Un món sense por

enero 12 08:53 2016 Print This Article
Ferran Riera

Ferran Riera

Les festes de Nadal que acabem de passar han estat diferents.  Ben mirat cada any ho són perquè s’hi arriba en unes circumstàncies pròpies del moment que es viu socialment i que es subministra mediàticament. Els atemptats a París i la desorientació generalitzada (a la que no és aliena l’actualitat política) ens han dut  un temps nadalenc  en un ambient carregat, si un es permetia el  luxe de parar-se a pensar i a mirar,  per l’estranya experiència de que la nostra vida penja d’un fil. Dic “estranya” experiència perquè certament vivim en un món que, entre dietes d’aprimament i consum desmesurat,  s’entesta en fer-nos oblidar que el control total i absolut sobre els esdeveniments de la pròpia vida no és, ni de bon tros, nostre.

Enguany  però, ha estat més fàcil o menys impossible  adonar-se que no hi ha sistema de seguretat que ens protegeixi de la irracionalitat i la barbàrie i comprovar amb dolor que els nostres principis i ideals,  la nostra tradició i el nostre modus vivendi  no ens serveixen per sostenir-nos davant la por d’un esdevenidor incert.

Què significa en aquesta situació tornar als orígens? És possible reconstruir una societat, un món en què puguem viure sense por no per l’oblit de qui som sinó per una certesa  bona sobre nostre destí?  Es pot tenir una consciència tal del significat de la vida que ens permeti ser lliures sense renunciar a res dels que ens passa? Respondre a aquestes preguntes o almenys intentar-ho  és iniciar una partida educativa diferent en la que el  que està en joc ja no són les competències i el que som capaços de fer “fer” als nostres fills i alumnes.

Partir d’aquestes preguntes  i tenir-les en compte en el desenvolupament del procés educatiu del nen i del jove,  no només permet l’elaboració d’un projecte educatiu, sinó que arriba a la implicació en les decisions sobre la didàctica a l’escola.

Ningú  que miri amb lleialtat la seva experiència pot dubtar de que és l’amor que rebem i no el que fem el que ens construeix com a homes.  La relació original de la vida entre pares i fills, l’experiència de l’enamorament i de l’amistat veritable, per posar alguns exemples, així ho mostren.  Per aquest motiu el que fa diferent una educació d’una altra és la posició que prenem sobre la qüestió més decisiva de la vida: és possible ser estimat sempre?

En els darrers temps sembla imposar-se l’evidència que la resposta a aquesta pregunta és negativa. En conseqüència només ens queda el refugi de l’acció i per aquest motiu els adults vivim amb tanta tensió, amb tant d’estrès i violència tot allò que amenaci d’interrompre el camí en el “bon fer” dels nostres fills. Amb indicis de desesperació, intentem – sense èxit és clar – aplanar totes les valls i totes arestes que puguin significar un mal pas, una desviació, en el projecte de “fer” dels nostres fills homes que ho “facin bé”. Això inclou els nostres propis errors i les nostres imperfeccions a l’hora de posar-nos davant seu.  El patiment està servit. Hem oblidat que el que  fa que un home esdevingui  un bon músic no és evitar-li que escolti màquina o reggaeton sinó el descobrir-se estimat en la bellesa d’una rapsòdia de Rachmaninov o d’un preludi de Chopin.

Que n’és d’interessant i necessari  per la nostra civilització occidental i per cada un de nosaltres endinsar-nos verdaderament en  el misteri que hem celebrat aquest Nadal: un Déu que no ve a dir-nos el que hem de fer – el nen no diu res del pessebre estant –  sinó que amb la seva presència i companyia, en  el portal pobre i fràgil de la nostra existència  ens recorda que som estimats.

Ferran Riera

Professor i Enginyer Tecnic en Telecomunicacions

  Article "tagged" as:
  Categories: