I la nostra, li ho puc assegurar, és una pedra viva!
—Com s’aconsegueix això?
—Tractant-la amb professionalitat i treballant-la molt bé. La pedra natural ofereix moltes possibilitats.
—La història passada de la humanitat n’és plena de bons exemples.
—Un fet que demostra la seva gran utilitat. En el futur seguirà esdevenint important gràcies al seu modern tractament industrial. La prova és la bona acceptació que té la nostra producció.
—Veig que se sap vendre.
—Tenim bons exemples per mostrar, ja que hem participat en la construcció d’edificis singulars, hotels de disseny, apartaments urbans, cases unifamiliars, masies, piscines, jardins, carrers i places públiques…
—A mi, la façana del CEMAV de Granollers m’agrada força.
—Presenta un marbre blanc (sorrenca) que amplia visualment l’espai, dóna lluminositat… Hi ha també d’altres treballs molt importants: el Parc Logístic de Bofill, la Terminal 1 i 2 de l’Aeroport, els edificis centrals de Caixa Tarragona i Caixa Sabadell, les Torres Bessones de Toyo Ito, els hotels Santos, Vela i Mandarin…
—Molt abans de tot això, allà pels anys 60, vostè participà en un projecte empresarial a Granollers amb el nom de Keops.
—Allò va ser un somni professional que es va convertir en realitat mercès a l’ajut i recolzament d’amics com en Toni Torrent, amb qui vaig començar, i d’en Miquel Argila, que es va incorporar un any després a la societat. Ens dedicàvem a la venda i exposició de materials selectius per a la construcció. Fins i tot ens vam plantar a Madrid i vam ampliar la societat! Comptàvem amb una mega-botiga al carrer Hermosillas i amb un magatzem a Barajas per al subministrament de material per a les millors botigues d’aquell moment.
—La raó del seu èxit…
—Érem especialment reconeguts pels esplèndids materials que importàvem d’Holanda, Itàlia, Bèlgica, França, Alemanya… Em sembla que fins i tot a nosaltres mateixos ens van superar aquells moments. En ple anys 80 va esclatar la crisi política i econòmica, van començar a Castelló a fabricar productes similars als nostres a preus més econòmics… I no sé si també ens va faltar una mica més d’experiència i maduresa per seguir endavant… El cas, però, és que vam acabar plegant.
—De l’interior de Can Blanxart a l’exterior: l’Illa de vianants del centre. Què li semblen les obres realitzades últimament?
—A mi, m’agrada la rehabilitació general que s’ha fet al centre, tant pel que fa al disseny com a la pedra utilitzada. Alguns pensen que està mal col·locada, però la realitat és que es tracta d’una pedra escarpejada amb la finalitat de que la gent no rellisqui. El cost d’una peça escarpejada és el mateix que el d’una peça ben acabada. El problema rau en que no s’ha sabut explicar bé el projecte. Allò que no em sembla tan bé, però, és que aquesta pedra no es comprés als industrials de Granollers, que prou falta els fa.
—S’imagina vostè un Granollers amb més color?
—M’ho imagino, sí, i potser hauria d’haver-n’hi més. A la rambla de Santa Coloma de Gramenet nosaltres hem col·laborat en un projecte fet amb 21 colors i textures diferents. Ara, els grisos són molt utilitzats urbanísticament parlant.
