El club dels botiflers

enero 07 06:05 2016 Print This Article
David Martínez

David Martínez

La resolució de la CUP i la posada en escena del seu funcionament assembleari hauria de ser rebuda com una gran lliçó política. Sobretot pel  conjunt dels sobiranistes que els van prestar el vot en les passades eleccions. Per a tots aquells que sense conèixer a fons el seu funcionament intern i ideològic van votar-los, pensant que eren els més preparats per tirar endavant el procés o desencallar-lo si en Mas s’ho repensava.

En qüestions independentistes podia semblar que en Mas no era suficientment radical i que serien uns altres els que l’empenyerien cap al salt al buit de la independència.  Molts dels que consideraven la CUP els radicals del radicalisme independentista, no van tenir en compte els pros i els contres de la seva forma de prendre decisions. Tots aquells que els hi van prestar el vot, han quedat amb un pam de nas. Però realment si la cosa no ha sortit com esperaven no és només culpa de la CUP,  en realitat el resultat era més que previsible. El seu sistema de presa de decisions, comporta tota la parafernalia viscuda aquestes darreres setmanes, per arribar a un resultat més que previsible. Molt soroll per a poques nous.

La decisió final de la CUP ha estat conservadora. Retornar a la zona de la retòrica revolucionària sense haver d’assumir compromisos polítics que els puguin desgastar. Però el fet de no mullar-se, aquesta vegada potser si té conseqüències. Potser fa que molts els hi vegin el llautó.

En favor de la CUP he de dir però, que són tots els sorpresos  els que també han de reflexionar. Els decebuts han demostrat que no els coneixien mínimament bé. Aquesta és la seva manera de procedir i cal respectar-la; encara més si no tens coneixement del què estàs votant.

L’entusiasta del procés considerava als de la CUP com a companys, mentre que els de la CUP mai han pensat que els catalanistes de CIU fossin del seus, tampoc companys de viatge, ni tant sols si es tracta d’un viatge cap a la independència. Perquè per a ells la seva ideologia supera el seu nacionalisme. L’entusiasta van pensar també que la CUP era quelcom que no és. Ara la reacció és ridiculitzar-los, faltar-los al respecte per les xarxes socials i dir-los botiflers. Cupaires, benvinguts al club.

Tots aquells agents informatius, analistes polítics i sobretot la ANC demanant el vot pels que consideraven que compartien un mateix full de ruta; són també responsables de la situació que s’ha generat. Tots els esmentats, amb  la seva actitud engrescadora,  manca d’anàlisi o coneixement, no van  veure, o no  ho van voler veure, no van informar, ho no van voler informar de les limitacions polítiques, ideològiques i organitzatives de la CUP  a l’hora de prendre decisions crucials en un espai parlamentari com el que tenim.

Veient el que ha succeït, el plantejament plebiscitàries de les eleccions es pot posar fins hi tot en qüestionament. Les negociacions estèrils entre junts pel si i la CUP ha pesat més un determinat model social que el si o el no a la independència, lema amb que ens van voler enredar a tots.

Està clar que aquest procés es planteja des del totalitarisme, dels uns i dels altres, des del frontisme, de uns i altres. A més, el procés pot convertir en un obrir i tancar d’ulls un militant de la CUP en un botifler, en un amic d’Espanya. Pobres cupaires, el que s’han de sentir a dir. Però en realitat tots estem recollit allò que s’ha sembrat i ells els primers. Tot aquest espectacle però no hagués estat possible sense la col·laboració del mestre de cerimònies, el molt honorable senyor Artur Mas acompanyat de junts pel si en ple. Ells com a polítics professionals que són ja podien estar previnguts del que passaria. Que no ens enganyin, que es facin responsables del fracàs, ells també han format part d’aquest joc.

El procés ens ha posat també en evidència el mal estat de salut de la política catalana, posant de manifest la incapacitat per a dialogar, pactar i cedir; entre aquelles que comparteixen un mateix full de ruta com també entre els que no el comparteixen. I és que els matisos no són ben rebuts en aquesta forma de fer política, tampoc les objeccions, les opinions, les tonalitats, els grisos. El procés ara per ara és blanc o negre, estàs amb mi o contra mi.

El procés, tal i com es planteja, no tira endavant perquè els mateixos que l’han de pilotar no es posen d’acord. Tal i com l’han ideat els seus gurus, és carrega també les coalicions, la de CIU és un exemple, dividint el catalanisme centrat i ara potser es carrega la CUP i tot. Les seves mediàtiques assemblees han demostrat la seva forta divisió interna. Junts pel Si també està en perill.

Com a conseqüència de tot plegat, el descrèdit, la desil·lusió i el pessimisme es pot apoderar de la societat catalana. Això tant sols afavorirà als populismes i oportunismes de nova creació. A dins del catalanisme polític parlamentari ja no hi ha moderació, és tot o res. Si estem en aquesta situació, és en part perquè hi ha una incapacitat de poder interlocutar, una incapacitat pel diàleg entre forces polítiques. Això és així perquè els ideòlegs de tot plegat s’han acotat en aquest espai, els beneficia en els seus interessos més personals.

El bloqueig polític i del país, es dóna també per la creació de fronts, fronts que són incapaços de parlar entre ells. Ho veiem tant per part dels independentistes com pels que són radicalment contraris a la independència, els quals  no han estat tampoc capaços de moure ni una mica les seves posicions. Ells també són coresponsables d’aquesta situació, d’aquest descontentament, de que estiguem on ens trobem.

El malestar dels ciutadans de Catalunya no és injustificat, s’han comés molts errors, accions que han posat a la societat catalana en peu, això és indiscutible. Alguns ho volen solucionar (o embolicar més ben dit) des la divisió, el frontisme o bé des de l’immobilisme. Tant sols uns pocs aposten pel diàleg. Llàstima que a Catalunya, ara per ara i dins del catalanisme polític, aquesta opció no compta pel moment amb el suport necessari. Però tard o d’hora i val més que sigui ben d’hora, ben d’hora, com va dir l’engrescador entrenador, tornem a la política real, la que toca de peus a terra, la que pretén canviar les coses partint precisament d’aquí, des de la realitat però des de l’inconformisme; des del canvi progressiu i possibilista, sense vendre fum o fer volar coloms.

Comença a ser temps de repensar la manera de fer política a Catalunya, de tornar al diàleg, a la moderació, a la bona estratègia, al seny,  renunciant una mica més a la rauxa. A fer política pel present, però sempre amb una bona visió de futur. A fer de nou confiança a aquelles opcions polítiques més moderades que són les que fins ara han demostrat més capacitat de diàleg. En canvi, l’actual panorama polític creat a partir de la tempesta perfecta, ha castigat electoralment als partidaris del pacte, a aquells que toquen i han tocat més de peus a terra en les seves propostes, propostes que potser no són tan èpiques, però si molt més pragmàtiques. Aquests han estat els mes castigats.

Catalunya a de fer un gir radical a la moderació, al seny, a la política del rigor, al respecte a la legalitat, al canvi de la legalitat des de la mateixa democràcia, no des de la desobediència, si des de la seguretat jurídica autonòmica, estatal i internacional. Ha d’haver-hi llei i respecte a la mateixa, però també política per canviar les coses, però de la manera correcta i a l’alçada del poble de Catalunya. Tant sols des d’aquestes posicions es podrà sortir de la situació. Construint un país on tots ens podem sentir còmodes. Fins ara les urnes no han recolzat aquest posicionaments però sembla que l’inici d’una nova política passa per rescatar aquestes actituds. La unió fa la força si, però aquesta unió ha de ser cap el seny, el diàleg i el pacte.

En el canviant terreny de la política, les conseqüències després de la decisió de la CUP són imprevisibles. Pel moment, és la CUP el boc expiatori i no és per casualitat. CDC sempre ha tingut la gran habilitat, i en això els he de felicitar perquè ho saben fer bé i molt bé, de carregar el mort a un altre. Així ho van fer amb els seus socis d’Unió, ara ho fan amb la CUP. Ho aconsegueixen orquestrant, amagant les seves sigles i al qui volen fer president. L’amaguen al darrera de d’altres, que són els que  han donat la cara en campanya. A CDC, sempre hi ha un soci. Així quan les coses no els hi surten com volen ho poden carregar als companys de viatge sense cap remordiment. Ara el senyor Artur Mas pot dir a la CUP que no han pensat amb sentit de país. “Sentit de país” una frase que li agrada molt utilitzar a l’actual president en l’afany de competir pel radicalisme i el rupturisme. El messianisme de Mas vol quedar-se amb una visió única i totalitària del moviment independentista. D’aquesta manera ja comencen a aparèixer acusacions de “botiflerisme” entre els mateixos partidaris del si. Un mot, totalment anacrònic i que deixa en evidència l’actitud totalitària de qui el pronuncia.

De cara al procés, semblava que el gran problema de CDC era en Duran, el motiu pel qual el no podia avançar. Ara en Duran no hi és i preguntaria: Qui ha estat un mal de cap per a qui? Qui s’ha carregat el catalanisme polític moderat fugint endavant? Qui és el veritable destorb per al procés? Qui ha d’assumir també la responsabilitats de tot plegat? Molt honorable senyor Artur Mas, senyor Oriol Junqueras, CDC, ERC, ANC, en definitiva Junts pel Si al complet (no em voldria deixar ningú no fos cas que s’ofenguin) Donin la cara i assumeixin les seves responsabilitats, per no saber-ho fer, per engrescar a la ciutadania en una quimera, no culpin de tot a la CUP, que vostès en formen part.

A mi, el  procés, i les seves conseqüències si s’arribés a materialitzar no són les que em preocupen, ja que morirà per si sol. Des de Madrid ho han tingut molt i molt clar des del primer dia. El que hem preocupa és la situació de fractura, inestabilitat que genera. Fins quan s’allargarà la indefinició, el bloqueig. El procés ara per ara està mort i ens volen fer creure que segueix viu. Les conseqüències d’una independència com la que s’està plantejant no serien pas bones pels catalans. Independitzar-se, ara per ara, en el món civilitzat en el que alguns intentem viure i la legalitat jurídica que ens empara és molt poc provable.

En canvi ,el que si em preocupa, i ho pateixo de la mateixa manera que tots i totes els catalans i catalanes, és el fet que la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya no és la que hauria de ser. Que no anem bé, que en l’actual model autonòmic en sortim perjudicats. L’immobilisme i el tracte rebut en determinades qüestions en són també responsables. Cal que totes les forces polítiques comencin a dialogar per a trobar solucions a tot plegat. Cal que des de la ciutadania també ho exigim. Deixem de tirar-nos els plats pel cap i comencem a dialogar, a pactar, a cedir tots una mica.

Per acabar, vull manifestar el meu respecte a totes les persones, pensin o no com jo. No és el meu objectiu ofendre a ningú per aquest motiu. Tampoc hauria de ser motiu d’ofensa per a ningú pensar diferent, molt menys motiu d’odi o d’enfrontaments personals. Tots i totes ens estimem el país en el que vivim i treballem per a què sigui un indret millor on viure. Polaritzar la situació política entre bons i dolents acaparant una determinada concepció del patriotisme no ens farà més forts com societat, tot el contrari. Tots som veïns i veïnes, hem de saber respectar-nos i conviure per sobre de tota ideologia política, perquè tots som igual de bons o mals catalans si el que fem ho fem de bona fe.

David Martínez

Diplomat en Magisteri i Educador

  Article "tagged" as:
  Categories: