La Porxada i el seu entorn, 1827-1955, nou llibre de Pere Diumaró

abril 24 20:10 2018 Print This Article

L’autor del llibre a la sala d’actes del Museu, on va fer l seva presentació. Josep MAS

La bona acceptació dels seus dos anteriors llibres de temàtica granollerina, La plaça de la Corona (2010) i La carretera 1880-2010, de la Fonda Europa a Can Peret de la Taberna (2013) van animar a Pere Diumaró a reflectir en una nova edició la seva visió sobre La Porxada i el seu entorn, que comprèn els anys des del 1827 fins al 1955.

Pere Diumaró Pou, en Peret Diumaró com molts el coneixem, va néixer l’any 1928 a l’edifici conegut com a Can Peret  de la Taverna, a la cantonada del carrer d’Anselm Clavé (llavors anomenat del Dr. Robert) i la plaça de la Corona, on encara viu amb la seva muller, la Julita Vila. Tota la vida es va dedicar a la seva professió d’artesà i ha estat membre actiu de diverses entitats granollerines d’un ampli ventall, esportives, culturals, religioses (entre elles la recuperació de les campanes de Sant Esteve), benèfiques i també va ser el darrer primer tinent d’alcalde del govern de la ciutat amb Francesc Llobet Arnán d’alcalde.

Portada del llibre de Pere Diumaró

La presentació del llibre ha coincidit amb els actes de celebració de Sant Jordi d’enguany i es va fer a la sala d’actes del Museu que es va omplir totalment. Orgullós com ha de ser, va fer la seva presentació el seu nét Sergi Salicrú, qui després va cedir la paraula a un dels veïns que ah estat durant molts anys testimoni directe de la vida a la plaça de la Porxada, en Joan Canal, sastre del carrer del Dr. Riera, casa on van néixer ell i els seus quatre germans.

Un cop acabades les presentacions Pere Diumaró va explicar el contingut del seu llibre, escrit tot aprofitant l’avinentesa dels 430 anys de l’edifici de la Porxada, quin exemplar molts ja teníem a les nostres mans, comprat a l’entrada. A les 329 pàgines del nou volum, Diumaró ha recollit de mica en mica detalls i documents que per molts eren desconeguts, regirant l’Arxiu municipal, l’Hemeroteca i biblioteques. D’aquesta manera ofereix d’entrada un document i la seva transcripció que fa referència a l’acord de la Universitat de la vila de Granollers (el que era aleshores l’Ajuntament), del 7 de juny de l’any 1586, en el quan s’acordava encarregar la construcció ella Porxada al “mestre de cases” barceloní Bartholomeu Brufalt. Després descriu cadascun dels elements més significatius i curiosos de l’edifici, la teulada, les bigues, la pedra de l’encant, el penell, els quioscos i les reixes (desapareguts). Un segon capítol fa referència a l’edifici de l’Ajuntament, també amb explicació dels diversos ornaments de la façana i interior o del refugi recentment restaurat i que es pot visitar determinats dies de l’any.

Al voltant de la Porxada s’hi ha fet des de fa gairebé mil anys el mercat (el mil·lenari del primer document escrit que es conserva es de l’any 1043). D’aquí l’existència d’algunes places que encara conserven el nom com la de les Olles, dels Cabrits, de l’Oli i d’altres desaparegudes per formar part de la plaça de la Porxada com la de les Gallines, del Blat o de la Fruita. Diumaró ho explica molt gràficament amb fotografies històriques. També parla en aquest capítol d’algunes de les celebracions que han tingut i tenen per escenari la Porxada, Sant Antoni, Carnaval, l’Olla dels pobres, el Ball de Donzelles, el de Gitanes, el Foc de Sant Esteve, la Feta Major, Sant Vicenç Ferrer, patró ella festa de la plaça, Santa Llúcia i fets històrics com l’arribada de la Mare de Déu de Fàtima l’any 1952 o l’espectacle que va muntar Salvador Dalí el 1974.

Dedica també un capítol a personatges que han viscut al llarg de la història entorn de la Porxada. Així hi trobem Josep Fontdevila, gran jugador del Balonmano Granollers i de la selecció; de la saga dels Garrells, Esteve Garrell, Amador Garrell Alsina i el seu fill Amador Garrel Soto; Lluís Sitjes, León Miralles, el doctor Pere Plana, l’enginyer Josep Maria Puchades; Joan Barbany, César Balbuena i Josep Móra, antic arxiuver de la ciutat i que dóna nom a l’Hemeroteca. També fa esment dels serenos, en Baldi, l’Oña, en Potafang, la Gília, en Mananet, els pinyonaires o en Sidro. I d’altres que cita l’Enric Garcia-Pey al seu recull onomàstic de Granollers.

Alguns quadres d’artistes que han pintat la Porxada donen pas als habitants que ha tingut en el període de temps que recull el llibre la plaça de la Porxada, per acabar amb esment d’algunes botigues també emblemàtiques, el forn del Racó (1880), Can Trascó (1898), Can Barbany (1895), Gràfiques Garrell (1886), Calçats Miralles (1920), la cereria Mas Marquès (1946), Can Piguillem (1883), la bacallaneria Portet (1935), la sastreria Sitjes (1882), Can Cunillera (1880) i vàries fotografies de veïns, comerciants i edificis que formen part del patrimoni medieval i modern de la ciutat.

Josep MAS

 

  Article "tagged" as:
  Categories: