La història desconeguda de l’Esbart Dansaire de Granollers a la tertúlia de l’Arxiu

febrero 15 10:08 2018 Print This Article

Portada de la Vanguardia amb la ballada que l’Esbart va fer davant Franco a Barcelona l’any 1942.

L’Arxiu municipal ha dedicat la primera tertúlia de l’any, corresponent a aquest mes de febrer, a recordar la història d’una de les entitats culturals de la ciutat amb un més llarg recorregut, l’Esbart Dansaire. Com a conferenciants a la tertúlia, en aquesta ocasió van ser convidats Josep Capdevila Oliveras, Conxita Armengol Orteu, mestra i balladora des de petita i Pepus Costa, actual president de l’entitat.

Malgrat que existeix constància escrita que l’Orfeó granollerí, origen de l’actual esbart, ja va fer una actuació amb altres entitats locals al desaparegut cinema Majèstic el 7 de març del 1929, a favor de les víctimes d’un incendi a les Gavarres i el Montnegre, la història oficial de l’Esbart comença l’any 1931, quan alguns membres de l’Orfeó Granollerí, pertanyent a la Unió Liberal i el Foment de la Sardana. Parlant de l’inici la Conxita Armengo recordava l’existència d’un dels balls més antics de Granollers, el Ball de donzelles, quins orígens es troben allà pel segle XVI en una vella confraria que tenia per objecte proporcionar el dot de les noies casadores. I la Conxita aclaria que era per “les noies que no en tenien res a dir”, o sigui… ja s’entén.. Des de fa uns vint anys, el Ball de Donzelles es va introduir a la Festa Major i la gent recordava la música de quan a la ciutat s’anunciaven pels carrers amb un cotxe amb altaveu els partits del Balonmano amb l’entrada del ball com a música de fons.

Els tres convidats a la tertúlia, Costa, Armengol i Capdevila a la sala d’actes de Can Jonch. Josep MAS

Per tal d’ensenyar als futurs balladors els ballets es va contractar un mestre de l’Esbart Català de Dansaires, l’Antoni Agulló que es desplaçava de Barcelona a Granollers cada divendres. Els assaigs els feien en una sala o al pati “blau” del Cafè Comercial, l’antiga Fonda de Cal Ros, a la plaça de Maluquer. Entre els aprenents hi havia en Josep Gutinell, segons diuen amb una molt bona oïda i que es memoritzava de seguida totes les peces i el dia que el mestre Agulló no podia assistir, ells les xiulava i podien continuar amb l’assaig. La primera ballada en públic es va fer el 14 de febrer del 1932, a la seu de l’Orfeó Granollerí, al carrer del Pont (ara Josep Umbert), amb el mestre Marià Batallé interpretant la música al piano. Quatre anys després, el 1936 naixia l’esbart infantil format bàsicament per nens i nenes que ja anaven també a prendre a ballar sardanes. En Josep Sala, conegut per tothom com el Senyor Sala o Sala dels ballets, era el president aleshores del Foment de la Sardana i a partir d’aquí se’l va considerar sempre com al’ànima de l’Esbart Dansaire. Com a anècdota que també es va recordar a la tertúlia hi ha el fet que el dia 19 de juliol de 1936 havia estat programada una ballada de sardanes i com que va esclatar la guerra no es va poder fer. El Senyor Sala va guardar en un sobre les 125 pessetes que tenien preparades per pagar la cobla. Aquest sobre, amb les 125 pessetes, que encara es conserven les varen trobar molts anys després en un calaix de l’entitat. Mai s’han gastat. L’esbart va quedar dissolt amb motiu de la contenda i no va tornar a renéixer fins l’any 1940 quan va canviar de nom per passar a dir-se Grupo Folklórico de Granollers. Inclús la Vanguardia publicava una fotografia a la seva portada del dia 28 de gener del 1942 amb l’esbart ballant dos dies abans, davant el general Francisco Franco, a la plaça de la Catedral de Barcelona amb el Sr. Sala al capdavant. Era l’únic esbart que hi havia per aquelles dates.

Des de l’any 1942 fins al 1964 va ser una època amb molta activitat a l’esbart i sobretot a la dècada dels anys 40 va canviar moltes vegades de nom: Grupo Folklórico de Granollers de Educación y Descanso (1940), Conjunto de Danzas Regionales del Frente de Juventudes (1943), Coro infantil del Catecismo Parroquial (1943), Grupo Folklórico de Catecismo (1945), Sección de Danzas Regionales del Centro Católico (1945) i Esbart Dansaire de Granollers (1947). Després d’un parèntesi d’inactivitat, l’any 1973 l’esbart va tornar amb la seva feina amb el nom de Coros y Danzas de la Sección Femenina.

Balladors de l’Esbart a la plaça de Maluquer: Pepita Canal, Joaquim Caussa, M. Antònia Garrell, Lluís Bellavista, M. Rosa Font, Joaquim Raga, Maria Llobet, Josep Llobet, Paquita Yuste, Jaume Arenas, Pepita Pou i Martí Font. Arxiu Mpal./Donació Quimeta Canal

De 1977 fins al 1991 es va denominar Agrupació Folklòrica de Granollers i finalment va agafar el nom actual d’Esbart Dansaire de Granollers. Havia arribat l’etapa democràtica i totes les entitats havien d’actualitzar els seus estatuts. L’esbart no en tenia i els van haver de redactar. Aquella Agrupació Folklórica va tenir una primera junta formada per membres de l’antiga Organización Juvenil Española (secció de Falange Española), presidida per Jaime Bellavista Icart, amb la vicepresidència de Bernardina Díaz i com a altres membres Julián Lloreda, Juan Viñallonga, Alejandro Viaña, Carlos Abàsolo i Pedro Vilà Ayats. Jaume Bellavista va deixar la presidència el 1984. Juan Jose García Marmer va ser el nou president. A partir de llavors l’activitat va començar a mermar i el nombre de balladors va quedar molt reduït. A partir del 1991un grup de pares entre els quals hi havia en Carles Masjuan, Modest Pou, Raimon Soler i Antoni Pagès van decidir intentar revitalitzar l’esbart i es van presentar nous estatuts i una junta gestora amb Raimon Soler com a president.

Josep Sala, feia ja temps que havia hagut de deixar la seva activitat de tota la vida, encara que mai havia deixat l’entitat. Molta gent que el vàrem conèixer diu que el senyor Sala era l’Esbart i sense ell no hauria existit. Moria l’any 1996 i l’Ajuntament li va dedicar una plaça al barri de Sant Miquel, on havia viscut sempre, amb un bust seu, descobert per la seva vídua Carmina Vallverdú que sempre el va acompanyar a les ballades.

La tertúlia es va allargar tot recordant una infinitat de persones, mestres del cos de dansa dels adults i mestres dels grus infantils, quina llista resulta interminable. Tota la informació tant gràfica, unes 1900 imatges de 1931 fins al 2006, com escrita (de 1925 fins al 2016) referent a l’Esbart Dansaire es pot consultar a l’Arxiu Municipal, inclòs el llibre d’en Josep Capdevila, editat amb motiu del 75è aniversari. Importants donacions han estat fetes per la Quimeta Canal, una figura rellevant dintre l’esbart i en Carles Masjuan.

 

Josep MAS

  Article "tagged" as:
  Categories: