“Mestres de Granollers. Les dones i l’ensenyament”, nova tertúlia a l’Arxiu

Marzo 09 11:17 2017 Print This Article

Les dues protagonistes de la xerrada les germanes Rosario i Eva Rodríguez Castro

La d’aquest més coincidia amb el dia internacional de la dona i com en altres ocasions les tertulianes ham estat dues senyores, aquesta vegada dues mestres d’escola, les germanes Rosario i Eva Rodríguez Castro, que també són habituals col·laboradores del grup de documentació de fotografies de l’Arxiu Municipal.

Filles de pares també mestres, la Rosario va néixer l’any 1939 a Igualada i la seva germana Eva per circumstàncies de la guerra civil va néixer l’any 1941 a León. Ambdues i els seus pares van venir a viure a Granollers l’any 1942. Totes dues van estudiar a l’escola Pereanton del carrer Antoni Espí i Grau i el batxillerat a l’institut de segon ensenyament del carrer de Corró, al costat de la Biblioteca Popular Francesc Tarafa. Després van fer la carrera de magisteri, encara que la seva vida professional va seguir per camins diferents. L’Eva va fer algunes substitucions com a mestra i després va treballar com a telefonista fins que va casar. Del seu matrimoni va tenir quatre fills. La seva germana Rosario, també casada i mare de vuit fills va fer oposicions i va treballar de mestra a les escoles públiques, aleshores anomenades Escoles Nacionals de Victoria (actual Ferrer i Guàrdia), Joan Solans i Pereanton, dins que es va jubilar.

La Rosario, acompanyada per la seva germana va oferir a l’auditori que aquesta vegada omplia gairebé la sala d’actes de Can Jonch les seves vivències com a mestra, començant per explicar les penalitats que van haver de viure alguns d’aquests professionals a Catalunya durant la guerra de 1936,que segons ella van estar molt perseguits o castigats. En temps de la República, a Catalunya s’havia fet un ensenyament de qualitat. Alguns mestres cobraven de l’Estat i d’altres eren mestres de la Generalitat. Aquests van ésser depurats i molts varen perdre la seva plaça, podent continuar fent de mestres però només a l’ensenyament privat. El pare de la Rosario i l’Eva havia obtingut el número 1 a les oposicions i va ser destinat a Can Tunis (llavors Casa Antúnez), un dels barris amb més pobresa de Barcelona. La mare va ser detinguda i empresonada pel fet de pertànyer al partit d’Esquerra Republicana. Per això després va ser desterrada a un poblet miner de la província de León on va néixer l’Eva. Després van tornar a Granollers i va treballar al Parvulari nº 1, conegut com el parvulari de la senyoreta Sofia Castro, que hi havia a l’institut del carrer de Corró i més tard a un altre centre prop de l’antic escorxador, on ara hi ha el teatre auditori. L’altre parvulari públic, el número 2 estava a la cantomnada dels carrers de Corró i València i mo,ts encara elrecrodem com el parvulari de la senyoreta Font. El pare va haver de buscar feina i va treballar de comptable a Can Margall.

De la seva infantesa, la Rosario recordava que vivien darrere els frares (Franciscans) i anaven als Col·legis Nous, com es coneixia al Col·legi Pereanton. En aquella època l’escola pública no era gaire ben vista a Catalunya i de fet, quan va fer el batxiller ella era l’única noia que venia d’una escola pública. Més tard, ja quan feia de mestra, moltes companyes portaven els seus fills a l’escola privada i això m’empipava. Una altra peculiaritat era que del meu curs era l’única que la mare treballava fora de casa. Parlant dels col·legis que en aquella època hi havia a Granollers recordava el dels mestres Muntanya, el del senyor Puig, més tard anomenat Educator i Educem al fusionar-se amb l’Acadèmia Cots que dirigia la senyoreta Meján, el dels Escolapis, per nois i el de les Carmelites, per noies, el del Sr. Manuel Masjuán i el parvulari de la senyoreta Brau, la majoria d’ells, exceptuant els dels Escolapis i les Carmelites, ubicats al llar de la carretera. Els horaris que feien un cop acabada la guerra i fins ben entrats els anys 60 del segle passat eren de 9 a 1 el matí i de 3 a 5 de la tarda, de dilluns a dissabte i el dijous es feia festa a la tarda. Del seu pas per l’Institut recordava alguns dels professors, Salvador Llobet, Antoni Jonch, el Sr. Boix, de química, Josep Verde Aldea, Vicens Casals Grau, de dibuix… Molts es van traslladar al nou edifici del carrer de Flor l’any 1962 quan es van inaugurar el que llavors es deia Colegio Oficial de Enseñanza Media (ara escola de Primària municipal Salvador LLobet), junt amb l’altre edifici de l’Escola Municipal del Treball.

Pros i contres de fer de mestra

Per parlar de la seva vida laboral com a mestre va voler començar fent una classificació dels pros i contres de la feina del mestre. Va començar per la part suposadament negativa segons ella, com els estudis necessaris que en una determinada època eren necessaris per ser mestre, només amb quatre cursos de batxillerat i tres anys de magisteri. Val a dir que la majoria de generacions de mestres, malgrat que aquesta època assenyalada per la Rosario van haver de fer sis o set anys de batxillerat, segons el pla vigent i després els tres de la carrera de grau mitjà. Un altre aspecte negatiu d’aquesta feina, corroborat per alguns assistents a la tertúlia i no tan sols professionals del ram de l’ensenyament va ser la pèrdua d’autoritat que ha anat patint el mestre i això va começar quan es va començar a tutejar. Pel que fa als pros, sempre tenint en compte el que diu la gent, els avantatges de fer de mestre són els horaris, les vacances i dies de festa, ja que és la cosa visible, mentre que ningú veu les hores de més que es fan a l’escola de reunions, tutories… i el treball de correcció i preparació de les classes a casa. El sou dels mestres que sempre havia estat considerat com d’una feina poc o mal pagada, actualment no ens podem queixar i fins ara, la jubilació, possible a les escoles públiques, als 60 anys i amb 30 anys de servei, mentre que a la privada la cosa canvia i es regeix per la llei laboral general. A tall d’anècdota va explicar que sempre havia estat intrigada per saber d’on vindria aquella dita de “Passa més gana que un mestre d’escola” i va arribar a la conclusió que podia ser degut al fet que fins a finals del segle XIXè als mestres els pagava el sou l’ajuntament del poble on estaven i molts ajuntaments mai tenien diners, fins que Alvaro de Figueroa, el Comte de Romanones que va ser ministre d’Instrucció va decidir que eles mestres havien de ser funcionaris i els havia de pagar l’Estat. Malgrat això en alguns pobles els mestres disposaven de habitatge (recordar les cases dels mestres de les escoles de Palou) i els havia de facilitar l’ajuntament. Del seu pas per l’actual escola Ferrer i Guàrdia feia esment que es tractava d’una escola una mica difícil, ja que va coincidir amb els anys en què a Granollers, com arreu de Catalunya van venir moltes persones d’altres regions. Molts arribaven a mig curs i clar, havien de portar la canalla a l’escola i com que en aquella escola hi havia assignada una mestra més com a suport, moltes de les noves matriculacions es feien allà. Més endavant també es va dotar al centre d’un psicòleg. Però he de dir que aquella canada es feia estimar molt.

Preguntada si ella era partidària dels deures a casa,va dir que no i que tan sols els divendres els donava alguna “cosa agradable” per fer, tipus passatemps. Ara veu gairebé amb sorpresa amb els seus néts que els deures els posen als pares i als avis, ja que els han de fer llegir a casa…

La propera tertúlia, prevista pel mes que ve estarà dedicada al Club Natació Granollers. De ben segur s’haurà de començar d’aquella primera piscina de Can Gou, al carrer de Navarra, de la primera amb mides olímpiques i trampolí… però això, si Déu vol, d’aquí a un mes.

Text i Foto: Josep MAS

  Article "tagged" as:
  Categories: